Imma Monsó: «Els escriptors catalans de la meva generació hem hagut de fer un sobreesforç respecte a la llengua»

¿Com cal entendre l’oposició de les dues figures del títol: la mestra i la Bèstia?

La Severina, malgrat haver sigut educada lluny de les consignes del Règim, acaba sent filla del seu temps, amb tot el que això implica respecte a la seva condició femenina, de repressió i de culpa. En canvi, la Bèstia, és el pol oposat i representa l’absoluta llibertat. Es produeix, d’altra banda, una inversió de rols perquè ell li fa de mestre i ella, que ha arribat a aquest poblet a exercir com a tal, ràpidament s’adona que, en realitat, ha anat a aprendre, fins i tot dels seus propis alumnes. La Bèstia l’ajuda a descobrir coses del seu passat que desconeix.

La Severina busca desxifrar la història dels seus pares morts. ¿Què li interessava explorar d’aquesta generació travessada pel silenci?

Volia contemplar el personatge en el seu conjunt, tant abans com després, perquè el llibre neix de la pèrdua dels meus pares i d’un interès renovat pel seu recorregut vital. En aquest sentit, el títol també fa referència al meu estat d’ànim quan el vaig escriure. Volia posar-me dins d’un conte d’hivern, necessitava buscar ingenuïtat i delicadesa, sobretot en oposició a la brutalitat de l’ambient actual, tan plena d’estímuls i en la qual tot val. En canvi, en aquella època, en què no es podia dir res, existia una contenció i una confiança en els llibres, en el seu poder salvador, avui desapareguda.

¿Es pot entendre com una novel·la d’amor?

És bàsicament una novel·la d’iniciació i l’accent està posat en l’aspecte politicosocial, però és veritat que l’erotisme és l’element motor. La Severina s’enamora de la Bèstia perquè li fascina tot el que és indescriptible, cosa que no es pot reduir a paraules, per això se sent atreta per aquest personatge peculiar. Més que convencional, jo la definiria com una història d’amor fundacional.

¿Com es va aproximar al tema de la postguerra tardana?

Mai hauria imaginat que un dia l’abordaria. No és una novel·la política, però sí de l’aprenentatge que som éssers polítics i socials. El llibre sorgeix d’un impuls personal. La meva mare va morir just abans de la pandèmia i vaig recordar les històries que ella i les seves germanes, totes mestres, explicaven de quan havien exercit al Pirineu ribagorçà. Vaig començar a escriure la novel·la fa quatre anys i, a mesura que avançava, tenia molt clara la imatge de l’arribada de la mestra en aquest poble, ja que la meva mare solia explicar-la així. No obstant, ella era molt extravertida, i al llibre he adaptat la personalitat de la Severina al meu caràcter tímid.

¿També es va inspirar en el seu pare?

Quan estava escrivint el llibre va aparèixer una informació sobre el meu pare, que va morir quan jo tenia 7 anys, i tot i que coneixia les seves idees oposades al Règim, desconeixia els detalls. En la biografia d’un diputat a qui el meu pare va ajudar a travessar la frontera, vaig trobar una referència a ell i també en una tesi doctoral. Vaig consultar la llista de represaliats publicada el 2017, i vaig trobar el consell de guerra sumaríssim que li van fer de molt jove i que va ser sobresegut gràcies als testimonis de la família materna més de dretes. Vaig bolcar tot aquest material a la novel·la.

¿Què va suposar per a vostè aquest descobriment?

Em vaig adonar que sempre vaig sospitar, sense saber-les de veritat, perquè es va imposar un silenci que avui costa entendre de coses. Fins i tot la meva tia materna, quan li vaig explicar de què anava la novel·la, es va posar nerviosa. Als anys 50, la majoria de la gent estava en la inòpia, fingia o s’oblidava del passat, ja que era l’època de l’inici de la bonança econòmica i es volia deixar enrere aquell horror.

¿Què més es va produir en aquest moment?

Volia que s’evidenciés la ruptura en l’ús de la llengua. Era pura esquizofrènia: es parlava en català correntment i després el dictat a l’escola era en castellà. La meva àvia llegia i escrivia el català, la meva mare ja no, i jo vaig ser educada també en castellà, mentre que a casa sempre es parlava català. Fins que no vaig anar a la universitat no vaig poder llegir en aquesta llengua. Els escriptors de la meva generació han hagut de fer un sobreesforç en aquest sentit del qual no es parla mai. I això que fan autors joves de barrejar el català, el castellà i l’anglès ens sorprèn profundament, perquè nosaltres sempre anem amb molt de compte, ja que el català sempre ha sigut una llengua insegura i amenaçada.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Com ha treballat el dialecte?

He reflectit la variant dialectal del ribagorçà que porto molt a dins, ja que el meu pare era de Vilaller. El dialectòleg Ramon Sistac em va recomanar que fes el que volgués perquè només hi ha corpus, però he intentat respectar-lo al màxim. És un dialecte que té una sonoritat mineral i ancestral, i està a punt de desaparèixer, cosa que lamento perquè, per a mi, la qüestió de la llengua és clarament emocional.