La BBC, un model sense imitadors

D’aquí, també, que sorprengués l’absència de cares conegudes de l’àrea d’esports en els programes del cap de setmana passat, solidaritzades amb Lineker, i la doble decisió dels espais informatius de seguir el desenvolupament de la crisi i del director general de la BBC, Tim Davie, dilluns passat, de fer tornar el presentador al seu lloc. O potser no fos tan sorprenent la rectificació de la BBC sobre la sortida de Lineker per restaurar la preuada independència.

En una assemblea de consells de la informació europeus, fa uns anys, un representant de la delegació britànica va explicar la següent anècdota: durant la primera guerra del Golf, un dels funcionaris encarregats d’aplicar el pla d’operacions va fer públiques les seves reserves. Un ministre que es trobava a la sala va ser explícit: «Això, noi, no és la BBC». És a dir, aquí no tenen cabuda opinions diferents de la del Govern.

Estructura sòlida

Aquesta independència excepcional és possible perquè els contribuents britànics paguen una taxa anual per finançar la BBC. Amb els diners recaptats es cobreix el pressupost de la ràdio i la televisió públiques; el director general i el seu equip no depenen del joc de majories i minories a la Cambra dels Comuns, i encara menys del Govern de torn. Aquesta estructura ha sobreviscut a guerres, crisis polítiques i grans escàndols, com els que van agitar les aigües de la BBC el novembre de 1995, quan Diana de Gal·les va ser entrevistada per Martin Bashir: «Érem tres, en aquest matrimoni», va dir la princesa. O a l’octubre i el novembre del 2012, quan l’informatiu ‘Newsnight’ va presentar per error sir Robert Alistair McAlpine, extresorer del Partit Conservador, com implicat en diversos casos de pederàstia. Poques setmanes després, el mateix espai va retirar un documental per no espatllar un homenatge televisat a Jimmy Saville, mort un any abans, un ‘dj’ molt famós als anys 70 i 80 que va resultar que estava implicat en desenes de casos d’assetjament sexual a dones, incloses algunes menors.

En termes generals, cap d’aquests escàndols va perjudicar durant gaire temps la imatge de la BBC. En cert sentit, la seva capacitat per metabolitzar-los va engrandir el seu prestigi, però no el seu poder per contagiar el seu estatus a altres operadors públics. Res ha aturat la proliferació d’estructures de control polític dels mitjans públics, amb comissions ‘ad hoc’ que reprodueixen mecànicament la composició del Parlament de torn i tendeixen a confiar la informació a les anomenades veus segures.

Són un bon exemple de veïnat entre informació i poder les circumstàncies que van concórrer en la creació de l’ORTF el 1964, responsable fins al 1974 de la ràdio i la televisió públiques a França. L’experiència viscuda al Regne Unit pel general Charles de Gaulle, president de la República, que va conèixer en persona el poder de convicció de la ràdio i la seva capacitat de mobilització, va inspirar la creació d’una corporació sotmesa a les necessitats del Govern: el debat polític no va ser ni de bon tros proscrit, però en les ones hi va haver una sembra sense precedents de veus i cares afectes al general. Crida l’atenció que François Mitterrand no faci referència a ‘Le coup d’État permanent’, publicat el 1964, a la versió audiovisual d’un poder personal omnímode.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un cas extrem d’explotació política dels mitjans públics va ser el de Silvio Berlusconi, propietari de Tele 5, arran de la seva victòria en les legislatives del 2001. La seva majoria parlamentària li va permetre controlar la RAI, el conflicte d’interessos va ser evident, però Berlusconi mai va renunciar a la propietat de la seva cadena ni a imposar el seu criteri en la comissió supervisora de la RAI. De fet, el primer ministre va monopolitzar durant anys l’orientació general de les informacions i els debats en l’espai audiovisual. Com va dir un periodista italià en una altra reunió de consells de la informació, Berlusconi va disposar sempre de dos altaveus.

El màxim acostament d’Espanya al model de la BBC es va produir a finals del segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero. L’experiment va tenir una vida breu: el PP va canviar el mecanisme de control parlamentari i es van reproduir les discussions sobre independència, neutralitat i objectivitat. Pel camí, va caure en l’oblit l’afirmació de Walter Lippmann a ‘La opinión pública’: el problema bàsic de la democràcia és l’exactitud de les notícies.