‘Songs of surrender’: U2 és ara el grup més humil de l’univers

U2, el grup que porta a l’ADN la construcció de catedralicis himnes postpunks per fer tremolar els estadis, ¿en versió ‘unplugged’? Els gegants, ¿pensant en petit? Els conqueridors, ¿posant-se humils? ‘Songs of surrender’ bé pot representar una esmena a la totalitat autoinfligida, o una traïció, o un entreteniment de senyors avorrits. Hi ha una altra manera veure-ho, entenent-ho com una manera de demostrar que les seves cançons amb aspiracions ‘bigger than life’ commouen convertint-les en el seu negatiu i sense elevar tant el to.

Aquí, Adam Clayton (baix) i Larry Mullen Jr (bateria) estan gairebé de vacances, ja que domina el quadre una delicada teranyina de guitarres acústiques i pianos. Reducció al mínim comú denominador i una mirada al passat que ve a donar continuïtat al modern ‘modus operandi’ del quartet, que fa molt de temps que es posa melancòlic i es delecta amb la seva vulnerabilitat: els discos dedicats a la innocència (2014) i l’experiència (2017), les gires ‘revival’ de ‘The Joshua tree’ (2017-19) i el volum de memòries de Bono, titulat precisament ‘Surrender’, precedent directe d’aquest àlbum quàdruple.

Cantant-te a l’orella (o gairebé)

Cadascun dels discos està acreditat a un membre del grup, i hi ha tantes cançons, 40 en total, com capítols del llibre (tot i que 11 no són les mateixes). Per a The Edge, que firma la producció, es tracta, ha dit, de recrear les cançons «com si Bono te les cantés a l’orella», i de fer-ho amb poques hipoteques, creant nous arranjaments i dinàmiques. L’assisteixen els habituals Brian Eno i Daniel Lanois, així com el docte Bob Ezrin (currículum amb Lou Reed, Alice Cooper, etcètera), i el resultat desprèn una riquesa de matisos cridanera, movent-se de la subtil vibració gòspel de ‘One’, abaixant el to just quan hauria d’arribar el crescendo, a un ‘Red hill mining town’ amb metalls i aires de marxa popular, allà on el grup no pot evitar donar sortida al seu instint grandiós. Com a ‘Pride (in the name of love)’.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Les cançons originalment més assentades en l’energia i el poder de l’electricitat que en la melodia són les que pateixen més, si bé ‘Vertigo’ surt al pas amb un punyent toc de violoncel a càrrec de Stjepan Hauser, membre de 2Cellos. ‘The fly’ conserva alguna cosa de la seva naturalesa perversa amb aquest ‘groove’ amb trenats folks, i el disc cola segones oportunitats per a cançons apreciables, però sepultades sota els ‘hits’, com ‘Walk on’, retitulada en suport a Ucraïna. Bono resulta ser un triomfador d’aquesta jugada, que li permet recórrer al murmuri i el pessic vocal expressant maduresa.

La seva interpretació posa el llaç a un exercici resolt amb estil i una moderada inventiva, tot i que tots sabem que, quan arribi la pròxima gira, el món resarà perquè U2 reprengui les versions originals.