40 sales de concerts mítiques de Barcelona

Gran de Gràcia, 36. La pandèmia va acabar amb aquest local emblemàtic de la nit gracienca que durant 29 anys va servir copes i música en directe en un antic taller de reparació de màquines de cosir decorat amb antiguitats, espelmes i vinils. Un dissabte de desembre del 2014 hi va actuar una tal Rosalía.

Nou de la Rambla, 113. Al principi (és a dir, el 1935), va ser un parc d’atraccions. I, en el fons, mai ha deixat de ser-ho. En tot aquest temps, l’Apolo ha acollit un saló de ball, un ring de boxa, un cine, un bingo, una pista de patinatge i una discoteca. Des de fa més de tres dècades, és el temple més reverenciat de la música en directe de la ciutat. Aquí van néixer el Sónar i el Primavera Sound. Aquí han actuat Irma Thomas, Mavis Staples i Solomon Burke. No és el de Harlem, però gairebé.        

Sancho de Ávila, 78. La dinamització del Poblenou que va arribar amb els Jocs Olímpics de 1992 va propiciar l’obertura de nombrosos locals d’oci a la zona. Entre aquests, el BeGood, una cavernosa sala de concerts que va acollir festes memorables que ningú recorda. Des del 2016 està gestionada per la cooperativa L’Afluent (exresponsables de l’Heliogàbal), que ha imposat el seu segell de qualitat a l’agenda d’actuacions i li ha canviat el nom per Vol.

Botella, 7. Quan el Raval era encara el Barri Xino, el Bar Kuki era un punt de reunió dels gitanos rumbers del veí carrer de la Cera. Als anys 90 van arribar els rockers i el Kuki, rebatejat com a Big Bang, es va anar erigint en una cosa així com l’epicentre de l’‘underground’ barceloní. Una intervenció municipal va obligar a suspendre la programació musical a finals del 2012, però després d’una llarga guerra burocràtica la sala va poder reobrir el seu escenari, que avui acull concerts de jazz, blues i folk i sessions de micro obert.

Diagonal, 571. La sala de festes que va reinventar l’oci nocturn barceloní (es va inaugurar el 1953, quan l’oci nocturn barceloní era sinònim de prostitució i absenta al Barri Xino) es va fer ràpidament popular entre la fauna tronera de la ciutat per la seva terrassa, el minigolf, la pista de bitlles i uns sandvitxos calents de pernil i formatge als que va donar nom. Va tancar el 1990 i va tornar a obrir sis anys després al centre comercial L’Illa Diagonal convertida en una discoteca i sala de concerts d’acústica impecable –i amb una llista d’artistes de categoria, dels llegendaris The Zombies a la megaestrella Kylie Minogue–, però, ai, sense minigolf ni sandvitxos.

Amigó, 47. En aquest bar de copes que va obrir les portes el 1978 es perdia la joventut progre de la Barcelona ‘pija’ fins que els mods de la ciutat el van ocupar per assalt a principis dels 80. Anys de baralles, batudes i concerts de grups com Los Rápidos, Telegrama i Brighton 64; una època vibrant que va quedar definitivament enrere quan, la dècada següent, la música en directe va ser desterrada del local després d’una profunda reforma.

Avinguda Diagonal, 477. Oberta pel grup Mas i Mas el 1991 on havia estat la discoteca Zacarías. La sala, orientada a la música negra, va acollir concerts de titans del jazz com Jimmy Smith, Lou Bennet o Elvin Jones. Les actuacions de The Loved Ones, amb un jove Bart Davenport al capdavant, van ser atòmiques.

Còrsega, 363. Sala de ball inaugurada el 1940, tancada el 2005 i enderrocada el 2009. A finals dels 70 els artistes Carlos Pazos i Manel Valls van organitzar les vetllades Bailes Selectos i la cosa es va posar rumbera amb actuacions de Raúl Castillo, l’Orquestra Plateria, La Voss del Trópico (Jordi Farràs), Rocky Muntanyola (Jordi Batiste) o Gato Pérez. Als 80 va acollir concerts de Fischer Z, The Bluebells o Les Rita Mitsouko. 

