Crítica de llibre

’La mestra i la Bèstia’, d’Imma Monsó: la Guerra Civil i les seves víctimes col·laterals

ZOWY VOETEN

Lluny del que el títol pugui fer pensar, ‘La mestra i la Bèstia’ (Anagrama), l’últim llibre de la veterana Imma Monsó, no és cap història d’amor amb personatges assilvestrats, o no és només això. L’escriptora lleidatana proposa aquí una revisitació de la Guerra Civil a través de la Severina, una jove mestra que passa un curs en un petit poble inventat de muntanya, Dusa, una experiència que li canviarà la vida i la seva visió del món. Som a l’any 1962 i la mestra, acabada de llicenciar i òrfena, arriba buscant un refugi, un lloc on arrelar. El descobriment d’aquest univers tancat i secret, amb els personatges marcats per la guerra, serà l’entorn hostil on intentarà contagiar l’entusiasme pel coneixement als seus alumnes. I després hi és ell, el Simeó, a qui anomena ‘la Bèstia’, «un tros d’home» que l’atraurà com un imant, ja que reconeix en ell una ànima en pena com la seva.

La novel·la, narrada en tercera persona, alterna el relat de les seves peripècies en aquest poblet –i, tal com li diu una veïna, «poble petit, infern gran»– i la història dels seus pares ja morts, la Simona i el Román, les accions dels quals la Severina amb prou feines va aconseguir desxifrar quan era petita. D’aquesta manera, Monsó retrata dues generacions marcades per la guerra: la dels pares, forçada a viure en una representació constant, i la de la filla, obligada a desxifrar els signes rere els quals s’amaguen veritats inconfessables perquè són susceptibles de represàlies. Aquest marc de silenci forja el caràcter de la Severina, discret, solitari, esquerp.

Té molt clar que, tal com li diu una companya, «les mestres no parlem de política: ¡és lleig!». Resignada, doncs, a ensenyar llibres amb doctrina –ella que ha sigut educada per la seva mare sense trepitjar una escola– i a tenir sobre la pissarra el crucifix i el retrat del ‘generalísimo’, assumeix la seva tasca davant unes criatures també dividides segons el bàndol al qual pertanyen els pares. La Severina també esquiva la prohibició del català, però algú li adverteix que no es dediqui a comparar a classe el dialecte ribagorçà amb l’estàndard perquè la podrien delatar.

Notícies relacionades

Si bé l’arrencada de la novel·la és densa, ja que parteix d’una reflexió situada després dels fets narrats, el relat flueix amb magnetisme gràcies al fet que el personatge de la Severina està ben dibuixat i té força. Seguir les seves peripècies a l’aula o com va descobrint la veritable cara dels habitants del seu inicialment idolatrat poblet de Dusa resulta fàcil gràcies al talent narratiu de Monsó, que aconsegueix aprofundir en els personatges donant-los profunditat psicològica i consistència, tot i que siguin secundaris. Per exemple, la tia Julia, feminista alliberada, o el López, l’immigrant que parla català amb accent andalús. De fet, Monsó aconsegueix retratar molt bé els personatges a partir de la seva parla, i el llibre, en el seu afany realista, recull el català suculent de muntanya dels anys 60, esquitxat d’enginyoses paraulotes.

Amb aquesta novel·la, Monsó fa un pas endavant i reflexiona sobre un tema universal –i molt actual– com és la guerra per explorar com afecten els conflictes bèl·lics a les persones, com unes decideixen implicar-se en la història mentre d’altres se’n desentenen. L’autora assenyala amb el dit les víctimes col·laterals de les lluites ideològiques i el preu que paguen les persones incapaces de tancar els ulls davant la crua realitat.

Temes:

Literatura catalana Crítica de llibres Llibres

Inicia sessió 0 Comentaris

Cinc llibres recomanats per llegir al març

Elionor i l’amor