Serrat i Bonet, honoris causa en un «país de trobadors»

De les tarimes sobre les quals actuaven amb Els Setze Jutges, en els seus inicis, als anys 60, al paranimf universitari sembla haver-hi una llarga distància, però es tracta, al cap i a la fi, de «reconèixer un fet cultural que ha sigut molt important per aquest país i aquesta ciutat», apunta Serrat en al·lusió a l’era dels cantautors, i a la Nova Cançó, el moviment en què van sobresortir a la vintena. En la trobada de tots dos amb aquest diari es mostren agraïts i il·lusionats. «Sempre em sorprèn aquest tipus de distincions, que em relaciona amb gent més lletrada que jo», assenyala Maria del Mar Bonet. «És un honor, i al ser al costat del Joan Manuel, encara és més intens i gratificant».

Els joves ‘jutges’

Són amics de l’ànima des de fa molt, cada un seguint el seu camí i fent cas al seu instint artístic, des que el germà d’ella, Joan Ramon Bonet (l’11è d’Els Setze Jutges) va portar el seu col·lega Serrat de visita al domicili familiar a Palma. «Era un dia d’estiu i jo tindria 17 anys», recorda Maria del Mar Bonet. «El meu germà i ell eren molt guapos i semblants en moltes coses, i ell em va impressionar. Van ser els meus mestres, perquè jo encara no havia escrit res. Era una nena que cantava cançons populars». Serrat es confessa. «Quan la vaig veure, me’n vaig enamorar», assegura, i fa broma: «Però era la germana del Joan Ramon i m’havia de comportar».

Serrat era el 13è ‘jutge’ i Bonet va marxar a Barcelona, a instal·lar-se a casa de Lluís Serrahima i Remei Margarit. Animada per Josep Maria Espinàs, es va convertir en la 14a ‘jutge’. «I algunes de les meves primeres cançons, com ‘No trobaràs la mar’, estan molt influïdes pel Joan Manuel», revela. Amb els anys, aquesta cançó seria adaptada per Serrat, que fa molt poc, en el seu concert de l’estiu passat a Palma, va convidar Bonet a cantar amb ell la seva ‘Cançó de l’amor petit’ i a enfrontar-se, per primera vegada en públic, a ‘La Balanguera’. L’himne oficial de Mallorca. «I per mi, de tots els Països Catalans», afegeix ella.

País de trobadors

La distinció universitària és, per a tots dos, un indicador que la cultura oficial «s’obre a altres formes de coneixement», reflexiona Serrat. «I és la meva universitat també, on vaig passar uns anys molt importants de la meva vida», apunta amb referència als seus temps com a estudiant de Biologia. Dies en què es va debatre entre les aules i els escenaris, i va decidir «agafar el testimoni» dels que havien encunyat «una manera de cantar i fer cançons». Perquè aquest és «un país d’artistes, de joglars i trobadors»; ell se sent «part d’una cadena».

¿Una tradició que ha perdut centralitat i que ignorem com evolucionarà? «No sabem res», rumia Serrat. «Ningú pot estar segur de cap a on va res en general. Del que sí que estem segurs és de la velocitat amb què es mou tot». La tasca dels cantautors, afegeix, «estava molt lligada a les paraules i el llenguatge», i es va poder desenvolupar al seu dia «en connexió amb la música culta, perquè incorporava la gent que sortia dels conservatoris».

Indústria rendible

¿I ara? «La música que sents ara per la ràdio està molt segmentada: la dels 70, la dels 90, la més recent... A la indústria ni tan sols l’anomenaria musical, sinó indústria comercial, del que és rendible». Maria del Mar Bonet destaca que Serrat i ella van viure temps més propicis per a la difusió de les seves cançons. «Hi havia una resposta dels mitjans i programes extensos a la ràdio i la televisió».

Però no toca el diagnòstic catastrofista. «De la mateixa manera que espero que es reverteixin certs valors de la societat que estan desprestigiats, espero que es reivindiqui el que ha sigut la música al llarg de la història, i sense prejudici per ningú», medita Joan Manuel Serrat, que, si bé assenyala que «d’un reggaeton a la Cinquena de Beethoven hi ha una gran distància», corregeix després per matisar les seves paraules. «Si el que he dit pot tenir algun prejudici contra el reggaeton, m’he expressat malament. En el seu moment, també el txa-txa-txa o la cúmbia devien causar un xoc fort».

Una guitarra indisposada

Encara són frescos en la memòria els concerts de comiat de Serrat al Palau Sant Jordi, el desembre passat. Molt intensos, «perquè cada cançó que anava acabant era una cançó menys». Les emocions en escena «són meravelloses i, alhora, un enemic terrible, perquè l’actuació se’t pot escapar de les mans». ¿Va estar a punt de passar al final de l’últim recital, quan va abordar a soles aquella cançó baptismal, ‘Una guitarra’? «Va passar una cosa que vols que no passi mai: la guitarra no estava afinada», se sorprèn encara. «Em vaig preocupar tant de canviar-la amb rapidesa que no vaig tenir temps de pensar en altres coses, però vaig poder fer els acords ben fets. Al final, la sensació era de ‘d’acord, seu i disfruta’».

Notícies relacionades

El final de l’era dels cantautors

I algú va cridar a Serrat: «¡Ets millor que Messi!»

Va ser significativa la dedicatòria final, aquella nit, a tres amics desapareguts: Salvador Escamilla («gràcies a ell, als meus començaments, quan no tenia ni tan sols un disc, tenia una ràdio on anar a cantar», explica), Quico Sabaté («trenta anys treballant amb mi, un gran suport)» i Joan Ollé, figura amb un tram final de vida, marcat per les acusacions d’abusos sexuals, que li inspira pensaments amargs. «Un amic que va ser maltractat i condemnat sense haver sigut ni tan sols jutjat, perquè, tot i que hi va haver declaracions i manifestacions demanant el seu cap, ningú va arribar a presentar una querella contra ell».

Maria del Mar Bonet segueix en ratxa, d’escenari en escenari, després del seu últim disc amb el valencià Borja Penalba, mentre que Serrat en va baixar, si bé confirma que un dia o altre hi haurà cançons noves de la seva autoria. «A curt termini no serà. Amb tranquil·litat. No sé quan. Encara tinc molts papers per llençar», fa broma. Sigui quan sigui, els dos trobadors portaran aquest dilluns el preceptiu birret, no sabem si amb borla i serrell, en el marc universitari. Símbol d’un art i un ofici que, per ells, no contempla les concessions, com apunta Serrat. «Ni la Maria del Mar ni jo hem deixat de fer el que ens agradava fer, i sempre amb les orelles obertes a allò que ens commovia».