Òbit

Adeu a Virginia Zeani, soprano llegendària

Adorada al Liceu, la cantant nascuda a Transsilvània va morir dilluns a Florida als 97 anys

Mario Hamlet-Metz

Va ser parella artística durant anys de tenors com Alfredo Kraus i Plácido Domingo. Però també de molts altres, tants com Virginia Zeani (1925-2023) va trobar durant la seva llarga trajectòria artística. Amb un repertori amplíssim, la seva figura estarà estretament lligada a Violetta Valéry, la protagonista de ‘La Traviata’ de Verdi, que va cantar en més de 600 ocasions a mig món. Virginia Zehan, nascuda a Transsilvània el 21 d’octubre del 1925, el dilluns 20 de març va morir a Florida (EUA) als 97 anys, on es trobava ingressada des de l’estiu passat afligida de diverses complicacions degudes a la seva avançada edat. De ben jove es va traslladar amb la seva família a Itàlia, on va perfeccionar el cant líric; va debutar a Bolonya el maig del 1948 amb el nom de Violetta i utilitzant des d’aleshores el cognom que la fes famosa.

Al Liceu barceloní hi va viure una època daurada. Es va presentar a Espanya el 1949 a Sant Sebastià i al Festival d’Òpera d’Oviedo interpretant ‘La Bohème’, ‘Carmen’, ‘Pagliacci’ i ‘Traviata’ per després, una dècada més tard i ja consagrada, debutar a Madrid amb ‘L’elisir d’amore’ i ‘Traviata’ (1958) on més tard també seria Cio-Cio-San (‘Madama Butterfly’, 1965). Però va ser a Barcelona on va construir una estreta relació amb el públic liceista que va durar més d’una dècada; va debutar al Gran Teatre el 1963 amb, per descomptat, ‘La Traviata’, cantant a més ‘Il piccolo Marat’ de Mascagni; l’any següent tornava amb ‘La Bohème’ i el 1965 amb ‘Madama Butterfly’, abans que el 1967 repetís la seva Mimì i ‘Alissa’ (de Raffaello de Banfield) i ‘Suor Angelica’. La van seguir unes memorables funcions de ‘Manon Lescaut’, (1971), ‘Tosca’ (1975) i ‘Fedora’ (1977), en les tres ocasions al costat de Plácido Domingo.

Mestra

Notícies relacionades

Amb el seu repertori ja ampliat cap a cotes ‘veristes’, Zeani va dictar càtedra en tota mena de rols, incloent-hi òperes franceses, russes i alemanyes, i va ser una de les primeres a assumir els quatre personatges femenins de ‘Les contes d’Hoffmann’, a més de formar part activa del bel canto ‘renaissance’, moviment que va rescatar de l’oblit Rossini, Bellini, Donizetti i el primer Verdi. El 1956 es va casar amb el baix Nicola Rossi-Lemeni, amb qui va tenir un únic fill, l’Alessandro.

La soprano va portar el seu magisteri als principals teatres del món, des de Londres o Viena a Nova York, el Caire o Santiago de Xile. Raffaello de Banfield va escriure per a ella ‘Alissa’, que també va cantar al Liceu, mentre que Poulenc va fer el mateix amb el personatge de Blanche de la Force de ‘Dialogues des carmélites’, títol amb què es va retirar dels escenaris a San Francisco el 1982. Des d’aleshores es va dedicar a l’ensenyament, com a mestra de diverses generacions de cantants.

Temes:

Obituaris Música

Inicia sessió 0 Comentaris

Mestra

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo