Mor Wayne Shorter, la veu del misteri

Compositor majúscul, improvisador inconfusible, membre d’un dels grups més influents de tots els temps, pioner del jazz rock i referent per a diverses generacions de músics, Wayne Shorter va ser un innovador. Nascut a Newark, Nova Jersey, on es va criar amb el seu germà Alan, trompetista, Wayne va despuntar a principis dels 60 com a saxofonista i compositor amb els Jazz Messengers d’Art Blakey. D’aquí se’l va emportar Miles Davis per completar un grup capital, el quintet amb Herbie Hancock, Ron Carter i Tony Williams, que entre 1964 i 1969 va marcar el futur del jazz. En el Miles Davis Quintet, va ser l’arquitecte sonor i el compositor més brillant. Shorter va compondre algunes de les peces més perdurables del jazz dels últims 50 anys, en especial les que va gravar durant els anys 60 en discos per al segell Blue Note –‘Speak no evil’, ‘The all seeing eye’–. Intrigants, plenes de misteri, moltes de les composicions de Shorter van entrar per quedar-se en el repertori del jazz i avui són estàndards, com ‘Footprints’, ‘Juju’ o ‘Adam’s apple’. Va ser l’últim d’aconseguir una cosa així.

Amb el seu següent gran projecte Shorter va arribar a un públic encara més ampli. Amb el teclista austríac Josef Zawinul, amb qui va coincidir treballant amb Miles Davis, el 1971 va posar en marxa Weather Report, que va portar la fusió del jazz amb el rock i altres músiques als grans estadis. Durant 15 anys la banda va fer gires per tot el món –en una visita a Barcelona, Shorter es va inspirar per escriure l’eloqüent ‘Plaza real’– i va gravar discos que es van colar fins i tot en les llistes d’èxits. Després de la dissolució de Weather Report, Shorter va reprendre la seva carrera en solitari amb discos en què explorava sons electrònics però que no van tenir ni el reconeixement crític ni el ressò dels seus anteriors projectes. 

Notícies relacionades

L’‘home’ de dos caps

Estopa: "Patim una mica la síndrome de l’impostor, però, és clar, és un honor"

Interessat en el que passava més enllà del jazz, va col·laborar amb Steely Dan, Joni Mitchell o Milton Nascimento, amb qui el 1974 va gravar ‘Native dancer’. Va ser un audaç acostament a la música brasilera, que va descobrir a través de la seva segona dona, nascuda a Portugal i criada a Angola. La vida de Shorter va patir tràgics sotracs. El 1985 va morir la seva filla de 14 anys. Shorter va trobar refugi en el budisme, que va marcar la seva manera de veure el món a partir de llavors. I el 1996, la seva dona i la seva neboda van morir en un accident aeri. 

Al cap de poc temps va gravar un disc a duo amb Herbie Hancock, ‘1+1’, que va suposar un punt d’inflexió i la seva tornada a la música en acústic. El seu renaixement artístic va ser un dels més sonats del jazz: el 2000, a punt de fer 70 anys, va armar un quartet amb el pianista Danilo Pérez, el bateria Brian Blade i el contrabaixista John Pattitucci que va tornar a marcar el pas del jazz del seu temps i va acabar sent el grup més longeu de la seva carrera. En disc, però especialment en directe, eren electritzants: Shorter proposava idees mínimes, gairebé haikus, i la banda les portava a territoris desconeguts. Fascinat des de petit per la ciència-ficció i la cultura pop –es va guanyar el sobrenom de Mr. Weird («el Sr. Estrany»), que va lluir amb orgull–, al final de la seva carrera es va embarcar en projectes d’una ambició enorme. El 2018 va publicar ‘Emanon’, un triple disc en què participa una orquestra i que venia acompanyat d’un còmic dibuixat per ell mateix. I encara més: amb la cantant i contrabaixista Esperanza spalding va escriure una òpera, ‘Iphigenia’, que es va estrenar el 2021. La seva curiositat no va tenir límits. «Crec que naixem amb una mena de mandat que ens arrabassen tot just néixer», va dir el 2014, dies abans del que seria un memorable concert a l’Auditori de Barcelona. «Però com les tortugues que arriben al mar al néixer, alguns de nosaltres aconseguim submergir-nos a l’oceà de l’exploració que és la vida».