Plaça dels Jardins d’Alfàbia, 12-14. L’orgull de Nou Barris en l’era de les ‘boîtes’. «Local refrigerat», deia la publicitat. Va funcionar de 1969 a 1973. Tenia un fantàstic logo de lletres bulboses vermelles i verdes que, en forma d’adhesiu, distingia els cotxes dels més espavilats. Va passar un ‘who is who’ dels últims temps dels conjunts i els primers del rock progressiu: Los Mustang, Pop Tops, Los Kifers, Tony Ronald, The Vampires, Los Bravos, Los Ángeles, Los Vikingos, Lone Star, Fusioon, Máquina!

Hostafrancs, 18. En un antic magatzem dedicat a la maduració de plàtans va néixer el 1984 aquest recordat local que al seu perillós soterrani va acollir actuacions de centenars de grups locals de tot gènere i tribu i fins i tot alguna estrella internacional com Henry Rollins. La inesperada mort del propietari, Pepe Bellido, el 1993, va suposar un cop fatal per a la sala, que va aguantar encara tres anys més abans d’abaixar la persiana.

Tuset, 30. El primer local públic dedicat en exclusiva a la presentació d’espectacles en català va néixer el 1965 al soterrani de la cafeteria Drac-Drug-Store gràcies a l’afany d’Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs. Una sala d’ambient ‘fin-de-siècle’ que oferia programació diària de música, teatre, màgia i cabaret i per la qual va passar la Nova Cançó en ple. A mitjans dels 70, Ramon Tordera va aconseguir el control de la sala i la va convertir en un espai jazzístic de referència en el circuit europeu. Va abaixar la persiana el 31 de desembre de 1991 amb un concert de Tete Montoliu i va reobrir poc després en un altre emplaçament i amb el nom de Jazzroom. 

Plaça de Joan Llongueras, 5. Cèlebre per la seva pista giratòria i per les batalles campals a les seves portes entre ‘pijos’ de la zona i xavals vinguts de l’extraradi buscant acció, la discoteca Don Chufo oferia als anys 70 una programació d’actuacions en directe alineada amb el gust del seu propietari, Chufo Llorens, en què s’alternaven els cantants melòdics (aquí va debutar José Luis Perales), els humoristes i els rumbers. El 1991 va canviar d’amo i es va convertir en Halifax. Poc després, amb el nom de Nitsa, va impulsar el desenvolupament de la música electrònica a Barcelona. Després va ser Lolita i BeCool, abans de transformar-se en un restaurant.   

Travessera de Gràcia, 35-37. Tard i més aviat efímer exponent del boom dels bars de disseny a Barcelona als 80. Prince hi va oferir un concert ‘secret’ el 22 d’agost de 1993, després de la seva actuació al Palau Sant Jordi.  

Pallars, 195. Situat a l’antic garatge d’una fàbrica de coberteria del Poblenou, va ser el club ‘underground’ per excel·lència de Barcelona de 1992 al 2002. Green Day, Elliott Smith, Jon Spencer (11 entrades venudes) o The Make-Up hi van actuar abans de ser noms ressonants. Gwar i Rammstein van impactar amb espectacles ‘grand-guignolescos'. Va ser meca del hardcore. Més de 600 concerts pels quals els perdonem la inveterada impuntualitat en l’inici de les actuacions.

Comtessa de Sobradiel, 8. Incrustat en ple Barri Gòtic es troba un dels poquíssims locals de Barcelona on és possible anar gairebé qualsevol dia de la setmana (tanca els dilluns) amb la certesa que hi haurà música en directe. Aquí mana el jazz, però hi ha espai per al blues, el folk, la cançó i la música llatina. Només la pandèmia va interrompre una programació diària iniciada el 1987. Heroic es queda curt.  

Ramón i Cajal, 80. Fundat com associació cultural el 1995 pel rodamon napolità Paolo d’Antonio, un dels personatges reals poc camuflats de la novel·la de Sebastià Jovani ‘Emulsió de ferro’. El que passava a l’Heliogàbal en les matinades de recitals poètics, música experimental i descontrol galopant a l’Heliogàbal es quedava. Sobre aquests fonaments, l’Heliogàbal que tots coneixem va començar etapa a finals dels 90 i es va convertir al llarg dels 2000 en epicentre barceloní de la música independent. Manel, Mishima i fins i tot Rosalía estan en deute amb l’‘Helio’, que en els millors temps va arribar a programar 250 concerts a l’any. Tothom de l’escena alternativa local hi ha actuat, com també ho han fet Robert Foster, Comet Gain, Christina Rosenvinge o Joan Miquel Oliver. El local va rebre un premi Ciutat de Barcelona el 2012, cosa que no va impedir que visqués un calvari administratiu fins fa poc. 

