Una València ‘weird’, fantàstica i en valencià: ‘Arxipèlag’, la nova novel·la de Guillem López

Es podria pensar que ‘Arxipèlag’ forma d’un díptic valencià en la narrativa de l’autor després de ‘Lago negro de tus ojos’, una altra novel·la també breu en què els éssers imaginats per Lovecraft sortien d’una llacuna oberta de sobte en una localitat indefinida de la Ribera Baixa. Guillem López diu que no: aquest món específic tindrà una ampliació en una altra novel·la llarga que publicarà a finals d’any o a principis del següent i ‘Arxipèlag’ té la voluntat de ser l’inici d’una segona línia diferenciada, «una literatura fosca amb tocs fantàstics, però potser no tan fantàstica com en castellà, on hi ha un públic més ampli». Tot i que el pas de López no s’entén sense l’ebullició editorial de la literatura fantàstica i de ciència-ficció en català, amb la consolidació de segells com Males Herbes i Laertes i l’aparició d’altres com Mai Més, Raig Verd, Chronos i Spécula.

Novel·la postpandèmica

Mentre que a ‘Lago negro de tus ojos’ l’element de fantasia còsmica és molt més explícit i evident, a ‘Arxipèlag’ queda una ombra de dubte sobre tot el que passa. «Com deia Ricardo Piglia, cada història explica dues històries: utilitzo aquí el succés estrany per crear un escenari, una València en descomposició en una situació d’emergència social que funciona com a disparador per parlar del que jo volia, de la necessitat de sentir-nos a prop de la família i de les persones pròximes, de la impossibilitat de cuidar-nos en aquesta roda en què vivim –explica López–. No es té per què buscar una explicació al què i al perquè de les coses. Això ha passat i està passant. El més important és com afecta això els personatges». I afecta una jove que gairebé no es parla amb la seva parella i que està obsessionada amb buscar en una d’aquestes illes la seva germana, que ja no hi és. Respecte als seus llibres anteriors, el novel·lista de Castelló creu que potser hi ha «més tendresa cap als personatges; la novel·la és fosca i és trista, perquè això és firma de la casa, però he tingut una mica més de pietat»

Per descomptat, la vida segueix. I el fet de continuar vivint la quotidianitat en una situació d’excepcionalitat dona a ‘Arxipèlag’ un evident aire pandèmic. «No me n’amago –respon l’autor–. Realment, ‘Arxipèlag’ és una novel·la 100% postpandèmica; gira totalment entorn dels efectes que encara patim del que va passar i de coses que es van posar sobre la taula en aquell moment. Una sensació que crec que tots tenim: veus que el món al teu voltant cau a trossos, però no pots fer res per evitar-ho més que observar i, alhora, seguir endavant. Som testimonis d’un món que cau davant nostre».

Si aquest gruyère urbà i l’actitud de l’Alba i de tres dones més, que intenten buscar patrons i raons a l’inexplicable, i la incomunicació entre ella i la seva parella funciona com a metàfora covídica, i fins i tot dels brots conspiranoics i negacionistes que va desencadenar, el llibre no busca ser també una metàfora sobre la ciutat de València. «És més generalista sobre la vida contemporània urbana, la paradoxa que cada vegada tenim més possibilitats d’estar connectats amb la gent, hiperconnectats, de fet, i alhora també estem molt lluny. Costa trucar a algú i preguntar com està; és el tema central de la novel·la, sense caure en un discurs tecnofòbic.»

Cal esperar al capítol 13 per arribar a un «paràgraf en què s’explica València, perquè sentia que havia d’acabar amb una descripció de l’escenari» en la qual es cola un vers de ZOO, «rebel i consentida». «No soc gaire seguidor del grup; el meu fill sí, però sí que considero Panxo un lletrista impressionant i brutal, per això l’he portat allà. A més, hi ha una altra frase d’una cançó de ZOO que utilitzo com a broma amb la meva parella i que he deixat caure en un altre diàleg», afegeix.

«Llibres que escrivia en castellà però que sonaven en valencià al meu cap»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En altres llibres de Guillem López s’aprecia una tensió lingüística amb el valencià, que apareix en expressions en cursiva, com si l’acció reclamés que el llibre fos en una llengua i no en una altra. «Als meus llibres ambientats a València, des d’‘Arañas de Marte’, he sentit aquesta tensió lingüística. Eren llibres que escrivia en castellà però que sonaven en valencià al meu cap. En aquell que està ambientat a la zona sud de València era evident que això havia d’aparèixer, i el pròxim [llibre] que sortirà tindrà molts diàlegs en valencià directament. Crec que és positiu poder escriure llibres en castellà però que alhora hi entri vocabulari o diàlegs sencers com una normalització de la realitat, perquè, si no, sents com que estàs enganyant el lector».

Mai Més és una editorial de Barcelona amb un públic cada vegada més fidel, però que no té gaire presència al mercat valencià. Adverteix l’autor que una de les seves prioritats era que això no el portés a «orientalitzar» el seu model de llengua. «Volia mantenir un valencià normatiu però que deixés clar que la llengua és més àmplia que l’homogeneïtzació a la qual crec que el lector català està massa sobrehabituat.»