Política i moda
Shakira, ¿una impostora?, per Patrycia Centeno
L’absència de dones en llocs de poder i que el patriarcat hagi associat sempre interessadament la feminitat a la debilitat expliquen en bona mesura perquè a l’aconseguir reconeixement ens assalta el dubte del mèrit, com ha confessat l’artista colombiana.
«¿Qui ho diria, una dona amb tant d’èxit com tu?», li va etzibar el periodista mexicà Enrique Acevedo a Shakira mentre aquesta li confessava que mai abans s’havia trobat «prou, completa». En la seva primera entrevista televisiva després de la mediàtica ruptura amb Gerard Piqué, la cantant colombiana va reconèixer patir lleument la síndrome de la impostora: «Encara no m’ho crec, encara no crec que sigui tan capaç com diuen o tan hàbil, creativa, intel·ligent, talentosa...». I és que per molt sorprenent o estrany que sembli, aquesta patologia perjudica especialment les persones brillants, honestes i humils que han aconseguit tot a través del seu esforç personal i que, en cap cas, són unes impostores. «¿Soc prou? Sí, ho soc», es repeteix Michelle Obama cada vegada que la síndrome de la impostora amenaça de paralitzar-la. L’exprimera dama és una altra d’aquestes moltes dones que, encara sent admirada per mig planeta, qüestiona les seves qualitats: «Mai m’abandona el sentiment que no m’haurien de prendre gaire seriosament. ¿Què sé jo? Ho comparteixo amb vostès perquè tots dubtem de les nostres capacitats, del nostre poder i què és aquest poder».
És natural que al descobrir que persones tan extraordinàries com Shakira o Michelle Obama encara no s’ho creguin, els altres ens preguntem què serà de nosaltres, tristos mortals. Però la perversió de la síndrome de la impostora està precisament en què quan arribes a l’objectiu, immediatament passes a infravalorar, rebutjar o sabotejar el premi que acabes d’aconseguir. Per això, com més present és l’èxit, més augmenta l’ansietat i la por. Desconeixedor, òbviament, que una cosa és tenir poder social (el que et concedeixen els altres a través del reconeixement) i una altra de molt diferent el poder personal (l’autoestima, el poder, la història que ens expliquem sobre nosaltr@s mateixos), l’entrevistador de Shakira va continuar recordant-li els abundants triomfs, mèrits i rècords mundials que la compositora de Barranquilla, de 45 anys, ha obtingut al llarg de la seva trajectòria professional com si això pogués alleujar la seva inseguretat...
Mentre els homes solen patir més de falta de confiança (se supera a mesura que acumules experiències positives); la síndrome de la impostora (sentir-se un frau malgrat l’evidència externa dels èxits aconseguits) afecta més les dones. L’absència (censura) de referents femenins en llocs de poder i el fet que durant segles el patriarcat associés interessadament la feminitat a la debilitat expliquen en bona mesura perquè a l’aconseguir reconeixement (expandir-nos), immediatament ens assalta el dubte del mèrit i ens fem petites (ens encongim) en qualsevol altre àmbit de la vida per compensar, per no intimidar.
¿Com no ens hem de sentir especialment nosaltres unes impostores quan el sistema que ens governa està creat per homes i per als homes? No és fàcil encaixar en una imatge de poder, èxit i lideratge construïda amb posicions, gestos i estètiques exclusivament masculines sense que la dona se senti una impostora, tant per avenir-se a ser el més semblant a un home com per no fer-ho.
En realitat, la síndrome de la impostora té molt a veure amb la (im)Postura que les dones ens hem vist obligades a adoptar durant segles engabiades. Ocupar un espai, acomodar-nos i sentir-lo nostre quan se’ns ha dit «tu no pots, tu no has, tu no vols ser aquí», és complicat. La sensació és semblant a quan durant una llarga estona adoptem una mala postura (poc saludable) i després volem incorporar-nos immediatament i al cos li costa recuperar i acostumar-se a les bondats que porta la llibertat de moviment.
Notícies relacionades«He reconegut les meves debilitats i acceptat la meva vulnerabilitat», aclaria Shakira en la mateixa entrevista. Perquè al ser una malaltia crònica, mai se supera i una ha d’aprendre a conviure-hi. «En comptes de fingir que no existeix o mirar de derrotar-la a tota hora, he arribat a conèixer la meva part poruga igual de bé que ella em coneix a mi. I només així ha afluixat el seu control i reduït el seu sigil», reconeix també Michelle Obama.
Seriosament, noies, n’hi ha prou. ¡Feliç 8-M!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
