Un nou volum de cartes de Rodoreda situa a la ‘zona grisa’ col·laboracionista la seva parella en l’exili, Armand Obiols

Arran d’aquestes cartes i contes, que només són una selecció dels molts que va escriure llavors, un grup d’historiadors –Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido–, ha desenvolupat una investigació per contextualitzar aquests textos i que apareix al volum en forma d’epíleg. Aquesta tasca de 10 anys ha tret a llum situacions que fins ara es desconeixien per complet i que il·luminen concretament el paper d’Armand Obiols a Todt. Aquesta organització era l’encarregada de construir infraestructures de guerra nazis, com ara molls per a submarins, sota les ordres d’una altra figura clau: Otto Warncke, conegut com a ‘papa Otto’. Obiols es va responsabilitzar sota la seva tutela del camp de Lindemann, situat a Bordeus, on van arribar a treballar tres mil refugiats. «Hi va haver fins a cinc camps d’aquestes característiques per la zona amb condicions de treball equiparables als camps alemanys, però al de Lindemann hi ha clarament una singularitat, ja que les condicions eren menys dures», explica Agustín Castellano. 

¿Es pot parlar de col·laboracionisme?

Armand Obiols, que havia patit, com tants altres refugiats, els treballs forçats al sud de França, es va guanyar progressivament la confiança de Warncke quan va ser requisat per anar a Bordeus, el març del 1942, fins al punt que, després de tres mesos de treballar per a ell ocupant-se de «fer llistes interminables» –en paraules de Castellano–, va arribar a ser nomenat director de l’oficina del camp. Entre altres privilegis, podia viure en un pis a Bordeus que va compartir amb Rodoreda fins al final de la guerra. Ara bé, en un camp del qual va partir com a mínim un comboi amb presoners jueus cap als camps d’extermini nazis, ¿fins a quin punt es pot parlar de col·laboració per part d’Obiols?

Notícies relacionades

Rodoreda i l’horror

Barcelona, capital de la innovació social

Aquí els historiadors estan d’acord que l’escriptor era sens dubte conscient que «no era un simple camp de treball», ja que a les seves cartes queda clar que ha vist coses «brutals». No obstant, dubten que es pugui atribuir-li l’etiqueta, «simplificadora», –consideren– de «col·laborador». «Tampoc sabem si coneix el destí dels jueus en aquell moment, però sí que sap que passen pel camp presoners jueus i soviètics, que eren especialment maltractats», apunta Castellano. En tot cas, no hi ha proves que hagués participat en la part burocràtica d’aquests enviaments.

«¿Quina alternativa tenia? ¿Podia dimitir del seu càrrec? ¿Fugir? És cert que no ho va fer mentre que d’altres sí», opina Enric Gil, que apunta que Obiols se situa a la «zona grisa», aquella que inclou els que no van ser herois ni traïdors. Pel seu costat, Bohigas assenyala una qüestió difícil: «¿Què fan els dirigents de la Generalitat republicana quan passen a França? ¿Van participar potser en la Resistència? La resposta és desoladorament clara», i afegeix que «els refugiats que ho van fer són anònims, anarquistes molts d’ells, sobre els quals no s’escriuen biografies». Respecte a com va viure i va reflectir Mercè Rodoreda aquesta situació, l’editora diu que «als seus contes emergeix la consciència que viure no és innocu, estàs actuant sobre els altres, permanentment, són personatges desvalguts, gens simples».