El cine espanyol fa història en la Berlinale amb el premi a l’actriu de 9 anys Sofía Otero

Mai és bo deixar-se portar pel triomfalisme, i això és especialment cert al parlar d’una cosa tan voluble com l’estat de salut del cine espanyol. Però es fa difícil no caure en la temptació de fer-ho si es considera com ens està començant a malcriar la Berlinale. Només un any després que Carla Simón guanyés aquí l’Os d’Or a la millor pel·lícula gràcies a ‘Alcarràs’, i posés fi a una sequera de 35 anys durant els quals el cine fet dins les nostres fronteres va estar absent dels successius repartiments de premis del certamen alemany, aquesta nit Sofía Otero ha aconseguit l’Os de Plata a la millor interpretació protagonista gràcies al seu treball al capdavant de ‘20.000 especies de abejas’, el primer llargmetratge de la cineasta basca Estibaliz Urresola Solaguren. Als 9 anys –va rodar la pel·lícula amb 8–, es converteix en la persona més jove que obté un guardó en tota la història del festival.

La llista de premiats en la gala celebrada fa unes hores, a més, inclou també a dos cineastes espanyols: el Premi del Jurat de la secció paral·lela ‘Trobades’, centrada en formes cinematogràfiques d’avantguarda, ha sigut compartit ‘ex aequo’ per ‘Samsara’, del gallec Lois Patiño, i per ‘Orlando, ma biographie politique’, la primera pel·lícula del filòsof burgalès Paul B. Preciado. La presència en el palmarès de ‘20.000 especies de abejas’ es donava per feta des que la pel·lícula, retrat de la incomprensió familiar i social que pateix una nena amb disfòria de gènere, va ser presentada aquí dimarts passat. Les quinieles, això sí, no preveien que la seva via d’accés als guardons fos concretament el treball d’Otero, possiblement perquè els premis a actors i actrius infantils ni són freqüents als festivals ni tenen bona reputació. S’ha de veure si l’elecció d’una persona cisgènere per encarnar un personatge trans generarà controvèrsia; mentrestant, el més assenyat que es pot dir de la interpretació d’Otero és que és magnífica.

Notícies relacionades

‘Infinity pool’: ¿és aquesta la pel·lícula més obscena i extrema del 2023?

¿Tornarà a guanyar el cine espanyol l’Os d’Or? Les opcions de la pel·lícula sobre la infància trans

El seu premi, en qualsevol cas, sens dubte representa la decisió més intrèpida d’un palmarès que sembla haver tingut com a prioritat recompensar autors consagrats. Gràcies a l’elecció de ‘Sur l’Adamant’ com l’Os d’Or a la millor pel·lícula, el francès Nicolas Philibert es converteix en el segon documentalista que rep el principal guardó de la Berlinale en tota la seva història, i de passada obté el seu principal reconeixement en més de dues dècades, des que ‘Être et avoir’ (2002) el va convertir momentàniament en improbable estrella del cine d’autor. El seu nou treball s’endinsa en un barco atracat al riu Sena reconvertit en centre de salut per a malalts mentals, i des d’aquí funciona com un sentit homenatge a un tipus de personatge a qui el cine no sol prestar atenció i com una convincent reivindicació del valor de la sanitat pública. És un premi inesperat però inobjectable.

Els noms il·lustres, diem, acaparen també els llocs principals de la llista de guardons. El Gran Premi del Jurat atorgat a la comèdia ‘Afire’ suposa un nou reconeixement a la ja longeva carrera de Christian Petzold,quizás el millor director alemany en actiu; el Premi del Jurat obtingut per ‘Dolent viure’ representa el primer guardó internacional de relleu en la carrera del portuguès Joao Canijo, tot un expert en l’àmbit del melodrama; i el Oso de Plata a la Millor Direcció obtingut per Philippe Garrel serveix per recompensar la seva nova pel·lícula, ‘La Grand Chariot’, sinó tota la carrera de qui és pura llegenda viva del cine francès. Tot i que fins a cert punt conservadora, l’elecció dels tres té molt més sentit que el guardó a la millor interpretació de repartiment atorgat a l’actriu trans alemanya Thea Ehre, pel seu treball a ‘Till the End of the Night’. Cap pel·lícula tan destarotada com aquesta hauria de rebre cap recompensa.