Plaça Reial, 17. Mitiquíssim club de jazz de parets i sostre de maó situat als soterranis de l’antic bar Brindis que sustenta la seva llegenda en les actuacions de gegants com Dexter Gordon, Ornette Coleman, Chet Baker, Bill Coleman o Art Farmer. Va tancar les portes el 1968 i les va tornar a obrir el 1992, en plena eufòria olímpica, amb una programació diària orientada no només al jazz sinó també a altres gèneres de la música negra.

Plaça Reial, 10. Abans de consolidar-se com el gran clàssic del tirar-la-canya-begut-mentre-sona-rock-pureta de la nit barcelonina, aquest antre subterrani inaugurat el 1978 tenia una programació de música en directe d’ampli espectre (de blues acústic a La Banda Trapera del Río passant pel rock progressiu d’Adictonía). Els concerts es van acabar quan les regulacions de seguretat van obligar a eliminar l’escenari per col·locar una sortida d’emergència.

Alegre de Dalt, 55. Una antiga fàbrica de tenyits tèxtils reconvertida el 1984 en club pioner a Barcelona de l’estètica d’hangar. L’interiorisme va ser obra de l’arquitecte Alfredo Vidal i el logotip, del dissenyador América Sánchez. Era un espai ‘multifuncional’, apte per a espectacles de l’òrbita teatral, exposicions, desfilades de moda, música en directe i gresca fins a tres quarts de quinze; va ser en les dues últimes parcel·les on va arrasar. El Último de la Fila va retre homenatge a la seva formació germinal, Los Burros, amb una actuació memorable com Las Burras, en una festa de 1987 en què també van actuar The Stomachmouths i The Pantano Boas. KGB (acrònim de Kiosco General de Barcelona) va oferir des dels seus inicis i durant tots els 90 una programació musical intensíssima. Era prova de foc per a bandes locals amb potencial (Los Negativos, Los Sencillos, el segon intent de Los Desechables) i va brindar concerts llegendaris de The Fleshtones, Fugazi o Pavement. La sala va ser clausurada per l’ajuntament el 2014 després d’incomptables queixes veïnals.

Aribau, 230. Va obrir el 1952 amb el sicalíptic nom de Las Vegas - Chez Elzo (el propietari es deia Eloy Zorrilla) i ràpidament es va convertir en lloc de trobada d’artistes famosos (¡Salvador Dalí! ¡Errol Flynn!), burgesos cràpules, policies i facinerosos. En el terreny musical manaven la rumba (Bambino, Los Amaya, El Chacho i Parrita eren atraccions recurrents) i el bolero (Moncho va fer del Las Vegas la seva segona llar). Va tancar el 1990.

Verdi, 32. En l’espai que després seria la discoteca Verdi i que avui ocupen les sales 5 i 6 dels cines Verdi. A finals dels 70 i principis dels 80 va acollir actuacions de Tequila, Burning, La Banda Trapera del Río o Rebeldes.

Muntaner, 246. Luz Casal va inaugurar el 25 de setembre de 1995 aquesta sala de festes amb decoració de teatre rococó heretat del cabaret Belle Époque. És un lloc d’esbarjo reconegut per als divorciats amb possibles a la quarantena (i per a Joan Laporta quan té alguna cosa per celebrar), però pel seu escenari han passat Steve Winwood, John Cale, Kool & The Gang, Earth, Wind & Fire, Jonathan Richman, Billy Bragg i Estopa, entre molts altres. Així que un respecte.

Passeig de Picasso, 40. Ha vist de tot des de la seva obertura el 1972, però res comparable a l’assalt de l’escenari protagonitzat per Flowers en un concert de tornada de La Banda Trapera del Río el 1994: el fotògraf es va quedar en pilota picada davant l’estupefacció de tothom, començant pel grup, no precisament format per monges. Magic és ‘rock and roll way of life’. 

Roc Boronat, 33. En una antiga nau industrial on Renfe tenia uns tallers va néixer el 1993 el gran temple barceloní del heavy. Centenars de ‘metalheads’ es reunien aquí el cap de setmana per fer ‘air guitar’ al son del ‘Painkiller’ de Judas Priest o per veure en directe grups nacionals i internacionals. El 2013 la sala va canviar de propietaris i de nom. Ara es diu Bóveda, però el seu rotllo continua sent el rock. Dur.

