Nvetat editorial
‘La Sotana’ treu punta al caos de l’univers blaugrana amb la ‘Gran Enciclopèdia del Barça’
Els responsables del pòdcast independent més escoltat en llengua catalana plasmen en un llibre la seva irreverent visió de la història del club
«La gran premissa còmica del Barça és que és una multinacional amb mil milions de pressupost gestionada per una democràcia ‘cutre’ d’escala de veïns»
‘L Sotana’, programa setmanal dedicat a analitzar l'actualitat del Barça en clau humorística, no és només el pòcast independent més escoltat (i vist) en llengua catalana; és també el nucli al voltant del qual s’ha construït una nombrosa comunitat de fidels que comparteixen una manera entre irònica i exaltada de viure el barcelonisme. ‘La Sotana’ és un fenomen mediàtic, una ‘boy band’ i un corrent d’opinió; és una broma que ha anat massa lluny i és una escola de pensament. Tant ha crescut els últims dos anys la influència d’aquest moviment sociofutbolístic que els seus artífexs han decidit compilar per escrit les bases doctrinals del sotanisme per evitar confusions interessades i desviacions herètiques. El resultat són les 432 pàgines de la ‘Gran Enciclopèdia del Barça’, un hilarant tractat de barcelonisme disfuncional editat amb cura per Blackie Books.
«Aquest és el llibre que m’hauria agradat que la meva nòvia m’hagués regalat per Sant Jordi quan tenia 20 anys. A més, és un llibre que queda bé a qualsevol prestatgeria», apunta Joel Díaz, un dels cinc components que avui integren La Sotana. L’alineació la completen Andreu Juanola, Manel Vidal, Magí Garcia i el tècnic de so Enric Gusó. Va ser, sobretot, l’entusiasme de Garcia i Vidal el que va arrossegar els seus companys a embarcar-se en l’aventura de l’‘Enciclopèdia’, un projecte que van concebre des del principi com una manera de «plasmar en un llibre el discurs sotanero i deixar un llegat».
Il·lustrada per Alberto Miranda, la ‘Gran Enciclopèdia del Barça’ reuneix 180 entrades sobre altres tantes persones, institucions i conceptes lligats a la història del FC Barcelona. De Joan Gamper a La Nit del Gaspatxo. En molts casos, el vincle és d’una obvietat aclaparadora. En d’altres, és una mica més difús. Hi ha una entrada dedicada a la vedet brasilera Regina do Santos, però no apareix Ramallets. «El criteri de selecció és un criteri molt nostre que consisteix a no seguir cap tipus de criteri. Però ja ho avisem a la faixa del llibre: aquí hi ha un 1% de rigor i un 99% de subjectivitat», explica Juanola. «De la mateixa manera que ‘La Sotana’ és un programa ideològicament molt esbiaixat i amb una línia editorial molt tendenciosa, l’‘Enciclopèdia’ també ho és. En la selecció dels temes i en tot», remata Díaz.
‘Greatest hits’
El llibre inclou així mateix una vintena de peces que ja havien aparegut abans en el programa. «Els ‘greatest hits’ de ‘La Sotana’». Entre aquests, la lletra de la nadala ‘Bartomeu, el petit vailet’, amb una emissió que va provocar l'enviament d’un burofax amenaçador per part dels serveis jurídics del FC Barcelona (document que, pel seu valor històric, també ha sigut incorporat a l’‘Enciclopèdia’). Al cap i a la fi, la crítica descarnada a tot el que faci ferum de ‘bartorosellisme’ constitueix una de les bases fundacionals del pensament sotanero. «L’èxit de ‘La Sotana’ es basa en part a haver dotat de representació un col·lectiu de culers que eren orfes d’algú que parlés clarament del fangar en què s’ha convertit el Barça, sobretot després que Rosell i Bartomeu passessin a tenir el comandament», afirma Díaz.
