L’arquitectura sòbria de David Chipperfield s’alça amb el Pritzker

Aquesta vegada el Pritzker –el Nobel dels arquitectes– ha premiat la sobrietat, la discreció i l’afany en la qualitat extrema. Construir menys i millor. David Chipperfield (Londres, 1953), amb oficines a Berlín, Milà, Xangai i Santiago, sempre s’ha preferit a la perifèria de l’‘star-system’. Davant l’‘efecte uau’ dels britànics Richard Rogers o Norman Foster –amb els quals va treballar en els seus inicis–, la seva obra parla de protegir i orientar en un món dramàticament canviant. «La meva trajectòria ha sigut construïda amb una prudència sempre al límit del conservadorisme», ha reconegut en més d’una ocasió.

Enganxat a la terra

Chipperfield va créixer en una granja a Devon, a l’oest d’Anglaterra, enganxat a la terra («potser per això confio molt en el senzill i fujo de la circumvolució»), somiant convertir-se en veterinari. Es va formar entre el Politècnic de Kingston i l’Architectural Association, i va començar a treballar en els anys durs del thatcherisme. Aviat va ser convidat al Japó per Issey Miyake, on va aprendre «la importància de col·locar una tassa de te, l’experiència d’un bany o el color de les estacions». Va tornar d’Orient com un «guardià del significat, la memòria i el patrimoni».

Aquesta depuració del concepte –«minimalista dens», el va batejar el crític Aaron Betsky; «no minimalista, precís», prefereix l’arquitecte–, junt amb l’interès per la comprensió del context, l’han portat a intervencions subtils com els interiors del Neues Museum de Berlín –greument danyat després de la Segona Guerra Mundial– i de la Royal Academy of Arts de Londres, la restauració de la Nationalgalerie de Mies van der Rohe o les Procuradories de Venècia. Però també amb les idees més emparentades amb la tecnologia de les oficines d’Amore Pacific a Seül o al Museu Pompidou West Bund de Xangai (els museus són el seu fort). «Els seus edificis sempre resistiran la prova del temps perquè l’objectiu final de la seva operació és servir el bé comú», va assegurar ahir Alejandro Aravena, president del jurat del Pritzker.

Refugi a la Corunya

Amb Espanya Chipperfield hi té una relació més que professional. Fa uns 30 anys es va construir una vivenda a Corrubedo (la Corunya), sortida als embats de l’Atlàntic, el cau familiar on desconnecta del soroll i els encàrrecs, i on va rebre l’anunci del premi. Però també són seus l’edifici Veles i Vents de València, la remodelació del passeig de l’Oval a Terol i la Ciutat de la Justícia, que va unificar 17 seus judicials escampades per Barcelona i l’Hospitalet, i va projectar un gran edifici dividit en cubs girats els uns respecte als altres i interrelacionats en una plaça pública. Hi va haver polèmica, hi va haver canvi de Govern, un dels blocs va desaparèixer i ell es va quedar esglaiat per la falta de diàleg amb els futurs ocupants de l’espai.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A hores d'ara, després de dissenyar més de 100 projectes, entre edificis comercials, plans urbanístics, immobles residencials i, especialment, projectes per a institucions culturals, ahir es va declarar «desconcertat» al conèixer la decisió del Pritzker, que el va destacar com «un arquitecte radical en la seva moderació, demostrant la seva reverència per la història i la cultura».  

Chipperfield, que rebrà el Pritzker el maig, a Atenes, on projecta remodelar i ampliar el Museu Arqueològic Nacional, va voler ahir deixar constància del seu imperatiu moral. «Els arquitectes podem tenir un paper més destacat i compromès en la creació no només d’un món més bonic sinó també més just i més sostenible. Hem d’estar a l’altura i ajudar la pròxima generació a acceptar aquesta responsabilitat amb visió i coratge», va assegurar.