Llull, 145. En el que havia sigut la discoteca Giovane va obrir a principis dels 80 la primera sala ‘nuevaolera’ de Barcelona. Aquí van debutar a la ciutat Radio Futura i La Mode, i van pujar a l’escenari Melodrama i Brighton 64, i van actuar Gruppo Sportivo i U.K. Subs. Gràcies al ‘flyer’ corresponent al juliol de 1983 sabem que van existir Lavabos Iturriaga (Bilbao), Flash-Strat (Madrid) i Zincpiritione (Palma). 

Bruniquer, 40. Quarter general de la música experimental a finals dels 70 on van actuar Macromassa, Jaume Cuadreny, Perucho’s o Los Psicópatas del Norte. Ramón de España explica en un article de ‘Barcelona fantasma' que el fotògraf Flowers va oferir dos concerts el 1978. «L’home bramava consignes i proclames revolucionàries mentre el grup Palo –‘que es mereix un respecte’, com ens va dir– el seguia com bonament podia», explica. 

Lincoln, 15. Va obrir el 1985 i l’abril de 1986 va acollir una actuació de Jonathan Richman & The Modern Lovers (per a l’ocasió, Andy Paley i Brennan Totten) que va ser parcialment emesa en l’episodi ‘Qui te por de Jonathan Richman?' del programa de TV3 ‘Arsenal’. La primera fila era per a nens, Richman va fer el petit dinosaure a quatre potes a, és clar, ‘I’m a little dinosaur’ i, com se sol dir, va ser una actuació màgica, aquest cop de veritat. Green On Red, Dream Syndicate, Jeffrey Lee Pierce, Alan Vega o Paul Collin’s Beat també van actuar a l’Otto Zutz en la segona meitat dels 80. Els cartells dels concerts i les entrades estaven dissenyats pel grafista Alfonso Sostres.

Tigre, 27. Inaugurada el 1903 en una antiga nau industrial que allotjava la farga en què es va crear l’estàtua de Cristòfor Colom, La Paloma és la sala de ball més antiga de la ciutat. També és, objectivament, la més bonica. Durant dècades es va mantenir fidel al repertori de boleros, mambo, rumba i txa-txa-txa que imposava la clientela de tota la vida, però a partir dels anys 90 les orquestres de sempre van haver d’aprendre a conviure amb els discjòqueis de música electrònica i amb els concerts d’artistes de tota mena. Entre els moments per al record hi ha una nit de barbàrie balcànica a càrrec d’Emir Kusturica i la No Smoking Orchestra el 2001 i el gloriós debut a la ciutat d’Antony & The Johnsons telonejant Coco Rosie el 2004.

Almogàvers, 122. Fundada l’any 2000 a les instal·lacions del Zeleste del Poblenou, és la sala amb programació estable de música en directe de més aforament de la ciutat. En conseqüència, pot presumir d’una llista de bolos sense rival: Morrisey, Coldplay, The Strokes, Kraftwerk, Blur, Public Enemy, Elvis Costello, Arctic Monkeys, LCD Soundsystem, Paul Weller, Massive Attack, David Byrne, Arcade Fire, Beck i moltíssims més. Ah, i Pulp, és clar.

Nou de la Rambla, 145. En la seva curta existència (1982-1983) va donar pista a Decibelios, Desechables, Las Vulpess, T.N.T. o Código Neurótico, grups als quals no els sobraven els locals on actuar a Barcelona. Era on hi ha l’actual discoteca Plataforma.

Almogàvers, 116.  Entre el 2008 i el 2020, l’escenari d’aquesta sala veïna del Razzmatazz va acollir el més destacat del rock de guitarres d’arrel americana, del folk al metal i del country al punk. Supersuckers, The Godfathers, Sturgill Simpson, Pokey Lafarge, Daniel Romano, Sarah Shook, Tift Merritt i molts altres van passar per aquesta entranyable imitació barcelonina d’un antre de Kentucky, tot bourbon i fusta, que el picot i els plans urbanístics del 22@ es van encarregar de demolir.

Gran de Gràcia, 137. Pioner disco-club inaugurat el 1963 que, després d’una primera fase amb el nom d’Estadio i amb els King’s Boys com a banda resident, va acollir en les seves sessions matinals i nocturnes els principals grups autòctons de beat i pop. Entre aquests, Los Sirex, que li van dedicar una cançó (en realitat, una versió del ‘Route 66’ de Bobby Troup): «‘Es un club muy pequeño, pero bien / y la gente se divierte con el ‘shake’». Va tancar el 1981 després d’una etapa com a sala de varietés i cabaret sexi.