Parlar d’«èxit» no és, de cap manera, una exageració. Nascuda el maig de 2014 com una tertúlia via Skype de tres amics futbolers de Girona que es dedicaven a coses com analitzar la tasca dels laterals de la selecció de Rússia en el Mundial del Brasil («i no irònicament», aclareix Juanola), ‘La Sotana’ va derivar cap a l’humor i la calúmnia amb la incorporació de Joel Díaz i, poc després, de Magí Garcia, i el 2017 ja s’havia consolidat com un dels programes de referència del panorama català. Avui, cada una de les seves emissions té una audiència mitjana que ronda les 150.000 persones (xifra que es pot doblar quan va al programa com a convidat algú com Gerard Piqué); d’aquestes, n’hi ha entre 2.500 i 3.000 que paguen a través de la plataforma de micromecenatge Patreon. Un èxit heroic.
«Estic convençut que hi ha gent que paga només perquè vol que existim», afirma Díaz, que afegeix que algunes de les polèmiques en què s’han vist embolicats els membres de ‘La Sotana’ –el conat de querella de Bartomeu, l’expulsió del programa de Betevé, l’abrupte final de la seva etapa com a presentador del ‘Zona Franca’...– han generat entre els oients «un sentiment pròxim a la militància».
Militància i hooliganisme
És una militància que en alguns casos voreja el fanatisme, com queda demostrat cada vegada que els membres de ‘La Sotana’ graven el programa en directe en un teatre davant un públic que paga per veure’ls. En aquestes ocasions solen passar dues coses: la sala s’omple i l’ambient que es crea és més futbolístic que teatral, dominat per aquest putaespanyisme inflamable que els sotaneros han esgrimit com a reclam. «Hi ha de tot –assenyala Juanola–. Hi ha gent a qui li agrada molt el programa i ve a sentir-lo i hi ha gent que ve enganyada per algú a qui li agrada molt el programa. I després hi ha el ‘hooligan’ que ve borratxo a fer el nota i a ser protagonista». «I tampoc et pots queixar, perquè si tu has alimentat aquest monstre, després no li diràs a la gent que es talli –afegeix Díaz–. Però és veritat que si un s’ha preparat un guió i vol fer un bon xou en una sala guapa i es troba xavals de 20 anys borratxos i amb ganes de cridar ‘puta tot’, això de vegades pot provocar una mica de tensió».
De tota manera, ‘La Sotana’ es reconeix com «un programa de fanàtics del Barça». Fanàtics situats en el sector independentista-cruyffista de l’univers culer. «Laportistes d’esquerres», diuen, conscients que el laportisme d’esquerres és avui una visió utòpica, quan no una simple contradicció. «Som crítics amb el club, fiscalitzem l’equip i la directiva, però en el fons som uns fanàtics, i això implica un component d’irracionalitat, de deixar de banda tots els teus valors polítics i socials i delegar en el Barça el teu vessant més ‘unga-unga’», admet Joel Díaz.
Aquest fanatisme no els impedeix tenir la distància necessària per advertir les enormes possibilitats humorístiques d’una entitat com el FC Barcelona. «La gran premissa còmica del Barça és que és una empresa amb més de mil milions d’euros de pressupost gestionada per una democràcia ‘cutre’ d’escala de veïns. Aquest conflicte, aquesta tensió entre voler ser una democràcia –però amb un funcionament molt rudimentari i una base electoral fàcilment manipulable i corruptible– i haver de funcionar com una gran multinacional genera monstres. I això és justament el que intentem explicar».
La ‘Gran Enciclopèdia del Barça’ de La Sotana retrata aquests monstres amb irrespectuosa comicitat i proposa un viatge caòtic però revelador per la galàxia blaugrana, amb les seves proeses glorioses i els seus moments de ridícul espantós. Un viatge generós en dades, rialles i reflexions crítiques. I en insults «fins i tot contra els difunts», com mana la història del club.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
