Roger Waters sacseja el Sant Jordi amb el seu dia del judici final

És molt suposar que els 17.000 espectadors que aquest dimarts van omplir el Sant Jordi compartien al peu de la lletra les esmenes totals al sistema practicades per Waters, però, ¿què hi fa? El britànic va senyorejar, lluint una veu fibrosa, amb el seu rock d’alta tecnologia i la seva poesia agitadora de cervells; va sonar eixordador i amb guant de seda: aquest enlairament amb un Comfortably numb en versió somnàmbula, sobre un fons de gratacel en ruïnes.

Pantalles flotants

Si l’última vegada ens va meravellar amb aquella pantalla horitzontal translúcida, en aquesta ocasió va voler acostar-se una mica més a tots nosaltres des d’un escenari col·locat al centre de la pista, amb visió de 360º, i llargues pantalles disposades en forma de creu flotant sobre el seu cap i les dels seus 10 acompanyants. Entre ells, els guitarristes-cantants Jonathan Wilson i Dave Kilminster, en la trèmula missió d’ocupar el buit de David Gilmour.

El sentit de comunitat és una idea central de la gira ‘This is not a drill’, i d’això va ‘The bar’, cançó nova (balada sentida al piano) amb què va voler fer del Sant Jordi una cantina en la qual «parlar sense por». Una falca en el ‘greatest hits’ que va ser d’‘Another brick in the wall, Part 2,’ assenyalant el sistema educatiu, a ‘Wish you were here’, entorn de les relíquies de Syd Barrett, camí de l’agermanada ‘Shine on your crazy diamond’, el solo de saxo del qual va brodar el virtuós Seamus Blake.

Criminals de guerra

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I sí, el Waters acusatori, pamfletari, emplaçant-nos al judici final de la Humanitat a l’evocar la màrtir iraniana Mahsa Amini i enumerar els «criminals de guerra», que van resultar ser els últims presidents nord-americans, tots ells: de Reagan a Biden, passant per Obama i Trump. Concert amb dues parts; la primera va culminar amb una ovella voladora per il·lustrar la irada cita a l’àlbum Animals (1977).

‘IN the flesh’ va obrir el segon ‘set’ amb Waters vestit d’alt comandament militar, denunciant el totalitarisme i delectant-se amb la seva estètica. Però el cor del concert va estar en el viatge a la insalubritat mental de The dark side of the moon, citant-nos a tots en el fons més fosc de la nostra ànima i xiuxiuejant-nos la pregunta: ¿qui són els bojos, els que estan tancats o tots nosaltres, trastocats per la naturalesa d’aquest món cruel? La poderosa música de Waters va tornar a hipnotitzar-nos sense necessitat de meditar la resposta.