Roberto Tierz (Sidecar): «El turisme ha allunyat els barcelonins de la plaça Reial més que l’heroïna»

Sidecar va obrir el 13 de novembre del 1982 i els pròxims dies 24, 25 i 26 celebrarà el seu 40è aniversari amb 40 hores ininterrompudes de concerts (Mushkaa i La Habitación Roja), debats (‘¿De dónde venimos?’ amb Gerard Quintana, Santi Balmes i The New Raemon, i ‘¿Adónde vamos?’ amb Alizzz, Mushkaa i Yago Alcover, cantant i guitarrista de Mujeres), una exposició de la il·lustradora Cristina Daura, programes de ràdio en directe i altres activitats. Entre les quals destaca la presentació d’‘Este no es el libro del Sidecar’ (66 Rpm), dissabte, 25, cap a les 12.30 hores. El firma Roberto Tierz, un dels quatre fundadors de la sala de la plaça Reial i el seu director des de fa la tira, i és des de ja un text fonamental sobre història subterrània de Barcelona. Perquè el volum no només documenta amb precisió i elegància una trajectòria formidable (amb prou feines hi ha artista estatal i no diguem barceloní de les últimes quatre dècades que no hagi passat pel seu soterrani i les medalles internacionals del club fan caure de cul: de The National a The New York Dolls passant per Alex Chilton i Pete Dohery), sinó que relaciona aquesta singladura amb l’evolució social, cultural i política de la ciutat.

¿Sentia simpatia o antipatia per Zeleste el 1982?

Simpatia. El freqüentava des de finals dels 70 i ho era tot. Allà tocaven grups, era un punt de reunió, va muntar una discogràfica, tenia fins i tot una escola de música. Venia de l’ona ‘laietana’ però a principis dels 80 va començar a acollir actuacions d’Alaska, Gabinete, tots els grups de Madrid. Però a l’acabar el concert posaven Weather Report o qualsevol altra cosa impossible de ballar, quan tu el que volies era prendre una copa, ballar, lligar, seguir. Això ho vam començar a fer a Sidecar, on vam introduir una cultura de club moderna o alguna cosa així.

¿On compraven els discos i quina importància tenien?

Un motiu pel qual vam muntar Sidecar va ser posar els nostres discos. La primera col·lecció que vam tenir a Sidecar eren els nostres discos particulars. Van entrar a robar i se’ls van emportar tots. Va ser un drama. Vam perdre les col·leccions que havíem reunit des de petits. Es van emportar altres coses, alcohol i tal, però el que ens va fotre vius va ser perdre els nostres discos. Compràvem a Castelló, que llavors era un quiosc al carrer de Tallers, perquè tenia millors preus que El Corte Inglés i altres llocs més grans. Després intentàvem anar a Andorra per baixar discos que aquí no sortien. I si un col·lega viatjava a Londres li fèiem la llista de la compra. En aquell moment les sales tenien els seus discos. Ara són els DJ els que porten el seu maletí o el seu ‘pen’. Tinc un Sidecar un munt de vinils emmagatzemats d’aquells anys. Suposo que Jesús de [la botiga de discos] Revólver està esperant que jo dinyi per intentar comprar-los a pes.

¿Un ‘hit’ infal·lible el 1983?

‘London calling’ [de The Clash] era com la nostra cançó emblemàtica, tothom se sentia interpel·lat. Ramones i Jam també funcionaven molt bé. I coses que ens arribaven de Madrid, fins i tot en maqueta.

En els 70 els creadors ‘undeground’ de Madrid (Alberto García Alix, Ceesepe, Ouka Leele, Pedro Almodóvar... ) venien amb freqüència a Barcelona perquè era on estava el cor contracultural. En els 80 van tornar les tornades. ¿Què va passar?

Santiago Auserón també venia molt a veure a grups progressius i ‘laietans’. Van passar diverses coses. Evidentment hi va haver un suport polític a la ‘movida’ madrilenya, amb Tierno Galván [alcalde de Madrid del 1979 al 1986] al capdavant. Hi va haver una fuga de discogràfiques de Barcelona a Madrid. L’acabada de crear Radio 3 es va bolcar amb la ‘movida’, igual que altres mitjans de comunicació. Sense oblidar l’empenta de la joventut moderna de Madrid. Tot això va originar una flamarada molt potent. A Barcelona grups no faltaven, però era molt diferent trobar-te a tota la indústria musical en un bar a ser algú perifèric. Va passar una mica el que passa a Espanya ara mateix: Madrid és un forat negre que s’ho empassa tot.

