Literatura catalana
Llegeixi un avançament de ‘París érem nosaltres’, Premi Ramon Llull, d’Andreu Claret
El pròxim 1 de març arriba a les llibreries el Premi Ramon Llull, ‘París érem nosaltres’, d’Andreu Claret, del qual EL PERIÒDICO ofereix un extracte del primer capítol, ‘Un billar a prop de París’
Entrevista amb Andreu Claret
Els boscos que veia des del tren eren més opacs que no pas els de Castelltallat, la terra acabada de llaurar era més grassa que la de Súria, els pobles semblaven petites ciutats amb les estacions pintades, com li hauria agradat veure la de Rajadell. Les cases eren de totxos i no de pedres mal amuntegades, com les del Poble Vell. Les vaques eren més panxudes, els xais més llanuts, i unes eugues prenyades pastaven en un camp ondulat on brotaven tots els colors del verd, tot i ser ple hivern.
Des de la finestra del tren, el pare descobria un altre país. Diferent de les terres de secà on havia nascut. Començava una vida d’exiliat.
La idea d’arribar a París l’embruixava. També l’in- quietava. Mossèn Joan li havia fet llegir algun article de Pla que en parlava i temia descobrir un món d’artistes i lletraferits on patiria per trobar el seu lloc. S’imagina- va un París de dia ple de tertúlies pedants, i un altre de nit, habitat per éssers fantàstics com els que poblaven La Criolla. El tranquil·litzava que el seu destí fos un poblet de la perifèria sense pretensions, on l’esperava una família que ajudava refugiats de la Guerra Civil. Estava segur que hi seria benvingut.
En arribar a l’Estació de Lió va pensar que era com la de França però més solemne. En sortir, el va sorprendre veure tants cotxes com el seu, aquell Citroën amb què havia recorregut el Bages per guanyar la pagesia a la causa de la República. Els carrers n’anaven plens. A les parets, hi quedaven alguns cartells sobre la guerra d’Espanya que el temps havia descolorit. En un d’ells, o el que en quedava, dues al·legories femenines de la República es donaven la mà. Hi va poder llegir «fascis- me», una paraula que devia ser igual en totes les llen- gües, i «pain», «sucre» i «lait», mots que havia après amb el director de la mina amb qui jugava al billar, que sem- pre li oferia un segon esmorzar en veure’l tan esquifit. Tot era més monumental, més transitat, i va tenir la sensació que els vianants dominaven el seu destí. No eren fantasmes vivents com els que caminaven pels car- rers de Barcelona, arrapats a les parets i mirant el cel, pendents de l’aviació legionària italiana.
Li quedaven poquíssims francs, els justos per agafar un tren fins a Saint-Maur-des-Fossés, el poblet on l’es- peraven. Disposava d’una adreça que li havia facilitat una infermera de l’hospital de Montjuïc de qui potser s’hau- ria enamorat si no fos perquè ella era la que tot ho decidia. Els instants que podien robar a la guerra i el moment de no embrancar-se en relacions inconvenients. Era una artista francesa comunista que havia vingut a ajudar la República i que va morir en un dels últims bombardeigs de Girona. Ella li havia parlat d’un París fet de festes po- pulars i artistes compromesos. El dels barris més allunyats i el de Montmartre, on vivia. Havien quedat de veure- s’hi en acabar la guerra, però no podria ser.
El dia era fred, però radiant, i abans d’agafar un tren cap a Saint-Maur havia de passar pel consolat d’Espanya, que vivia les seves darreres setmanes en mans de la República. No era fàcil fer-se entendre, però tothom sabia on era la casa dels espanyols, de tan- ta gent que hi feia cua. Un home li va explicar com arribar-hi i es va acomiadar d’ell amb el puny aixecat, exclamant «¡No pasarán!». Ell li va correspondre amb el puny, però no amb una consigna que havia enterrat. Va fer una llarga caminada fins al Sena, per carrers i avingudes que li van procurar una serenor que no recordava. Si no fos perquè a l’estació havia tingut un tast de la França més proletària, hauria pensat que París era una ciutat de burgesos.
Quan va arribar al riu, va recordar aquella nit en què havia travessat l’Ebre per última vegada, ajagut dins d’una barcassa mig plena d’aigua.Va creuar per un pont majestuós des del qual va albirar les dues torres d’una catedral imponent i, més enllà, l’agulla de la Tor- re Eiffel. Xalava per quedar-se a París i pujar a Mont- martre, però havia d’anar per feina, perquè el laissez- passer que li havien fet a Perpinyà només servia per a un parell de dies.
Al consolat, el van rebre amb la mateixa pregunta que li havien fet a Perpinyà, destinada als qui havien estat vinculats a l’exèrcit republicà, abans de confirmar la seva decisió d’exiliar-se.
—¿Quiere usted ir a Valencia?
Notícies relacionades—No —va ser la seva resposta, seca.
La guerra, per a ell, s’havia acabat. La considerava definitivament perduda i creia haver complert amb el seu deure.
