García Márquez: l'escriptor que va arribar d'Aracataca al cim

Aquest dimarts es compleixen 91 anys del naixement de l'escriptor Gabriel García Márquez, escriptor, guionista, editor i periodista colombià nacionalitzat mexicà que va rebre el premi Nobel de literatura el 1982, que va morir el 14 d'abril del 2014, als 87 anys. Amb motiu de l'efemèride, Google dedica el doodle d'avui al genial escriptor, autor de Cien años de soledad. 

Ho va dir el seu llavors amic Mario Vargas Llosa i no exagerava: «L'aparició de Cien años de soledad Cien años de soledadva ser com un terratrèmol literari a Llatinoamèrica (...) El seu autor es va convertir de la nit al dia en un ésser gairebé tan famós com un gran futbolista o un egregi cantant de boleros». Era el 1967 i les edicions de la novel·la apareguda a Buenos Aires es renovaven cada setmana. 

Atrapat per l'èxit

Bigoti de rufià llatí, cabells arrissats d'àrab, camises acolorides, amb una contradictòria combinació d'altivesa i timidesa, és molt possible que Gabriel García Márquez –no tan dotat per a les relacions públiques com Vargas Llosa– no perseguís l'aclaparador reconeixement públic d'aquella novel·la total, el seu cinquè llibre publicat, considerada una obra mestra des del minut u. Però va ser així i ja no va tenir més remei que conviure amb aquell èxit, quedar atrapat a la torre de marfil del gran autor que, a més, gràcies a la seva exòtica imatgeria es converteix en el representant literari de tot un continent.

No importava que la majoria dels escriptors que després van ser empaquetats en el boom no s'identifiquessin amb la seva tropicàlia, les seves pluges de flors i ocells, els seus fantasmes i el seu vells amb ales. El món de García Márquez era un símbol original i perfecte. I per això meravellosament exportable. Per això els acadèmics suecs el van distingir amb el Nobel el 1982, 28 anys abans que al més europeu i racional Vargas Llosa, i que quan Gabo va recollir el premi no ho fes únicament per Colòmbia sinó per tot Amèrica Llatina.

El Macondo de Cien años de soledad en realitat es deia Aracataca, un poblet costaner de clima xafogós i amb només 20 cases on el 1927 va néixer l'escriptor colombià, un dels 16 fills del telegrafista –no tots legítims–. Va ser criat pels avis i una caterva de tietes en una casa que a la caiguda del sol, deien, s'omplia d'esperits i apareguts que propiciaven les històries. Per això Gabo sempre insistia –en l'època en què encara accedia a les entrevistes– que les seves novel·les i els seus contes tenien més de realisme que de màgia. «No hi puc fer res si les meves pàgines han sigut considerades com a fruit d'una desenfrenada fantasia. El que jo sé és que en les meves pàgines no hi ha ni una línia que qui viu al Carib no consideri quotidiana i normal». Macondo, el lloc mític on «el món era tan recent que moltes coses no tenien nom i, per esmentar-les, calia assenyalar-les amb el dit» va aparèixer en alguns dels seus primers relats però només va ser a Cien años... quan va quedar complet aquell univers poblat per més de 200 personatges, on les generacions de la família Buendía se succeeixen com un remolí confonent els lectors amb els seus noms idèntics.

Als 20 anys, i després d'haver fet callar la insistència del seu pare perquè es convertís en advocat, Gabo, sense un títol universitari a la butxaca, va entrar a treballar com a reporter a El Heraldo i més tard a El espectador. «Quan llegeixo algunes de les coses que vaig escriure com a periodista em tinc una immensa admiració –recordava–. Jo arribava al diari i el meu cap em deia: 'tenim una hora per entregar aquesta notícia'. Llavors no m'adonava de la dinamita que tenia entre les mans». Un reportatge publicat el 1955, Relato de un náufrago (recuperat per Tusquets el 1970) va fer que pugés la circulació del diari. Molts anys més tard, l'escriptor, que va tornar al reportatge amb La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile i amb Noticia de un secuestro tornaria a la professió els serveis prestats amb la creació de la Fundació Gabriel García Márquez per al Nou Periodisme Llatinoamericà.

Fascinat per William Faulkner

Van ser els amics de l'escriptor els que van enviar a un editor la seva primera novel·la La hojarasca, nascuda del seu enamorament per William Faulkner i les seves frases arborescents, quan aquest la va abandonar al seu escriptori per anar-se'n de corresponsal a Itàlia el 1954. Esgotat el model, va traslladar la seva admiració al molt més essencial Hemingway, fet que va propiciar El coronel no tiene quién le escriba', que va redactar a París, més pobre que les rates. El 1958 va tornar a casa per casar-se amb la seva nòvia de tota la vida. I tota la vida, més de 50 anys, han estat junts. Mercedes Barcha, neta d'immigrant egipci, una dona gran i vistosa molt més alta que el nòvio i pilar de l'empresa familiar, encarnarà l'imprescindible model d'esposa-de-gran-escriptor eficaç i protectora. 

Amb Mercedes i els fills que van anar arribant, Rodrigo, avui respectat director de cine independent, i Gonzalo, dissenyador gràfic, va viure als Estats Units com a corresponsal de Prensa Latina, i més tard a Mèxic, on en només 18 mesos -encara que portés madurant-la tota la vida– teclejant amb només dos dits va escriure Cien años de soledad, des de la seva frase iniciàtica i inaugural: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo». A l'escriptor li agradava explicar que no tenia un peso per comprar els segells per poder enviar l'original a l'editor argentí Francisco Porrúa i només ho va poder fer gràcies a un avançament del director literari de Sudamericana. Sobre la llegenda que Carlos Barral havia tingut accés a l'original i el va deixar passar ni tan sols el biògraf Gerad Martin hi ha sabut donar una resposta.

La família, a Barcelona

Notícies relacionades

«¿Com pots sortir amb una menopàusica?»: la història de la Premi Nobel Annie Ernaux i el seu amant 30 anys més jove

Jaime Bayly retrata les misèries sexuals de Vargas Llosa i García Márquez a ‘Los genios’

El 1967 i el 1973, la família va residir a Barcelona, concretament al carrer de la Caponata número 6, coincidint amb un dels moments més dolços del boom, que llavors començava a mostrar la seva potència. Va ser a Barcelona on va escriure la seva novel·la més complexa, El otoño del patriarca. Quid pro quo, el valor en alça de l'escriptor també va consolidar Carme Balcells. A la superagent i principal inductora del boom li agrada explicar que un dia Gabo li va preguntar per telèfon si l'estimava i ella, pràctica, li va respondre: «No et puc respondre a això. Ets el 36,2% dels nostres ingressos». Amb l'argument que a Catalunya estava perdent el so de la seva llengua, va tornar a Mèxic el 1975, on es va instal·lar ja indefinidament, tot i que va continuar tenint cases a Cuernavaca, Barcelona, París, l'Havana, Cartagena de Indias i Barranquilla, bolcat en una incansable militància política que quatre anys abans, amb el cas Padilla, el va deixar obstinadament al costat cubà de la revolució.

La dècada dels 80, la que l'entronitza amb el Nobel –un premi que ell havia criticat però que va recollir vestit no de frac sinó amb el liquiliqui, la camisa colombiana, en nom del «poble llatinoamericà oprimit per l'imperialisme»– es va saldar també amb l'aparició de dues de les seves novel·les més populars, Crónica de una muerte anunciada, habilidós thriller, i El amor en los tiempos del cólera, en què va recrear les difícils circumstàncies del prometatge dels seus pares, encara que no va poder tornar a la ingènua màgia de les seves millors pàgines.