Carmen Linares: «Jo sempre he fet feminisme sense saber-ho»

Acaba de ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Sevilla. Com fa uns dies, Serrat i Maria del Mar Bonet a la Universitat de Barcelona. ¿La cultura acadèmica s’obre per fi plenament a la música popular?

Va ser molt emocionant, perquè a la Universitat de Sevilla havia fet un reconeixement a Pastora Pavón (La Niña de los Peines) el 1963, però era la primera vegada que s’investia com a doctora un artista de flamenc i dona. L’honoris causa a Serrat i Maria del Mar em va donar una alegria, perquè els admiro i els estimo. Nosaltres serem doctors, però curant ànimes i donant alegria.

El flamenc ha evolucionat amb fusions noves i generant un tipus de polèmica sobre la puresa, a propòsit d’artistes com El Niño de Elche, que semblava cosa del passat. ¿Com veu aquests debats?

A l’artista cal deixar-lo que faci el que vulgui amb llibertat. Una altra cosa és que t’agradi o no. Sí que crec que no es pot ficar al mateix sac el ‘cante jondo’ i segons quin altre tipus de música. Respecto tot el que es faci, però el ‘cante jondo' són paraules importants.

En Rosalía continua sent present el flamenc: temes com ‘Bulerías’ i ‘Sakura'.

Jo coneixia Rosalía quan era ‘cantaora’, perquè va començar cantant flamenc. Al que fa ara no se li pot dir ‘cante jondo', però porta sempre al darrere una bona producció, fa molt bé de fer la música que li agrada i la respecto profundament.

Vostè va gravar un àlbum, ‘Antologia. La mujer en el cante’, el 1996, en una època en què no es parlava gaire de feminisme.

No vaig fer el disc com un acte feminista, tot i que ho estava fent sense voler. El feminisme és una actitud personal, i jo des de molt joveneta he fet el que m’ha agradat. Sempre he fet feminisme sense saber-ho. Em van dir que aquell disc era un treball feminista. Doncs, molt bé. Si això és ser feminista, jo ho soc. I penso que mentre no hi hagi la igualtat entre home i dona, cal continuar lluitant.

¿Va haver d’afrontar dificultats en el flamenc pel fet de ser dona?

Moltes dones no han pogut treure el cap perquè no trobaven comprensió per dedicar-se al flamenc. Però això no ho he viscut, perquè he tingut la sort que a casa el meu pare estava encantat que jo fos artista. I després, amb el meu marit [Miguel Espín], un estudiós del flamenc, he tingut sempre aquest recolzament.

Estrena a Barnasants un recital assentat en la poesia, ‘Imagen de tu huella’.

Música i poesia, cantada i recitada. Ve Lucía Espín, que és la meva filla, ¡però no hi és per això! Ella té la seva carrera com a actriu. Hem preparat un concert especial en què es va filant la música que jo faig amb la poesia dita. Miguel Hernández, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Lorca...  

¿Hi ha una temàtica en comú en aquest repertori, cert accent polític potser?

Bé, jo crec que ‘Andaluces de Jaén’ és una reivindicació i hi ha poemes que són forts. ‘Imagen de tu huella’, de Miguel Hernández, ho és. Però no pretenc fer un concert amb càrrega política. Hi ha poemes reivindicatius i d’altres que narren un sentiment.

Encara està fresca la seva gira de 40è aniversari de carrera en solitari, que va recalar al Teatre Grec a la Mercè del 2021, i en la qual va comptar amb destacats convidats. ¿No en sortirà un disc d’això?

Sí, sí, tots els concerts els gravem, perquè ens semblava una cosa irrepetible. ¡Poder cantar ‘La saeta', de Machado, amb Serrat! I compartir amb Miguel Poveda, Luz Casal, Martirio, Arcángel, Estrella Morente... Les cançons que vaig fer a cappella amb Maria del Mar Bonet. Quan hem escoltat aquestes gravacions ha sigut emocionant. El disc sortirà aquest any segur.

Després de la gira d’aniversari, el premi Princesa d’Astúries, aquest honoris causa... ¿Com se sent actualment com a cantant?

Doncs mira, molt bé, perquè el més bonic de l’art és anar adaptant-te mentre tinguis salut i il·lusió. La teva manera de cantar canvia, perquè no ets la mateixa persona que quan tenies 20 o 30 anys. El dia que no tingui il·lusió, me’n vaig, però de moment, quan surto a l’escenari em sento plena i amb ganes de donar-ho tot davant el públic.

 

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo