Crítica de teatre
‘Els encantats’ a la Sala Beckett: la polèmica teatral de la setmana
La polèmica teatral de la setmana ha despertat un intens debat sobre la relació entre autors i directors. ‘Els encantats’, de David Plana, es va estrenar divendres passat a la Beckett sense la presència de l’autor i precedit per una tensa presentació en què el dramaturg va expressar el seu descontentament amb la versió escènica de la directora, Lucia Del Greco. La bola s’ha fet gran en articles i xarxes, fins i tot s’han format blocs: uns en defensa de la dignitat de l’autoria i altres que advoquen pel respecte a la llibertat de la directora. Entremig, la responsabilitat de la sala, que no va poder reconduir el desacord.
S’ha parlat bastant del xoc però no tant de l’espectacle. Plana defineix ‘Els encantats’ –Premi ex aequo Frederic Roda 2015, que des d’aleshores esperava en un calaix– com una comèdia negra, una història sobre una família disfuncional com ho són totes. Dos germans afectats de patologies mentals (Guillem Font i Sandra Pujol) convencen el seu pare per tornar a l’escenari de les vacances de la infància, lloc on una persona va acabar marcant-los. El conflicte té certa gràcia, amb un sorneguer Òscar Rabadán que es vol desentendre dels seus fills ja adults, una guitza al determinisme freudià dels traumes de la infància ara que la teràpia sembla una nova religió.
Notícies relacionadesLa Beckett realitza l’encàrrec del muntatge a Del Greco, directora revelació de la temporada passada gràcies a la seva contundent versió d’‘El desig del cor’ de Caryl Churchill. En clara fugida de qualsevol naturalisme costumista, la proposta de Del Greco submergeix ‘Els encantats’ en el teatre visual, amb una estètica ombrívola i onírica, la de referents de la seva generació com La Veronal. L’escenografia de Pol Roig situa l’acció en un estany pel qual els personatges xipollegen atrapats fins als turmells, mentre que l’agressiva il·luminació de Cube.bz rebota sobre un escultural fons metàl·lic. S’hi afegeix alguna coreografia per representar moments de somieig, i tot el conjunt acaba generant un dens rerefons plàstic que se sobreposa al text sense desdibuixar la trama. Al contrari, emergeix un nou discurs i una dimensió solemne per la qual es cola algun moment d’humor.
És cert que en algunes escenes falta tensió en les interpretacions, fredor que disminueix el conflicte. Tot i així, ‘Els encantats’ és una lectura ben reeixida, fidel a la peça a la seva manera, molt rica en tots els plans i llenguatges, i això és l’important per al públic. Per la polèmica, res nou: Txékhov ja es va queixar de Stanislavski per dirigir les seves comèdies com a drames.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
