Damon Albarn continua expandint l’univers de Gorillaz a ‘Cracker island

Hem d’apuntar en l’haver de Damon Albarn una encomiable capacitat per interpretar els senyals i apuntar al futur. Quan en el canvi de mil·lenni el cantant de Blur va posar en marxa la banda virtual Gorillaz junt amb el dissenyador gràfic Jamie Hewlett, no pocs van qualificar d’excentricitat d’estrella avorrida aquest afany per explorar els confins de la galàxia pop més enllà del format de grup de guitarres que li havia donat la fama. Avui, gairebé un quart de segle després, aquella voluntat de descobrir i barrejar gèneres i estils de producció i de nodrir-se de les col·laboracions d’artistes de la més diversa procedència és justament el que defineix el present de la música popular. El que ahir era audàcia avui és ‘mainstream’. Així s’escriu la història del pop.

Els temps canvien però queden les cançons. I ‘Cracker island, el vuitè elapé de Gorillaz, en té unes quantes la mar d’apropiades. Començant pel tema que dona títol al disc (i que l’obre), un enganxós espetec de funk electrònic conduït per l’hiperactiu baix de Thundercat en el qual Albarn esbossa el fil temàtic de l’àlbum: l’existència, en una illa remota, d’una secta ocultista que funciona com a al·legoria d’una societat distòpica en la qual la tecnologia serveix per adoctrinar la població i imposar un pensament únic.

‘Influencers’ cansats

A aquest discurs sobre els riscos de la dissociació entre miratges virtuals i món real (una dualitat que es troba en la mateixa naturalesa de Gorillaz), s’hi adhereixen altres peces de l’àlbum com la relaxada i tropical ‘The tired ‘influencer’ («intento mantenir el cap alt / però ja res és real / en el món del ‘influencer’ cansat»), la formidable ‘Silent running’ (neosoul d’alta escola, amb la veu d’Adeleye Omotayo) i la hipnòtica ‘New gold’ («ser tendència a Twitter / alguns vivim per això»).

Malgrat les seves innegables virtuts, aquesta última peça pot fer-li arquejar les celles a l’oient. La presència de Kevin Parker (Tame Impala) i el raper Bootie Brown brinda un satisfactori encreuament de psicodèlia i hip-hop, però es fa difícil dilucidar en què consisteix l’aportació de Damon Albarn més enllà d’un pont poc memorable. Una cosa semblant passa a ‘Tormenta’, presumpte mà a mà amb Bad Bunny en el qual el líder de Gorillaz fa un pas al costat i deixa que el porto-riqueny porti tot el pes de la cançó. El resultat és una rodanxa de reggaeton suculenta, sí, però completament desconnectada de la narrativa de la resta de l’elapé.

Ben diferents són les col·laboracions amb Stevie Nicks (Oil) i Beck (‘Possession island’), en què els convidats deixen la seva emocionant empremta vocal sense perdre de vista que són a la nau d’Albarn. Una nau que, vuit elapés i 23 anys després, encara manté viva la inquietud per descobrir nous planetes sonors. No és un mèrit petit. Rafael Tapounet

Altres discos de la setmana

Altres discos de la setmana

El xiulet contagiós amb què comença ‘Don’t worry be happy’ obre el quart disc de la colombiana, una manera d’advertir com el disc explica la ruptura de l’artista amb el ‘capo’ del trap llatí Anuel AA (la suma de Shakira a ‘TQG’ dobla l’aposta). Un àlbum poderós i molt sincer que mira amb ràbia al passat i narra les seves maneres de superar el dolor (com a ‘Besties’, farra amb amigues), però deixa un missatge reconfortant. I fins i tot deixa la porta oberta a tornar a creure en l’amor. Karol G utilitza el reggaeton com a fil conductor, però també desplega el gran ventall del pop llatí (en destaca el corregut mexicà ‘Gucci los paños’). Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Després de sis anys de silenci Kelela reneix amb un disc que sap a nit. A missatge de desig enviat de matinada, a discoteca i afer, però també a recolliment. Majestuosa, serena, amb una vulnerabilitat que en realitat és poder, Kelela envolta la seva veu en ritmes trencats de música de ball dels 90 –jungle, breakbeat– i en atmosferes electròniques de somni. Turbulències emocionals amb subtext polític: avui aquesta música és per a tothom, sí, però va ser ‘queer’ i negra quan no la volia ningú. Roger Roca

El tercer disc d’aquest esteta pop manxec s’ha fet esperar (més de cinc anys), i el fruit confirma les expectatives amb un cançoner que recorre els mesos de l’any embolicant vivències i cavil·lacions amb les sedes de la Liverpool Jazz Orchestra. Obra de frondosos relleus, combina la majestuositat i l’aturada confessional, la fam de pel·lícula, l’exotisme i el toc de cabaret i ‘big band’, sense perdre mai de vista la cançó com a objecte lliure i màgic. Jordi Bianciotto