Enrique Salaberría: «¿Volen l’Arnau obert i en marxa en dos anys? Que ens el deixin»

El president del Grup Smedia, que gestiona una desena de sales a Madrid, té ganes d’ampliar la seva presència a Barcelona. Per ara Enrique Salaberría porta dues temporades a l’Apolo, on –associat amb Jordi Arqué– ha invertit 1,1 milions d’euros, 700.000 en climatització del local. ‘Pretty woman’ porta més de 100 funcions i és l’únic musical que es manté des de principi de temporada a la cartellera de Barcelona i la temporada vinent serà a la Gran Vía de Madrid.

‘Pretty Woman’, que es veurà la temporada vinent a Madrid, no ha tingut l’ocupació que esperava. ¿Quin és el problema?

‘Pretty Woman’ ha tingut una bona pujada al gener. Estem encantats de com està anant, de com ha ressorgit l’espectacle. Però li ha costat més del que prevèiem. Des del meu punt de vista com a professional crec que falta un temps de maduresa per arribar als estàndards culturals que qualsevol ciutat moderna d’Europa té.

¿Potser als barcelonins no els interessa la cultura?

No, jo no he dit això. No dic això, al contrari. Barcelona i els que venen aquí estimen la cultura però falta maduresa per acceptar els musicals.

Però si van triomfar aquí abans que a Madrid, que ara és líder en aquest terreny.

Madrid fa dècades era una ciutat també molt opaca a la cultura. Als anys 90 va fer un tomb en què per mi va ser clau la figura de Mario Gas, que va desenvolupar un projecte cultural a la ciutat.

Va ser al capdavant del Teatro Español.

I del Matadero. Però abans d’això, el 1992 va muntar espectacles que neixen en l’Olimpíada Cultural de Barcelona i que es traslladen a Madrid i ens obren els ulls i ens permeten veure que hi ha una altra manera d’arribar al públic. Madrid ho va aprofitar i va obrir les portes al desenvolupament de la indústria musical com al seu dia van fer Londres, Nova York i Berlín.

I Barcelona va aportar experiència i professionals.

Igual que Mario Gas, actors, tècnics i creadors de Barcelona van nodrir Madrid. I continuen fent-ho. Són la sang d’aquesta professió. A Barcelona hi ha musicals, però la indústria no s’ha desenvolupat al mateix nivell.

A Catalunya es reclama més presència de les arts en l’educació.

La importància de les arts escèniques és vital i en altres països sí que es té en compte. Però a Madrid, Londres i Nova York això no passa. Passa una cosa que no veiem i és que molta gent nota un tuf elitista en les arts escèniques que allunya el públic. I això no té res a veure amb les escoles. Té a veure amb què espera la societat que li expliquem. Quan interessa una cosa, la gent es desviu per veure-la. Els monologuistes omplen i recapten més que amb una obra de 10 actors. El problema és que no identifiquem el que la gent vol veure.

¿Com valora la seva entrada al Teatre Apolo, un teatre històric del Paral.lel?

Per mi el Paral·lel és una illa de llibertat. Té un dinamisme brutal. És sinònim de diversió i diversitat. D’una banda hi ha el Mago Pop, per l’altra, l’Arnau està ruïnes i el Barts, que ha deixat d’estar gestionat per una empresa privada, està adormit. Tots dos són de l’ajuntament.

El Molino també. ¿Hi invertiria?

El Molino podria funcionar en tres mesos però està en mans d’una institució pública i de l’Administració, que sempre va relegada, retardada i a més és molt amorfa perquè cada quatre anys es transforma. Si deixessin actuar l’empresa privada les coses serien diferents. ¿Volen l’Arnau obert i en marxa en dos anys? Doncs que ens el deixin.

¿Li interessa tenir més sales?

¡És clar! Barcelona és la ciutat que tindrà l’explosió cultural més gran dels pròxims 10 anys. I hi ha teatres i gent que vol entrar a Barcelona. Només està esperant que el moment sigui propici. Tots busquem estabilitat, sobretot jurídica, tot i que sentir-se estimat és molt important. Vam decidir estrenar a Barcelona perquè volem crear indústria perquè els artistes i creadors puguin treballar des de Barcelona amb temporades llargues. Donar estabilitat és clau.

Si el més important és tenir activitat i omplir el teatre, ¿l’idioma importa?

Nosaltres volem expressar-nos a través d’un llenguatge que és universal i permet que els nostres productes puguin arribar a tothom. I aquest llenguatge en aquest moment és el castellà, una de les llengües que tenim a més del basc, el gallec i el català. El castellà ens permet comunicar-nos amb gent de dins i fora de la península Ibèrica. La nostra missió com a indústria és arribar al màxim de persones a través d’aquest llenguatge comú.

I com que el castellà és més comú que el català, hauria de prevaler. ¿És això?

Els espectacles en català són igual de bonics que els que es fan en qualsevol altre idioma. Tots tenim lloc. Però és prioritari entendre que una comunitat la comparteixen tots els que hi pertanyen i que una indústria desenvolupa la seva activitat des del model que creu més convenient. Hauríem de fer una reflexió tranquil·la, perquè l’objectiu últim és guanyar diners i crec que estar perdent-lo per obsessionar-se amb una idea que no té un llarg recorregut és absurd.

¿Vol dir que una obra en català mai serà tan rendible com una en castellà?

No estic parlant d’escollir entre una i l’altra. Hi ha d’haver lloc per a tots dos i conviure. Però mirem el nombre d’espectadors totals d’una obra i les setmanes que perdura a la cartellera en un idioma i l’altre. Nosaltres vam tenir ‘El crédito’ dos anys a la cartellera a Madrid i aquí ‘El crèdit’ va estar només uns mesos.

Van ser 14 mesos. El problema a Barcelona és que si una obra es converteix en un èxit ho té difícil per allargar.

El problema és que com s’ha d’anar a la solució de cada any, la subvenció, les obres no poden durar més. Aquest model de gestió no contribueix a construir indústria ni dona temps al boca orella. Així perds el potencial de crear públic. A Madrid ‘Corta el cable rojo’ porta 10 anys i ‘Burundanga’ 12 ininterromputs a la cartellera.

¿Quin és l’espectacle que millor li ha funcionat?

Moltíssims de Galceran, però el que millor ‘Burundanga’ i mira que no és fàcil ajuntar humor i terrorisme. També ‘El test’, de Jordi Vallejo, un autor català meravellós. I el que està funcionant de forma impressionant és ‘Una terapia integral’. És una coproducció amb Larrañaga, Focus i nosaltres. No et pots imaginar com ha arrencat.

Notícies relacionades

Escoltar amb els ulls tancats

El paper de les actrius del canvi

¿I el que pitjor ha anat?

¡Uff!, moltes coses no han funcionat i he perdut molts diners. M’he arruïnat dues vegades. Però perdre-ho tot no tira enrere un empresari.