¿Tornarà a guanyar el cine espanyol l’Os d’Or? Les opcions de la pel·lícula sobre la infància trans

¿Pot ‘20.000 especies de abejas’, la primera pel·lícula d’Estibaliz Urresola, guanyar l’Os d’Or? ¿Té el cine espanyol possibilitats de tornar a alçar-se amb el triomf a la Berlinale tan sols un any després? Les bases de dades es mostren escèptiques: al llarg de la història del certamen, tan sols set cineastes nascuts dins de les nostres fronteres han guanyat el prestigiós guardó –i tres d’ells, ull, el van compartir ‘ex aequo’, el 1978–, i quan Carla Simón el va obtenir l’any passat gràcies a ‘Alcarràs’ ja havien passat gairebé quatre dècades des que ho fes el seu més immediat antecessor. També són únicament set les pel·lícules guanyadores del premi des de 1951 que van ser dirigides per dones, i encara menys les ‘opera prima’. Res més que en tres ocasions, finalment, l’estatueta ha anat a parar a dos llargmetratges de la mateixa nacionalitat de forma consecutiva. 

Per contrarestar els números, a més de frases fetes –’les estadístiques hi són per trencar-se’–, comptem amb arguments menys banals: la pel·lícula d’Urresola ha rebut crítiques francament positives de la premsa internacional, i aborda el tipus d’assumpte rellevant i candent –la incomprensió familiar i social que pateix una nena amb disfòria de gènere– capaç de generar consens al seu favor entre els membres del jurat. ¿Serà la presència de Simón entre ells un avantatge de cara a les possibilitats de victòria de la pel·lícula, o un inconvenient? Difícil saber-ho.

Per descomptat, per elucubrar sobre la possible presència de ‘20.000 especies de abejas’ en el palmarès és necessari considerar les altres pel·lícules aspirants. I el cert és que les tres que més mèrits evidencien per guanyar l’Os d’Or no ho tenen fàcil per posar d’acord els jutges. ‘Past lives’, exquisida història d’amor dirigida per la coreanocanadenca Celine Song, va arribar a aquest festival acompanyada de crítiques extraordinàries i erigida en la rival a batre després del seu pas pel Festival de Sundance, i això pot jugar en contra seu si el jurat no vol donar la sensació d’haver anat a les coses fàcils; ‘Suzume’, enlluernador ‘anime’ firmat per Makoto Shinkai, va registrar xifres formidables a la taquilla després d’estrenar-se al Japó fa tres mesos, i gairebé segur que la guanyadora de l’Os d’Or acabarà sent una producció que necessiti més el premi per assegurar-se el seu recorregut comercial; una elecció ideal seria ‘Afire’, el nou film de l’alemany Christian Petzold, perquè és una pel·lícula formidable i perquè fa anys que el director mereix un reconeixement d’aquest calibre. Però es tracta d’una comèdia, i aquest és un gènere tradicionalment menystingut no només per la Berlinale sinó per qualsevol festival. 

Per la salut pública

Pel que fa a les tres últimes pel·lícules presentades aquest any en la competició, les seves opcions per fer-se un lloc a la llista de guanyadores són dispars. Es fa difícil, d’entrada, trobar-li un encaix en el palmarès a ‘Art College 1994’, segon llargmetratge d’animació del xinès Liu Jian, perquè la successió de converses entorn de l’art sobre les quals es construeix resulten no només pesades sinó també, pitjor encara, dolorosament superficials i ingènues.

Notícies relacionades

‘Infinity pool’: ¿és aquesta la pel·lícula més obscena i extrema del 2023?

Els feliços vells temps

De tota manera, molt més cru ho té ‘Till the end of the night’, autèntic disbarat dirigit pel germànic Christoph Hochhäusler; alhora intriga criminal per a ‘dummies’, retrat de les malifetes patides per una dona trans i crònica de l’amor condemnat entre aquesta dona i un policia gai que a més de trànsfob és un maltractador, funciona com a comèdia involuntària en qualsevol d’aquestes tres facetes.

En canvi, finalment, un premi per a ‘Sur l’adamant’ no només no és descartable sinó que entra dins del probable. El seu director és el documentalista francès Nicolas Philibert, que fa uns anys es va convertir en una mena de fenomen del cine d’autor gràcies a ‘Ser y tener’ (2002) –finestra a la vida d’una classe d’educació primària de províncies al llarg de tot un curs– i que en el seu nou treball s’endinsa en un barco atracat al riu Sena reconvertit en centre de salut per a malalts mentals. Des d’allà, la pel·lícula funciona com a sentit homenatge a un tipus de personatges a qui el cine no sol prestar atenció i com a convincent reivindicació del valor de la sanitat pública. ¿El jurat haurà opinat el mateix? Ens falta molt poc per esbrinar-ho.