Miley Cyrus s'alça com la 'dona meravella' en 'Endless summer vacation'

Encara que fa 16 anys que va traient discos, Miley Cyrus tan sols va pels 30, tots molt intensos, de ben segur, atesa la seva carrerassa des dels dies com a púber Hannah Montana. Aquell personatge comportava una dualitat, astre pop de nit i estudiant ‘random’ de dia, premonitòria per a la cantant, a qui li ha costat establir una veu pròpia com a artista i ser, definitivament, Miley Cyrus.

Però ja són set àlbums al seu nom (vuit comptant ‘Hannah Montana 2: meet Miley Cyrus’, 2007), i arriba ‘Endless summer vacation’ per mostrar-la en un estadi de maduresa inèdit, en què mostra la seva veu trencada i serena, llueix cicatrius i es delecta amb una barreja de guitarres i sons de sintetitzador una mica passats de moda. I crea un repertori que, fins i tot amb els seus alts i baixos, ofereix unes quantes cartes imperatives.

Ballant sola

La primera, ‘Flowers’, que va sortir al gener com a senzill, el seu assoliment més gran com a autora (o coautora) fins ara, que a cavall d'una tonada envoltant proposa un himne a la independència individual i a l'amor propi. “Puc comprar-me les flors jo mateixa / Escriure el meu nom a la sorra”, canta en ‘mode despit’. “Puc portar-me a ballar / i agafar-me la mà / Sí, puc estimar-me millor que com ho vas fer tu”. Banda sonora probable del daltabaix del seu matrimoni amb l'actor australià Liam Hemsworth.

A partir d'aquí, Cyrus ens fica en un cançoner més introspectiu que festaire, amb molt mig temps vaporós i en el qual pot lluir aquesta entonació confessional, trencada, més pròpia d'una trobadora country (la música de les seves arrels familiars) que d'una ‘vedet’ del pop. Balades viscudes com ‘Jaded’ (amb coautoria i producció de Greg Kurstin, el de, entre altres assoliments, ‘Hello’, d'Adele), la penetrant dinàmica de ‘Rose colored lenses’ i els vestigis acusticotexans de ‘Thousand milers’ (duet amb Brandi Carlile) creen un primer tram d'àlbum que Miley Cyrus associa, ha dit, a la llum del matí i les expectatives del nou dia.

Glamur i sordidesa

A través de ‘Handstand’, somiadora i banyada en electrònica, ens decantem cap a les franges nocturnes, una parcel·la ‘PM’ que, segons va anunciar Cyrus, és portadora de sensacions més tèrboles, amb tanta sordidesa com glamur. L'energia somnàmbula de Los Angeles, la ciutat a què dedica l'àlbum, es desboca en l'‘up-tempo’ discotequer ‘River’ i ens guia cap a un horitzó de neons de matinada en ‘Violet chemistry’ i de ‘tempo’ intranquil a ‘Muddy feet’, aquí junt amb una altra convidada, Sia.

Tancant, ‘Wonder woman’, a veu, piano i cor obert, reafirma una convincent Miley Cyrus, que lloa “la dona meravella”, que “sap el que li agrada” i “mai no saps si està trencada”. Miley, a la talaia dels seus dies, supervivent del desvari i, com veiem a la metafòrica portada del disc, musculada trapezista (amb talons d'agulla). Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El tercer elapé d'aquest septet de Carolina del Nord favorit d'Alex Turner i Jack White hauria de garantir als seus autors l'estatus de banda de capçalera entre els aficionats al rock clàssic. Sense necessitat de trucs de producció, The Nude Party converteixen en una cosa ‘cool’ aquella fumejant barreja de country, blues, folk i rock-and-roll que va sacsejar l'escena musical a finals dels anys seixanta i s'atreveixen a versionar Dr John sense perdre peu. Melodies i 'groove'. Disc rodó. Rafael Tapounet

Aquest jove veterà de Filadèlfia, ex-Toy Soldiers, sap treure punta als materials venerables de l'indie rock i fer dels seus discos artefactes imprevisibles. Les seves invectives contra els mals de l'era moderna, en clau íntima o sociopolítica, troben carrils d'expressió tant en un dance-punk revoltós com en el gruixut guitarreig de garatge, a través del gir melodiós i de flotants balades amargues. Conjurant l'angoixa global amb puresa d'esperit. J. B.