Duki pren el Sant Jordi com a imparable astre urbà

La música urbana ha entrat en bloc en l’‘star-system’ i des de l’Argentina va arribar Duki, figura amb ascendent traper i desviacions de reggaeton, afí al ganxo pop i, pel que sembla aquest divendres, entusiasta de sonoritats rockeres amb profunda tradició al país austral. Raper de contorns amplis, de llengua supersònica i imperial posada en escena, va brindar una aparatosa demostració de poder en el primer dels seus dos concerts al Palau Sant Jordi, tots dos amb les entrades esgotades.

S’havia pogut veure Duki a l’Apolo i al Primavera Sound, però allò d’ara respon a una altra escala. Més a prop de l’‘stadium rock’ que de la tradicional parquedat escènica i sonora de molts ídols urbans. Els crítics amb l’absència d’instrumentistes en molts concerts del ram no es queixaran: tot i que Mauro Ezequiel Lombardo Quiroga va arrencar la sessió només en escena amb una cita al seu èxit ‘Givenchy’, un grup de guitarra, baix, teclats i bateria el va acompanyar a partir de l’eixordadora ‘Rockstar’.

 

Invectives metaleres

Duki diu que és fan de grups de nu metal dels 90 com Linkin Park, i allà va sonar més a prop d’això, i de Cypress Hill, que de Maluma (en contrast agut amb els registres discogràfics). Almenys a l’Argentina, el país de Charly García i Spinetta, el rock continua sent sexi. Flamarades dignes de Rammstein acompanyant rimes en ‘autotune’, el mai vist. I la màquina de ‘hits’, sense donar treva: de ‘Tumbando el club’ i ‘Si te sentís sola’ a aquest ‘Volando bajito’ amb picada d’ullet a la nostra celebritat global: «Soy un jodido, tenue rebeldía / Le doy con altura, como Rosalía».

No va ser un xou lineal, sinó que Duki va dedicar parcel·les a temes més minimalistes, com ‘Vuelta a la luna’ o aquest ‘Otro level’ presentat com a «columna vertebral del trap argentí», que va ressonar amb poder. I números molt pop, com ‘Pinifarina’. Assaborint el moment, va qualificar el seu retrobament en gran amb Barcelona de «nit històrica» i va mostrar empatia a l’aturar el concert un parell de vegades per reclamar que repartissin aigua al públic amuntegat a la pista i demanar que la concurrència s’espongés per evitar mals majors.

Duki atent i dominador, i hospitalari al rebre sempre en escena algun dels seus amics: al Sant Jordi va ser el raper hispanoargentí Dano a ‘Santo Grial’. Detonació amb les ‘BZRP music sessions 50’, amb la pista en flames, ampliant l’enquadrament estilístic, i trofeus com el popular ‘She don’t give a FO’ i el reguetoner ‘Si quieres frontear’, encoratjat amb un reforçat aparell rocker. Una troballa aquesta que bé podria explorar i traslladar l’estudi: ¿per quan l’oficialització del perreo-metal?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo