Omar Sosa i Paolo Fresu o l’art de la conversa

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿I de què parlen Sosa i Fresu? De l’ànima, de la pulsió eròtica, del menjar. Són els temes dels seus tres discos junts fins avui. «Amb la música es pot parlar de tot», va defensar el trompetista sard. I quan toquen, allò sublim i allò sensual s’entremesclen. La trompeta i el fiscorn reverberants de Fresu enuncien melodies cristal·lines i Sosa les envolta en arpegis de piano i capes de sons electrònics que els donen un to sacramental. És música melancòlica, emparentada amb ‘Time after time’ en versió de Miles Davis. Però també és música vital, amb un pols d’aires africans que de vegades només s’intueix i de vegades està en primer pla, però sense convidar del tot al ball. Un ‘tumbao’ que no ho és tant, un batec funk que va més al cap que als peus, un folklore que no és d’enlloc. Per a Sosa i Fresu els llocs comuns són un terreny a evitar.

El seu espectacle, això sí, ve amb gestos dels que agraden a la galeria. Fresu remata una peça amb una nota infinita. Sosa remarca un moment calent donant un parell de cops de genoll a les tecles del piano. Però l’emoció no semblava fingida. Quan el músic cubà, resident a Barcelona des de fa dècades, va voler explicar per què aquesta era una nit especial –el seu fill i la seva filla eren a la sala per veure’l, ell gairebé mai toca a Catalunya–, se li va fer un nus al coll que va semblar molt de veritat. Com les coses que s’expliquen Paolo Fresu i Omar Sosa a l’escenari.