‘Infinity pool’: ¿és aquesta la pel·lícula més obscena i extrema del 2023?

Colls tallats. Cossos apunyalats i amb els budells fora. Cares aixafades fins a convertir-se en masses de carn picada adornades amb globus oculars. Sang, semen i vòmit degotant, brollant i rajant de diversos orificis i ferides. Orgies durant les quals la genitàlia dels participants sembla canviar de forma. Totes aquestes imatges xocants i moltes més s’acumulen en el metratge d’‘Infinity Pool’, la pel·lícula que molts han decidit considerar ja com la més obscena i escandalosa de les que s’estrenaran el 2023; per descomptat, encara és massa aviat per adjudicar aquest reconeixement, però qualsevol altra que pretengui aconseguir-ho a partir d’ara té una rival molt difícil a batre.

Acabada de presentar en la Berlinale fora de concurs, ‘Infinity Pool’ sembla confirmar la determinació de Brandon Cronenberg d’erigir-se en un cineasta encara més extrem que el seu pare, al seu dia pioner de la categoria de cine de gènere coneguda com a «terror corporal». En el seu primer llargmetratge, ‘Antiviral’ (2012), el fill de David Cronenberg va posar el seu pertorbador imaginari al servei d’una crítica a la nostra obsessió per la celebritat, i a ‘Possessor’ (2020) va reflexionar sobre la pèrdua d’autonomia de l’individu. Amb aquest nou treball satiritza el nou ordre econòmic mundial, que atorga als més privilegiats una cosa semblant a la impunitat total.  

El seu protagonista és un escriptor mediocre (Alexander Skarsgård) que passa les vacances amb la seva dona allotjat en un dels luxosos ‘resorts’ d’un país tropical no identificat, un lloc subdesenvolupat i no precisament democràtic en què els turistes i els residents semblen regir-se segons normes diferents. Després de provocar un accident mortal, l’home es veu embolicat en un sospitós grup d’hedonistes que persegueixen l’èxtasi físic i emocional a través de la sexualitat, el sadisme, les drogues al·lucinògenes i l’ús addictiu d’una sinistra tecnologia autòctona. 

¿És possible que ‘Infinity Pool’ reflecteixi les ansietats i la culpa que el seu director sent com a conseqüència del privilegi que el cognom familiar li atorga? No sembla el cas, considerant que dissimula ben poc la influència artística rebuda del seu papa. Els dos Cronenberg, al cap i a la fi, es mostren interessats tant en la propensió de l’ésser humà a l’autodestrucció com en la interacció entre el dolor i el plaer o, si es vol, entre la violència i l’erotisme. No obstant, hi ha diferències clau entre tots dos: si les pel·lícules de David Cronenberg mantenen una distància clínica respecte als seus objectes d’estudi, ‘Infinity Pool’ anima les canallades dels seus personatges a través de continus cops d’efecte visuals i sonors; i si el pare sol mostrar-se indiferent al seu públic, aquí el fill exhibeix certa desesperació per sorprendre i sacsejar el seu. Llàstima que aquest afany per provocar, fascinant fins que es torna tediós i pueril, sigui tot el que la nova pel·lícula ha d’oferir.

Art animat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Especialment des de l’èxit del seu primer llargmetratge, ‘Your Name’ (2016), el nom de Makoto Shinkai continua associat a una fórmula narrativa amb uns ingredients que inclouen un idil·li improbable i predestinat, una odissea per salvar el Japó del desastre i l’amenaça constant d’un desastre natural; els tres són presents en el magnífic nou treball del mestre nipó de l’anime, que competeix per l’Os d’Or i que, sens dubte, hauria de formar part del palmarès que s’anunciarà en un parell de dies. 

‘Suzume’ explica l’aventura que una adolescent òrfena emprèn amb un jove dedicat a vigilar una sèrie de portals interdimensionals, i que ha sigut misteriosament convertit en una cadira de tres potes per un gat xerraire; l’objectiu de la parella és impedir que un cuc gegant accedeixi al nostre món i alliberi la seva energia sísmica, que podria acabar amb milers de vides. Si la premissa sona complicada, el seu desenvolupament ho és encara més; i la pel·lícula no fa grans esforços per explicar els detalls de la seva peripècia argumental, en part perquè això és el que dicten els cànons del seu gènere –queixar-se que les pel·lícules anime són enrevessades és com queixar-se que el cine musical és ple de personatges que canten– i en part perquè, en qualsevol cas, el sentit d’aquest viatge és sobretot metafòric: ‘Suzume’ és la història d’una noia que ha de superar la mort de la seva mare, i la de tot un país que necessita tancar la gran ferida que li van causar el terratrèmol i el tsunami del 2011. Però, sobretot, ‘Suzume’ és una altra confirmació més de la capacitat del seu autor per concebre imatges que enlluernen i aclaparen. Això sí que és cine extrem.