Pauline Kael, l’última heroïna de Quentin Tarantino

A ‘Meditaciones de cine’, el llibre de Tarantino que analitza tota aquella època i que el cineasta vindrà a presentar a Barcelona el pròxim 9 d’abril, Kael ocupa un lloc d’honor. Escriu el director de ‘Pulp fiction’ sobre Kael que va saber reconèixer en el que per a ella era un film feixista, ‘Harry el Brut’, els seus valors estètics i destresa en la realització, i la seva capacitat per descriure l’antagonista de Clint Eastwood, el psicòpata Scorpio –inspirat en l’assassí del Zodíac– sense citar mai el nom del personatge ni el de l’actor que l’interpreta. Tarantino parla també dels seguidors de la línia crítica de Kael com «els Paulettes» –grans defensors del cine de Jonathan Demme molt abans que es fes famós amb ‘El silenci dels anyells’– i la posa sempre en primer lloc de les seves preferències al llegir sobre cine.

Doncs bé, la gran incògnita del cine nord-americà dels últims anys s’ha revelat per fi. Tarantino havia anunciat fa temps que després de realitzar un desè llargmetratge abandonaria la seva feina com a director. Es va parlar de molts projectes, des d’una tercera entrega de ‘Kill Bill’ fins a una pel·lícula de la franquícia ‘Star trek’. Res de res. Finalment, Tarantino ha optat pel més inesperat, ni més ni menys que una mena de ‘biopic’ de Kael. Serà la primera pel·lícula de la història centrada en una persona que es dedica a la crítica de cine.

Reconeixeran que com a film en si mateix i com a comiat ‘tarantinià’ dels platós de rodatge, ‘The movie critic’, títol amb què s’anuncia el projecte, té moltíssims al·licients. Rob Garver va fer el 2018 el documental ‘What she said: The art of Pauline Kael’. La crítica elevada a art. Ja ho havia escrit molts anys abans Oscar Wilde en el seu memorable assaig ‘El crítico como artista’ (referint-se a la crítica d’art i literària).

La influència en el seu cine

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tarantino ha arribat a dir de Kael que ha sigut tan influent per a ell com qualsevol cineasta, i el director de ‘Maleïts malparits’ l’han influït uns quants. Kael va descriure com pocs (i poques) les inquietuds, dubtes i contradiccions d’aquell Nou Hollywood que li va canviar completament la cara al cine hegemònic entre finals dels 60 i principis dels 70, una era convulsa (la guerra del Vietnam, el moviment dels drets civils, els Black Panthers, els assassinats de Malcolm X, Martin Luther King i Bob Kennedy, el festival de Woodstock, els successos d’Altamont, la conversió de Cassius Clay a Muhammad Ali, la Nació de l’Islam, el clan Manson, la convenció nacional del Partit Demòcrata del 1968, l’escàndol Wartergate) que va tenir el seu eco en el nou cine. Però Kael va arribar a plantejar-se també si aquest cine nord-americà, el millor dels últims temps, estava suggerint que l’únic recurs assenyat per a la gent del país era col·locar-se, en relació amb l’aparició en cadena de films com ‘Pánico en Needle Park’, ‘Lenny’ o ‘Joe, ciudadano americano’. Sexe, drogues, violència i poc rock’n’roll.

Kael, morta el 2001 als 82 anys, va exercir abans de dedicar-se a la crítica una vida més o menys bohèmia entre Nova York i Berkeley, on organitzava vetllades artístiques. Va escriure alguna peça teatral, va tenir una filla amb el director de cine experimental James Broughton, va qüestionar la suposada objectiveu de la crítica, en va redactar moltes en primera persona introduint experiències personals, va col·laborar en programes radiofònics, va programar una sala alternativa de Berkeley, va ser també crítica de la revista femenina ‘McCall’s’ i la primera a reivindicar ‘Bonnie i Clyde’ en un text excel·lent que li va obrir les portes a ‘The New Yorker’, on durant un temps va alternar la secció de crítiques amb una altra dona, Penelope Gilliatt, bastant influent també. Kael va generar més d’una controvèrsia tant pel seu estil com pel cine que defensava o atacava. Però cap dels seus textos resultaria més polèmic que l’assaig sobre la paternitat del guió de ‘Ciutadà Kane’, negant-l’hi a Orson Welles i atribuint-l’hi a Herman Mankiewicz. Molts van rebatre la seva teoria, però el David Fincher de ‘Mank’ s’hi va abonar.