¿Com es portaven les anomenades tribus urbanes a Sidecar?

Van conviure raonablement bé, malgrat que se suposava que hi havia una guerra de mods contra rockers. Vam tenir algunes baralles però recordo sobretot barreja de punkies, mods i rockers, a tots ells amb una estètica molt marcada. I hi havia un sector com més intel·lectual, que eren els que portaven gavardina. No estaven en cap tribu concreta però eren allà i la gavardina els funcionava molt bé.

¿Van tenir problemes amb el substrat facinerós de la plaça Reial i voltants?

Quan vam arribar el 1982 hi havia delinqüència local. Els xoriços eren veïns del barri i quan t’havien vist unes quantes vegades que ja eres un més del barri: ‘Jo et respecto i tu em respectes’. La nostra estratègia era veure, sentir i callar. ‘Tu et dediques a això, no ho facis al meu local i tot anirà bé’. Això va canviar cap al 1985 quan va entrar el cavall, un negoci controlat per una delinqüència de fora i que atreia gent de fora del barri. Era una delinqüència molt més dura que la nadiua, que era una cosa que venia de la postguerra, del rotllo portuari. Ens vam haver de bunqueritzar perquè no hi havia normes. Però la gent de Barcelona continuava baixant, potser buscant aquest ambient una mica canalla i perillós; però si et ficaves als locals estaves salvat. Cosa que ara no passa tant. El turisme ha allunyat més la gent de Barcelona de la plaça Reial que l’heroïna. ‘Aquest barri no és per a mi’, pensen ara els barcelonins.

¿On anava quan tancava Sidecar?

A Bikini. A un lloc que es deia directament After Hours [la posterior discoteca Metro, a Sepúlveda, 185]. A Distrito Distinto, a la Meridiana, on es barrejaven ambient gai amb gent que venia d’altres locals, ja fos de pencar o de festa. Ens agradava molt perquè era molt ‘destroy’.

¿I Otto Zutz?

Tenia aquest punt elitista... Barcelona es dividia entre els que tenien el carnet d’Otto Zutz i els que no. Hi vaig anar, i m’agradava molt la música que posaven, més de ball que la que posàvem nosaltres, i era un gran local. Però em molestava una mica el tuf elitista.

¿Quin grau de politització tenia?

Tenia interessos socials. Els que vam obrir Sidecar veníem d’ateneus llibertaris, això et marca una mica el que sentíem. Estàvem més pròxims al punk que al PSC o a qualsevol partit.

A la llarga, ¿va ser negatiu el distanciament de bona part de la seva generació de la política convencional?

Se’ns va dir la generació del desencant. Quan va morir Franco jo tenia 16 anys i, almenys a Barcelona, es va obrir un període molt esperançador. Els gais ja podien ser gais, els anarquistes ja podien ser anarquistes, es muntaven festivals per tot arreu, era una festa... Però hi va haver una pèrdua de credibilitat dels líders polítics perquè semblava que tot havia de canviar i va resultar que no va canviar tant. Per exemple, el PSOE va pujar al poder [el 1982] i va dir que d’entrada l’OTAN no, però va ser que sí. Ens vam autoexcloure dels cercles de poder i potser a nivell col·lectiu va ser perjudicial.

La taula de billar de Sidecar era sagrada en els 90. ¿I una font de problemes?

Alguna baralla hi va haver pels torns però poca cosa. Hi havia gent que venia, posava la seva moneda per demanar tanda, se n’anava a sopar i després ja tornava. Es va crear un nucli dur d’apassionats del billar que dominaven la taula. Una clàssica era Valerie Powles [Birmingham, 1950 - Barcelona, 2011], una anglesa a qui recentment li han dedicat un carrer al Poble-sec per recuperar un refugi antiaeri de la Guerra Civil a la falda de Montjuïc [el Refugi 307]. Va ser una cosa molt de l’època. Busca un billar ara.

¿Anaven a Sidecar Lluís Llach, Oriol Bohigas, Beth Galí i altres il·lustres nous residents de la plaça Reial en els 90?

