El sostre de vidre en la música clàssica: «El cànon ha estat controlat per homes durant segles»

La història de Clara Schumann, compositora i virtuosa pianista del segle XIX, és la de tantes d’altres. De ser-hi però no ser vista. De silencis i oblit. Els seus romanços i concerts per a piano s’han mantingut enterrats, malgrat la seva enorme qualitat artística. Ella mateixa va deixar escrit al seu diari: «Una vegada vaig creure que tenia talent creatiu, però vaig abandonar aquesta idea; una dona no ha de desitjar compondre, no és bastant hàbil per a això ¿per què podia jo esperar poder fer-ho?».

«Tot el que té a veure amb el pensament ja se sap que no és apte per a dones, que no servim per pensar», diu, amb ironia, Marisa Manchado, compositora i subdirectora general de Música i Dansa de l’INAEM entre el 2007 i el 2008. Tot i que avui ningú sostindria públicament aquesta idea que va defensar Schopenhauer, la seva influència fins avui continua sent indubtable en la música acadèmica.

Carmen Martínez-Pierret és pianista i directora artística. Fa ja un temps que repeteix el mateix experiment: envia als seus col·legues músics una llista amb unes 70 compositores i els pregunta quantes coneixen. La majoria es queden en set o vuit. «No perquè no hi hagi hagut compositores, als meus arxius tinc obres de més de 600. Però hem viscut en una societat patriarcal sota un masclisme històric», diu. 

Clara Schumann no coneixia les seves predecessores, com les nenes que avui estudien als conservatoris tot just la coneixen a ella. El cànon musical clàssic –el repertori legitimat per passar a la història– «ha estat controlat per homes durant segles», assenyala Martínez-Pierret. «I quan una dona ha aconseguit compondre, batallant molt, una vegada morta el rodet del cànon ha passat per allà i ha desaparegut». Eliminades de la història. 

Relegades en l’educació musical

Relegades en l’educació musicalEl Conservatori de París, fundat el 1795, vetava les dones en composició i la majoria d’instruments, i quedaven relegades al cant o el piano, més conformes amb l’estereotip femení. Les dones amb prou feines podien cultivar el geni, immerses en les tasques més mundanes. Robert Schumann es lamentava que la seva companya Clara no pogués dedicar el seu temps a la composició; havia donat a llum vuit fills. «Clara ha compost una sèrie de petites peces que mostren un enginy musical i tendre com mai abans havia aconseguit. Però tenir fills i un marit que sempre viu en el regne de la imaginació no va de la mà amb la composició. Ella no pot treballar regularment i sovint em molesta pensar quantes idees profundes es perden perquè no pot resoldre-les». 

Manchado insisteix que es necessiten moltíssims anys d’estudi. I les dones, que en els ensenyaments elementals i mitjans de música són més presents que els homes, quan arriben a ser adultes passen a un segon pla. «Clara Schumann era una dona excepcional que va tirar endavant la família i ha sigut la millor pianista del segle XIX, malgrat que la història ens hagi portat Liszt o Chopin», afirma.

Dones i germanes

Dones i germanesQuan la reina Victòria d’Anglaterra va convidar Felix Mendelssohn a palau, va voler cantar-li la seva obra favorita, Italien, inclosa a l’‘Opus 8’. El compositor va confessar que no era seva, sinó de la seva germana Fanny. Alma Schindler ja mostrava un gran talent en la composició quan es va casar amb Gustav Mahler, gairebé 20 anys més gran que ella, i els termes del matrimoni incloïen mantenir-la allunyada del seu geni creatiu: «El paper del compositor em correspon a mi, el teu és el d’una companya carinyosa i comprensiva». La llista és interminable.

Fa temps que Martínez-Pierret està embarcada en un projecte de recuperació de les dones compositores, al qual va denominar ‘Esquinçant el silenci’. «Hem d’estar molt atentes perquè a les compositores de l’actualitat no ens tornin a condemnar al silenci», repeteix. El dossier de ‘Sérénade’, primer de la col·lecció, arrenca amb una declaració d’intencions, citant la compositora i directora Nadia Boulanger: «Oblidem que soc una dona i parlem de música». 

