Política i moda
La caspa de la moció de censura
Santiago Abascal va exigir «decòrum» estilístic a la Cambra durant el seu discurs. I l’alerta caspa es va disparar per la ranciesa (indumentària i ideològica) que la ultradreta pretén fer-nos passar per clàssica.
Ramon Tamames va tornar al Congrés gairebé quaranta anys després recolzat en un bastó i de l’espatlla d’un uixer. Es va desviar del seu camí per acostar-se a un costat del grup blau on es trobaven els dos únics ministres que ja esperaven asseguts: el ministre d’Universitat i el de Consum. En alguns esports, com l’esgrima, abans i després d’iniciar un duel se saluda (reconeix) el rival. En política, per descomptat, ja no es practica aquest costum tan sa, per això s’assenyala. Vull pensar que, a l’anar envoltat d’un eixam de càmeres o quedar absort per Isabel la Catòlica, a l’economista se li va oblidar aquest gest amb la vicepresidenta segona. Un cop assegut a l’escó de Santiago Abascal, Espinosa de los Monteros li va treure una bandera d’Espanya. L’economista els va mirar com qui contempla una estupidesa.
Abascal va fer de teloner i per baixar al púlpit amb un llibre a la mà sobre l’imperi espanyol se’l va veure practicant postures pròpies del Twister: problemes d’equilibri i encaix per esquivar la cadira de Tamames. El discurs del líder de Vox va començar amb pulles als periodistes i després va exigir «decòrum» estilístic a la Cambra. Una paraula perillosíssima, sobretot si qui parla de «vestir correctament» ho fa sense adonar-se de la caspa que habita al seu grup. I no em refereixo a la d’un candidat ancià, no, mai. Alerta caspa a la ranciesa (indumentària i ideològica) que la ultradreta pretén fer-nos passar per clàssica.
Si amb el parlament d’Abascal Tamames ja va comprovar l’hora; amb el de Sánchez va tornar a repetir el mateix gest d’impaciència. Per cert, l’economista no és ‘team’ Shakira: ell utilitza Casio. Com que a l’aplaudir mostrem suport o reconeixement, el candidat presentat en la moció va preferir abstenir-se en les intervencions del líder de Vox. Ni tan sols al tornar al seu escó Abascal va rebre cap gest o paraula del seu proposat (tot i que amb la mirada el va buscar). A Tamames li va molestar que el president del Govern el titllés d’«esquer de Vox» (va tancar els ulls i va observar de reüll el grup socialista, que aplaudia el comentari). Després, quan tots els partits polítics van coincidir en la mateixa apreciació, es va resignar a l’evidència. Per edat i professió, Tamames va utilitzar la moció de censura per avaluar els participants (compte, sorpresa, que la CUP es va emportar un «interessant») i explicar les seves batalletes. Per edat i professió, Vox va utilitzar Tamames perquè tots els partits estiguessin obligats a guardar cert respecte davant el seu ridícul xou mediàtic disfressat de moció de censura.
Notícies relacionades
El president del Govern va compartir el seu temps amb Yolanda Díaz. Sabent com li agrada al socialista un focus, el detall no va ser per sororitat, sinó amb vista a Sumar de cara a eleccions. No obstant, la ministra de Treball va pujar al faristol vestida amb pantaló i americana blancs (símbol del sufragi femení) i va exercir de presidenta. Amb un to més dur del que és habitual en ella, tant la vestimenta com el fet de referir-se al candidat a la moció com «professor Tamames» van suavitzar el discurs. Va equilibrar, que va ser precisament el que Patxi López no va saber fer. No s’hauria de cridar mai, i menys quan tens un micro. I no només per educació, sinó també perquè davant el crit continuat l’oïda desconnecta i silencia qui el provoca.
Però en les poques coses en què la majoria coincidiríem amb l’economista és que «el temps és or» i que, per molt interessant que sigui un discurs i el seu orador, és impossible atendre un monòleg més de 50 minuts. Dic atendre (escoltar i observar de quina manera es diu per comprendre tota la informació que amaga el missatge), perquè si t’entretens amb el mòbil a l’hemicicle (llegint a les xarxes què s’està dient sobre el que s’està doent davant dels seus nassos), xafardeges amb el veí, contestes trucades, mastegues xiclet o menges fruita seca, t’és ben igual (quina vergonya; a l’empresa privada els enviaria jo). I entre el soroll ocasionat per ses senyories i una oïda de 89 anys, Tamames es col·locava la mà a l’orella per intentar assabentar-se millor demanant ajuda a Abascal: «¿Què ha dit?». Qui hagi jugat alguna vegada al telèfon, sap com d’incomprensible acaba sent el missatge.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