Muntanya, 16. La millor (¿l’única?) sala de concerts de rock and roll que ha tingut el Clot. Sota la direcció d’Aurelio Morata (exbaixista de Los Rebeldes i líder de Los Vagabundos) va viure a mitjans dels anys 90 una època d’esplendor i nits memorables que va arribar al seu punt més gloriós amb una insuperable actuació dels californians Redd Kross el 1994. Avui és un Mercadona. 

Llull, 145. La ja citada sala Metro es va transformar de la nit al dia en el 666 el 1984, per sintonitzar amb la fornada sinistra: les parets simulaven murs de nínxols. L’ideòleg va ser Cristof, com ho havia sigut del Metro i ho seria del Psicódromo (Almogàvers, 88), un visionari amb americana i xiruques. Nick Cave, amb samarreta imperi i el cap gairebé tocant el sostre de l’escenari, va regalar un concert imponent el 18 de novembre de 1984, i també van ser cosa bona les actuacions de The Lords of the Church (doble sessió de nit i matinada) o The Chameleons. 

Plaça Reial, 7. Al principi va ser el bar Texas, un podrimener relíquia dels dies de la Sisena Flota on Xavi Cot (genuí activista cultural amb la, diguem, promotora Cuc Sonat: la resta són històries) va baixar un dia de 1980 i va convertir en refugi dels primeríssims punks de Barcelona. Van actuar, almenys, Último Resorte, 1984 i Clinic Humanoyds. El 13 de novembre de 1982 va obrir com a Sidecar, i aquí segueix 40 anys i més de 5.500 concerts després.

Paral·lel, 62. L’immoble havia sigut el Teatro Español, després seria el Barts i ara és el Paral·lel 62. Va obrir com a Studio 54 el 1980 i durant aquella dècada va presentar, atenció, Public Image Ltd, Siouxsie and the Banshees, Nina Hagen, The Cure, Johnny Thunders, Willy DeVille, The Smiths o Depeche Mode. També hi va actuar Curtis Mayfield, com acredita una foto de l’edició original del seu disc de 1987 ‘Life in Europe’.

La Rambla, 33. Cabaret amb una brevíssima obertura al rock el 1978, durant la qual Loquillo va pujar a un escenari per primera vegada i La Banda Trapera del Río va disgustar la direcció fins al punt de fer-li cancel·lar l’aventura rockera. Era el ‘night club' on treballava María Lanuit, personatge de còmic creat per Alfredo Pons el 1980.

Ausiàs Marc, 60. Espai municipal que en els 80 va donar un insòlit impuls a la cultura juvenil barcelonina, en especial al punk i el hardcore. Van actuar-hi Odio Social (més endavant L’Odi Social), Anti/Dogmatikss, Kangrena, Shit S.A., GRB o els holandesos BGK. Al marge del nucli del qual sorgiria el moviment okupa, també van tocar Brighton 64, Wom! A2 o Teo i los Reincidentes.

Argenteria, 65 i Almogàvers, 122. Petit imperi (sala, segell discogràfic i escola de música) fundat per Víctor Jou el 1973. Va ser la seu de l’heterogènia ona laietana i la segona casa de Sisa, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria, Toti Soler, Secta Sónica, l’Orquestra Mirasol, Gato Pérez, etcètera. En la quarta historieta protagonitzada per Makoki, ‘Noche de masacre’ (1977), l’heroi protopunk i els seus companys la lien en un Cheleste on actua l’Eléstrica Charna Orchestra: Zeleste era l’‘establishment’ enrotllat de Barcelona. Amb el canvi de dècada va cedir el punk i les seves conseqüències i pel seu escenari van desfilar Siniestro Total, Alaska y Dinarama, Derribos Arias, Gabinete Caligari, Los Rápidos, Loquillo, Brighton 64, Golpes Bajos, Seres Vacíos... totes les noves bandes nacionals. El 1987 es va traslladar al complex fabril del Poblenou, on actualment és Razzmatazz. Fins al seu tancament per deutes el 2000 va acollir concerts de Jerry Lee Lewis, Mano Negra, Keith Richards and the X-Pensive Winos, The Pogues, The Cramps, Paul Weller, Teenage Fanclub i The Posies (quin doble cartell), Sugar, Oasi o Radiohead. Difícil de superar.