Pablo Carbonell: «M’encantaria que hi hagués un col·lapse i caiguessin totes les xarxes socials»

L’última vegada que el vam entrevistar, fa cinc anys, li vam preguntar si Los Toreros Muertos era una banda estable i ens va dir: «¿es pot creure que no ho sé?». ¿I ara hi ha trobat la resposta?

¿Això vaig dir? En general, gairebé tota la meva vida està presidida pel funambulisme. Després de la pandèmia, el grup té una base més bona: Many Moure ha passat del baix a la guitarra acústica, tenim un nou baixista, Albert Anguela, he recuperat Chus Herrera a la bateria i Fernando Polaino continua a la guitarra. Però la resposta a la pregunta continua sent molt complicada.

Té molts fronts oberts: novel·les i llibres de memòries, teatre, el programa d’entrevistes ‘Car sessions’ (Movistar+)…

La gent em diu «no pares», però la música per a mi és un joc. Quan era petit, els pares ens enviaven d’excursió els caps de setmana, i em va quedar aquest costum. Però tinc temps per a tot: ¡ahir vaig anar al cine! Hi vaig veure ‘Mari(dos)’ i em va agradar bastant.

¿Com va aquest disc amb cançons noves que seria el primer del grup des de 1992?

El teníem gravat: ‘Estruendo folklórico’. Cançons sobre la paella, la migdiada, un himne a Terol... Però no es publicarà perquè les bases del disc són poc estables. Possiblement el regravi amb ‘tempos’ més contundents. Tot i que ara, si fas una cançó i un videoclip, ja n’hi ha prou, i la gent, en els concerts, confia que tenim un bon repertori.

¿A què es refereix amb això de les «bases poc estables»?

El grup va sorgir amb la idea de fer una salsa, un twist, un rock..., i cada cançó seria una mena d’essència de cada gènere musical, i això ja m’ha avorrit. Vull que els Toreros tinguin un so uniforme, entre The Clash, Talking Heads i Frank Zappa.

Los Toreros Muertos van publicar el seu primer àlbum, ‘30 años de éxitos’, el 1986, quan la ‘movida’ madrilenya ja anava de mal borràs.

Però durant la ‘movida’ jo estava de pallasso amb Pedro Reyes actuant a Rock-Ola i els tenia una mica de mania als grups. No sé per què, em sentia una mica l’aneguet lleig. El grup era un intent de dinamitar la pompositat i la importància que es podien donar aquests grups. El problema és quan tens un èxit aclaparador i et converteixes en el mateix anormal que criticaves.

Va ser el disc d’‘Hoy es domingo’, ‘Yo no me llamo Javier’, ‘Mi agüita amarilla’...

I hi havia una cohesió a partir de les burles dels estils musicals. Però les meves ganes de fer broma amb això s’han acabat. Cada artista ha de buscar dins seu i no fixar-se en el que fan els altres. L’altre dia, parlant amb Pepe Begines (No me pises que llevo chanclas), li deia: «D'acord, això pot ser molt graciós, però ha de sonar bé».

Junts han muntat un grup paral·lel, Toreros con Chanclas.

Tenim moltes cançons-mirall, com ‘Washuguarugüi’ i ‘On the desk’. A mi m’agrada molt el cubisme i em diverteix desconcertar la gent. Hem fet un ‘Agüita agropop’ que sona molt bé, i ‘Yo no me llamo Manuel Sánchez Sánchez’. I publicarem el nostre primer tema original, que donarà títol a la gira, ‘Va a faltar hielo’.

¿No li sembla que l’humor ha anat ocupant els mitjans audiovisuals i que avui, en ‘prime time’, ja difícilment es pot fer una entrevista sense gags i gracietes?

És la dictadura de l’enginy, quan el més important és ser autèntic. Estic llegint la història de Roma i ja al segle II abans de Crist, Publi Corneli deia «tenim Anníbal a les portes, la gent necessita riure». Si hi ha molt d’humor últimament, deu ser que som a prop de l’apocalipsi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Té més de 166.000 seguidors a Twitter. Un dia va decidir practicar un ‘unfollow’ general. ¿Com va ser això?

Em pot entristir que hi hagi gent amb tan poca vida que es fica en les dels altres, però això ho puc encaixar. Però quan ho fan amb altres persones que jo estimo, ja dic «¿i d’això, quina necessitat n’hi ha...? Així que faig servir Twitter quan vull anunciar alguna cosa, tot i que no val per a res, perquè la gent allà no veurà la teva agenda. Ha deixat d’interessar-me. M’encantaria que un dia hi hagués un col·lapse i caiguessin totes les xarxes socials, i tornéssim a la barra del bar, als parcs...