Care Santos posa a volar una plaga d’estornells sobre Manhattan

Tot va ser culpa de la pandèmia. El llibre i la nova afició de Santos per les aus. «Però primer va venir el personatge, a qui vaig trobar en un llibre estrany que vaig comprar a la llibreria Strand de Nova York i que tenia en una pila per llegir; el vaig fullejar, vaig topar amb aquest home i vaig pensar immediatament que havia d’escriure sobre ell, però ¡quina feinada! El personatge no era comprensible sense Nova York, que és una ciutat que m’entusiasma, i necessitava una feina ingent de documentació. El vaig guardar per més endavant, però dies després va arribar la pandèmia. I si alguna cosa ens va portar la pandèmia va ser temps per fer coses que no podíem fer abans».

Mite desmentit, però...

Durant un temps s’ha repetit que Schieffelin va acariciar el projecte d’introduir als Estats Units totes i cadascuna de les aus citades a les obres de Shakespeare. Ni que fos una sola vegada com l’estornell, en aquest cas a ‘Enric IV’. «A efectes narratius funciona, tot i que ara sembla que s’ha posat en dubte. Però hi ha casualitats, com que Schieffelin muntés la Societat Americana d’Aclimatació poc després que es publiqués el llibre de James Edmund Harting ‘Ornithology of Shakespeare’. El llibre va poder inspirar aquesta ocurrència o, si no, qui es va inventar aquesta ocurrència, però és una llegenda tan bonica que es prestava a novel·lar-la».

I s’hi va posar l’escriptora, a documentar-se sobre el Nova York d’aquell període, i sobre l’ornitologia. «Mai m’havia fixat en les aus. Vaig començar quan vaig escriure aquesta novel·la i és una passió que m’ha quedat. Ara soc capaç d’identificar espècies, s’atura un ocellet a l’arbre que tenim davant de la finestra de la cuina i diu la meva filla: ‘Mira, una mallerenga blava’. I ja els hem posat un bufet lliure al pati. Ens ha canviat la manera de mirar. De vegades una novel·la és l’oportunitat d’aprofundir en el que t’agrada i de vegades per descobrir coses noves. Em vaig quedar perplexa a l’adonar-me que li havia fet poc cas a una cosa que sempre havia estat al meu voltant».

El personatge creat per Santos descobreix la natura en la seva infància en un nord de Manhattan encara rural i entra en contacte amb la Societat Britànica d’Aclimatació mentre resideix a Londres per escapolir-se de la guerra civil. Aquesta pràctica, introduir animals europeus en altres continents, i importar-los també, «des del punt de vista actual ecològicament sembla una puta salvatjada». I que ho diguin als australians amb els conills. Tot i que des del punt de vista colonial tindria tot el sentit. Sí que estaven matant els indis per instal·lar-s’hi ells, ¿perquè no colonitzar també amb ocells europeus? Si absorbien tots els recursos que podien de les seves colònies, ¿per què no també els animals? «Tot això és fill, primer, d’aquella eufòria del segle XIX, en què tot era possible perquè la tecnologia començava a fer-ho tot possible. No era ni imaginable llavors que es parlés de com les espècies invasores poden perjudicar els ecosistemes», explica Santos. Tot i que, com li va dir el naturalista Jordi Sargatal, «té nassos que l’espècie humana digui d’alguna altra espècie que és invasora si nosaltres som l’espècie més invasiva que hi ha hagut sobre el planeta, i la més destructiva».

L’actitud de l’home cap a la natura és un símptoma dels valors de cada moment. Que no només van en el sentit d’una sensibilitat ecològica més gran. «Ara hi ha tot un moviment als Estats Units, amb molts molts vídeos a internet de gent que explica com matar estornells per salvar les aus autòctones, en el qual moltes vegades detectes una forma de racisme gens subtil». Un bon debat, el del nativisme davant les espècies exòtiques.

¿Bojos pels ocells?

Malgrat el títol, Care Santos no es complau a retorçar l’excentricitat del personatge. «Hi ha un tret comú que he trobat i en què he basat la infància del meu personatge, que és el moment del descobriment de la natura, de fascinació primera, una cosa que he trobat tant en les memòries de naturalistes del passat com dels ornitòlegs amb qui he tractat. L’hi he volgut regalar al meu personatge perquè necessitava una justificació. La casa de camp de la família s’aixecava en un entorn llavors totalment rural on la gent no volia anar però on avui s’aixeca el barri de Manhattanville i una de les instal·lacions més important de la Universitat de Colúmbia, un lloc gens bucòlic, vaja. Tot i que hi ha allà a la vora del riu un parc, el River Park, amb el qual encara et pots imaginar com era allò quan encara no hi havia ciutat. Ple d’estornells, per cert, una cosa que em va emocionar bastant perquè semblava feta expressament».

Nellie Blye i el seu pols amb Jules Verne

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però més enllà del discret matrimoni Schieffelin, l’escriptora busca en el periodisme i l’alta societat de Londres personatges que els serveixin de contrapunt. Com l’audaç reportera Nellie Blye, la que es va proposar baixar la marca de ‘La volta al món en 80 dies’ per al ‘New York World’ de Joseph Pulitzer. «Tenia moltes ganes de parlar del paper de la premsa, del moment del naixement d’un nou periodisme, amb l’enfrontament entre el ‘New York Times’ i el ‘New York World’ de Pulitzer, un paio amb pocs escrúpols que es va inventar una premsa molt sensacionalista, i allà vaig trobar Nellie Blye, que em va semblar un personatge fantàstic». Ni més ni menys que una pionera del periodisme gonzo, capaç d’ingressar en un psiquiàtric sota identitat falsa per relatar-ne l’experiència al seu diari.

«Sempre estic donant voltes al segle XIX. Crec que soc un error cronològic, he nascut tard, tot i que, clar, al XIX convenia néixer en un lloc, i no en un altre, però m’interessa molt, com tots els moments de transició. El segon terç és fascinant perquè el món està canviant, es van inventar el món tal com el coneixem ara», explica l’autora d’‘El boig dels ocells’. Però viure narrativament en aquell període té un perill. «Corria el risc d’intentar escriure una novel·la del segle XIX i vaig buscar la manera d’evitar-ho a través del to del narrador omniscient, una mica cínic i irònic, que tingués complicitat amb el lector. I una estructura que no sigui cronològica, com una manera de treure el lector de la història, que el ritme i el to fugissin de fer una còpia de la novel·la vuitcentista.