Dades que mostren sostres de vidre

Dades que mostren sostres de vidreLouise Farrenc es va convertir en la segona professora de la història del Conservatori de París el 1842, però el seu sou era molt inferior al dels seus companys masculins. Va haver de batallar i demostrar la seva vàlua per aconseguir que l’hi igualessin una dècada després. Han passat gairebé dos segles i la situació no és tan diferent.

Per a mostra, el concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena: als seus 83 recitals sempre ha sigut un home el que ha portat la batuta, no hi ha ni una sola dona entre les 18 persones que l’han dirigit. Franz Welser-Möst, el director d’aquesta última edició, va afirmar que «l’exposició i la bogeria que acompanyen el concert són perilloses» i «és necessari comptar amb molta experiència». «És el patriarcat paternalista, com si volgués protegir-nos a les dones. ¿Qui ets per dir si hi ha una dona que està preparada o no para dirigir aquest concert?», diu Martínez-Pierret.

En 95 edicions dels premis més importants del cine a Hollywood, els Oscars, aquesta podria haver sigut la primera vegada que dues dones optessin a la categoria de millor banda sonora –amb permís d’Anne Dudley i Lynn Ahrens, les dues nominades en la categoria ja desapareguda de millor banda sonora d’un musical o comèdia el 1997–. Chanda Dancy i Hildur Guðnadóttir van ser preseleccionats per l’Acadèmia, però la conquesta va durar poc: només Guðnadóttir va aconseguir figurar entre els nominats. La compositora islandesa ja va obrir un espai en aquest sostre de vidre al guanyar el 2020 el Globus d’Or, el Bafta i l’Oscar a la millor banda sonora per la pel·lícula ‘Joker’. «A les nenes, a les dones, a les mares, a les filles que sentin la música bombollejant dins, sisplau, parleu. Necessitem sentir les vostres veus», va dir en el seu discurs.

Ni premis ni repertoris

La música és plena de sostres de vidre: elles mai porten la batuta ni són solistes. A l’Orquestra Nacional d’Espanya amb prou feines hi ha tres dones per cada set homes. I cap en els cinc llocs de direcció. La programació per a aquesta temporada 2022-2023, que van presentar els quatre homes al capdavant dels organismes implicats, consta de vint directors i només cinc directores. En el repertori, 20 compositores davant 111 homes. I això malgrat l’«atenció especial» a la presència de dones creadores i directores que va remarcar l’INAEM. En la resta, la situació no és gaire millor.

Pilar Rius, de l’Associació Dones en la Música, destaca que «l’àmbit clàssic és encara excessivament conservador» i «les grans programacions les continuen fent homes». Però hi ha maneres d’esquivar el biaix masclista. «Hi ha orquestres als Estats Units que, casualment, tenen un nombre molt alt de dones i han fet les seves proves amb un paravent», indica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El 2021, la Fundació Juan March va celebrar el cicle ‘El piano espanyol del segle XIX: una proposta canònica’, que pretenia recuperar el repertori pianístic espanyol per crear un nou cànon menys limitat. En la seva esforçada selecció no hi havia una sola compositora, una cosa que va indignar especialment Martínez-Pierret: «¿Qui és el responsable que ha elaborat aquesta llista de compositors del segle XIX i ha tingut el gran talent de no posar-hi ni una sola dona? La millor manera de no trobar és no buscar». 

El Premi Nacional de Música compta amb dues modalitats, creació i interpretació, i s’atorga des de 1980. En aquests més de 40 anys han sigut premiats 60 homes i només 14 dones. En composició, 38 homes i només cinc dones. «Que diguin que la balança se n’està anant cap a l’altre costat, com diuen al ministeri persones amb càrrecs rellevants, és...». Rius prefereix no completar una frase que es completa sola. «El repte és entrar en el cànon i això es combat amb democràcia», defensa Manchado, «perquè no hi ha res més democràtic que no ignorar la meitat de la societat».