Cremeu-ho després de llegir-ho
Ser per sempre Karl Ove Knausgard, per Laura Fernández
Jason Priestley va interpretar el famosíssim adolescent Brandon Walsh als anys 90 i des d’aleshores pràcticament no ha fet més que interpretar-se a si mateix, víctima d’un encasellament del qual la literatura no està exempta i, si no, fixem-nos en el que va passar amb l’autor de la monumental ‘Mi lucha’ quan va tornar a la novel·la.
Jason Priestley va protagonitzar als anys 90 un clàssic televisiu d’instituts anomenat ‘Beverly Hills, 90210’ i després va desaparèixer. A la sèrie, el primer hit de la factoria Aaron Spelling –que més tard posaria a la graella mundial la seva versió adulta i recargolada, Merlose Place–, Priestley, que llavors tenia 21 anys, interpretava Brandon Walsh, un xaval de Minnesota que acabava de mudar-se amb la seva idíl·lica família –pares carinyosos, germana bessona de serrell perfecte– a la part més exclusiva de la daurada Califòrnia. I no li anava gens malament. Feia un munt d’amics, presumia d’adolescència sense alts i baixos, i es convertia gairebé en una icona de ciència-ficció d’allò pretesament real. L’èxit de la sèrie va ser tal que va condemnar Priestley a interpretar-se a si mateix per sempre.
El seu personatge va resultar tan absurdament mític i la fama del producte en qüestió tan aclaparadorament global que gairebé el 80% dels papers que Priestley ha interpretat des d’aleshores consisteixen a ser el tipus que va interpretar Brandon Walsh. Larry David fa broma amb això en més d’una temporada de ‘Curb your enthusiasm’. Primer li proposa a Jason Alexander, el George Costanza de Seinfeld, escriure una sèrie en què s’interpreti a si mateix –a la manera en què ell ho està fent a la sèrie que estem veient– i després l’hi proposa a Elaine Benes, és a dir, a Julia Louis-Dreyfus. L’encasellament al món del cine i la televisió és gairebé una condició, o un tòpic, del mateix món del cine i la televisió, i no només als productes d’èxit.
És escandalosament terrorífica la manera en què el primer paper que interpreta un actor o una actriu pot acabar convertint-se en la classe de paper que interpretarà per sempre. Pensem en Lauren Graham. Lauren Graham, la Lorelai Gilmore de ‘Las chicas Gilmore’, no ha fet altra cosa que interpretar mares solteres i joveníssimes amb problemes de límits amb els seus fills, més adults que ella mateixa. Ella no ha sigut mare, i tampoc en va tenir una –la va criar el seu pare, solter–, i cada guió que interpreta és, de vegades, un petit fibló en algun sentit. Graham té una petita carrera com a escriptora al marge, i Priestley, vinyes i una prestigiosa marca de vins: Okanagan Valley.
Pensava en el vi californià de Priestley mentre llegia ‘La estrella de la mañana’ (Anagrama), l’última novel·la de Karl Ove Knausgard. L’última que ha publicat al món i la primera que ha arribat a Espanya. Tan fascinant com qualsevol volum de ‘Mi lucha’, el seu propi ‘A la recerca del temps perdut’, aquell mastodòntic ‘memoir’ que va tenir en suspens mig món lector –o el món sencer– durant els anys de publicació –a Espanya, l’última entrega es va editar el 2019–, ‘La estrella de la mañana’ no porta de tornada Karl Ove, el personatge, però sí que porta de tornada la seva veu, és a dir, el narrador, que juga aquí a construir una història que s’allunya d’allò real per edificar un constructe fictici que parli del mateix que parlava a ‘Mi lucha’, de si mateix.
Curiosament, se li va reprendre, cruelment i injustificadament, la imposició de la quotidianitat en la història –l’enumeració detallada dels fets– a la manera en què s’imposava a ‘Mi lucha’, considerant que no era adequat per a una novel·la que no pretenia inventariar el record, sense tenir en compte que aquest recurs, tan completament ‘knausgardià’, li va com l’anell al dit a ‘La estrella de la mañana’. Tant que gairebé sembla haver sigut creat per a ella. Al cap i a la fi, del que parla ‘La estrella de la mañana’ és del canvi que una cosa extraordinària produeix en l’ordinari. Parla de tornar la fe –la màgia, el caos, l’inesperat– a un món d’actes mecànics i preestablerts, previsibles, avorrits, carceraris.
Sense voler-ho, Knausgard està buscant una sortida a ser per sempre Karl Ove Knausgard en la mateixa idea de la novel·la. Si tot pot canviar en qualsevol moment, ¿per què no pot una il·luminació com la que atura les complexes i condemnades vides dels protagonistes de ‘La estrella de la mañana’ apartar l’escriptor del seu propi jo? O, millor, permetre-li encarnar-se en altres per continuar explicant-se, i obligar el lector a llegir entre línies, una altra vegada. La solució que Ryan Murphy va donar al problema de l’encasellament de l’actor. Deixar d’encasellar-lo. Utilitzar sempre el mateix elenc –Sarah Paulson, Evan Peeters, Frances Conroy, Billie Lourd– per donar vida a personatges diametralment oposats cada vegada. No ser ningú, per poder ser-ho tot.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