Lluís Llach, que jo sàpiga, no. Però Bohigas i Galí sí que venien. Bohigas era un dandi, la camisa li combinava amb el cinturó i els mitjons. Una nit que van venir ell i Galí actuava Manu Chao. Ple fins a la bandera, tot el món suant, i ells dos allà molt dignes veient el concert.

¿Com ha aconseguit Sidecar successives renovacions del seu públic?

En aquests llocs petits, on entre el client i la direcció només hi ha un pas, es veuen molt els gustos de qui els porta. A la gent que ha anat treballant a Sidecar sempre ens ha interessat la música, i aquest interès et porta a conèixer coses noves i a estar pendent del que passa. I això ho vas traslladant molt ràpid al que fas. Tu et vas renovant i es va renovant el públic.

El 2016 Sidecar va donar a la biblioteca Vapor Vell 1.090 maquetes presentades per artistes que volien actuar a la sala. ¿En recorda alguna amb la qual veiés clar que l’artista triomfaria?

En aquest sentit recordo Sidonie, no tant per la maqueta, que estava bé, com per la desimboltura, l’empenta i les ganes de triomfar que tenien. De fet tenien tantes ganes de triomfar que gairebé es van autocontractar.

¿Quines actuacions a Sidecar l’han deixat bocabadat?

La de The National [el 2005]. Però va ser un fracàs: van venir 70 persones. I em va encantar Nick Lowe [2016], que va oferir amb els Straitjackets un concert preciós per celebrar els 5.000 fets a Sidecar. Teníem la premissa de portar algú que estigués funcionant i alhora tingués una carrera llarga. Vam pensar primer en Coque Malla, però se’ns va creuar Nick Lowe i no ho vam pensat dues vegades. S’havia informat: ens va parlar dels 5.000 concerts, de Quim [Blanco, programador de Sidecar, mort el 2016]... Parlaves amb ell i et transmetia la sensació que estava concentrat en tu. Un cavaller anglès.

Explica a ‘Este no es el libro del Sidecar’ que la primera cançó que va sonar a la sala va ser ‘You can't be too strong’, de Graham Parker, coetani de Nick Lowe.

Quina generació. ¡I Elvis Costello! Vam intentar portar-lo a la plaça Reial per celebrar el nostre 25è aniversari [el 2007]. Aquests artistes no tenen caixet, van a subhasta. O sigui: ‘¿Vols Elvis Costello? Doncs ofereix’. Vam oferir 25.000 euros en aquella època i ni ens van contestar. També ho vam intentar amb la Brian Setzer Orchestra. Al final ens vam haver de conformar amb els Undertones, que tampoc estan malament.

¿Per quants concerts van?

Fa tres o quatre setmanes eren 5.543, amb la pandèmia pel mig.

¿Han patit algun tipus d’extorsió, des de subjectes legals o il·legals?

No. Suposo que som massa petits.

Sis alcaldes de Barcelona han conegut Sidecar: Narcís Serra (pels pèls), Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau. ¿Amb quin ha tingut millor sintonia?

Els he tractat, tot i que sigui molt poc, a tots. Maragall era pròxim i amant de la música, sobretot dels 70. Em va parlar amb entusiasme de Blood, Sweat and Tears. Però respon a la pregunta el fet que amb Ada Colau l’ajuntament ens donés la Medalla d’Or de Barcelona [el 2017].

¿Existiria encara Sidecar si no tingués un contracte indefinit de renda antiga?

No. Impossible. La zona pateix una especulació immobiliària brutal. Crec que va ser a EL PERIÓDICO on vaig llegir el cas d’una farmàcia del carrer de Ferran, a prop de la Rambla, a la qual se li acabava el contracte i la inquilina va oferir 8.000 euros al mes per renovar-lo [l’apotecaria La Estrella, oberta el 1840 i que va haver de traslladar-se el 2021]. La propietat va dir que no. És un nivell de lloguers que no sé qui els pot pagar.

‘Aquest no és el llibre del Sidecar’Pàgines 185Editorial 66 RpmAutor Roberto Tierz

‘Aquest no és el llibre del Sidecar’Pàgines

Notícies relacionades

40 sales de concerts mítiques de Barcelona

Barcelona, capital de la innovació social

Editorial

Autor