Poca Callas i molta Abramović al Liceu

La proposta, molt aplaudida pel públic del Liceu que va esgotar les tres funcions programades, dona joc a l’exploració de nous llenguatges artístics dins del món de la lírica. L’artista sèrbia, que firma el projecte, la direcció d’escena i l’escenografia, integra el que podria ser una gala lírica en un espectacle en el qual indaga en els tòpics de la seva trajectòria artística, passejant-se per les possibilitats que ofereix a l’art el cos femení, la mort i el dolor físic i espiritual, amb una mirada autobiogràfica.

Abramović aboca en la tragèdia de la mateixa Callas –la seva mestria, la seva saviesa, el seu enamorament malaltís per Onassis, la seva maternitat frustrada, la seva curta vida artística– i en els personatges que ha escollit per al muntatge els elements que han caracteritzat la seva imatgeria artística combinant la interpretació lírica amb l’art en viu i la videocreació, aspecte, aquest últim, que té una importància vital i que compta amb vídeos amb l’actor Willem Dafoe com a símbol masculí, d’opressió, de violència i d’Onassis. 

Amb llibret de Petter Skavlan, dramatúrgia de Benedikt Stampfli i una fantàstica il·luminació d’Urs Schönebaum, ‘7 Deaths of Maria Callas’ arrenca amb una obertura tímbricamente variada i somiadora del compositor serbi Marko Nikodijevic, amb la mateixa Abramović encarnant una Callas agònica al seu apartament de París. Això abans que se li presentin als peus del llit set cantants morint d’amor de la mà d’un fragment operístic, cada una en diferents circumstàncies, des de la malaltia fins al suïcidi, escanyada o apunyalada per la seva parella, víctima de la bogeria o immolada en una foguera. A elles –totes vestides de Bruna, la fidel assistenta de la diva– se’ls uneix Abramović com a actriu en els vídeos, en un desdoblament amb els personatges operístics.

Els set icònics rols de Callas representats, units per interludis de música electrònica i textos reflexius, van anar a càrrec de les sopranos Gilda Fiume (una poderosa Violetta Valéry de ‘La Traviata’ de Verdi), Vanessa Goikoetxea (expressiva i punxant Floria Tosca de ‘Tosca’ de Puccini), Benedetta Torre (una irregular Desdemona d’‘Otello’ de Verdi, personatge gens representatiu de Maria Callas que mai va cantar ni va gravar), Antonia Ahyoung Kim (voluntariosa Cio-Cio San, de ‘Madama Butterfly’ de Puccini), Leonor Bonilla (una espectacular Lucia Ashton de Lucia di Lammermoor de Donizetti) i Marta Mathéu (Norma, de l’òpera de Bellini, títol que ja va interpretar al Liceu), a més de la mezzosoprano Rinat Shaham com una esplèndida Carmen, de l’òpera homònima de Bizet.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Després de les set àries i les morts en vídeo, Abramović torna a escena, sempre jacent, ara en un decorat que recrea l’habitació de Maria Callas il·lustrat amb un interludi del cor, mentre la ‘performer’-Callas s’aixeca del llit i viu les visions dels seus últims moments, per morir en la soledat d’una casa que és arreglada i tancada per la fidel Bruna clonada a la pell de les set cantants. Cau el teló i se sent la veu de Callas per única vegada, en la seva mítica interpretació de ‘Casta diva’.

Va dirigir amb facilitat la Simfònica del Liceu (el cor no va intervenir en les àries) el mestre mallorquí Antonio Méndez, en el seu debut liceista.