Raquel García-Tomás: «La música de nova creació garanteix el futur de l’òpera i els auditoris»

El seu debut a l’escenari del Gran Teatre ha sigut espectacular.

Estic en un núvol perquè l’èxit ha sigut rotund en tots els sentits. No només ha agradat a la crítica, també a un públic molt divers, des dels fans de l’òpera a gent que mai havia vingut al Liceu. L’argument ens preocupava perquè no sabíem com reaccionaria la gent, però aquesta òpera ha commogut tothom. Des del col·lectiu LGTBI i persones que fan estudis sobre el gènere a gent que mai s’hagués interessat en aquesta temàtica han empatitzat amb la història de l’Alexina.

Ha creat molt debat, també.

És que l’Alexina és un personatge molt interessant, algú que va ser feliç en la seva infància i durant la seva història d’amor amb la Sara. No volíem donar-li un enfocament fatalista, tot i que evidentment hi va haver drama i desgràcia en la seva vida. Això últim ho explica el segon i tercer acte. Però ella va estimar i va ser estimada.

I es va acabar suïcidant.

Els motius els explica molt bé en les seves memòries, un llibre molt petit que reeditarà en castellà Temporal a partir del 5 d’abril. Aniran firmades amb el nom d’Abel Barbin, el que l’Alexina va adoptar davant el Registre Civil. Però ni convertit en home davant de la llei es va poder unir a la Sara, el seu amor. El model en la seva època de parella era heteronormatiu, eres home o dona. Ell sentia que no pertanyia a cap dels dos gèneres. Era una persona no binària i no hi encaixava. De biologia n’hi ha una, però el gènere és un invent social. És una cosa que encara no acabem d’entendre.

¿Quina escena li va costar més compondre?

La del forense que apareix al principi. Era una escena molt crítica perquè el metge està defensant unes idees que no compartim, però calia contextualitzar la història.

¿Va ser més difícil posar música a l’explícita escena de l’amor al llit o les de les exploracions mèdiques?

A l’escena del llit li vaig donar molt voltes. És l’escena més llarga. Dura 12 minuts perquè és el detonant del viatge que emprèn l’Alexina. Em vaig fer moltes preguntes: ¿com ha de ser una primera nit d’amor entre dues dones que només s’havien fet un petó? ¿quin és el context? i ¿quins són els meus referents com a dona? ¿quantes escenes d’amor he vist entre dones o entre home i dona vistes des d’un punt de vista femení? En el cine, en la majoria d’aquestes escenes la dona sol ser més objecte que subjecte. No es pensa en el plaer, ni en la psicologia. Jo volia plasmar que hi havia plaer i que era una història d’amor profund.

És poc habitual en l’òpera veure dues dones estimant-se.

Però és que és un moment preciós. Cal destacar que és igual si és entre dues dones, un home i una dona, dos homes, amb una persona o més de dues persones... Al final és amor. Entenc que hi hagi qui s’hagi escandalitzat, però quantes escenes de violacions explícites hi ha en l’òpera i les hem normalitzat. ¿Ens hem d’escandalitzar per un amor tan profund i transcendental? El que pretenc en aquest orgasme que es construeix és mostrar la transcendència espiritual.

¿Han aplaudit l’escena en alguna funció?

No. Però no s’ha sentit ni tossir. La gent es queda trastornada, en part perquè la microfonia ens permet escoltar fins a la seva respiració perquè s’entengui que és un moment molt humà. Sens dubte, més enllà dels agraïments als cantants, l’orquestra, el cor, el director musical i la directora d’escena, he d’agrair la magnífica feina de Sixto Cámara. Sense un bon enginyer de so aquest tipus de projectes no funciona. Posar un micro és un art. En les òperes de nova creació, si el concepte de la proposta ho requereix, s’han de poder sonoritzar. No hi veig cap problema perquè pots apreciar per igual el virtuosisme i la qualitat de les veus. De fet, es poden apreciar i escoltar millor a tot el teatre.

L’òpera de nova creació no té massa espai.

Però si els teatres d’òpera volen seguir endavant han d’oferir obres amb temàtiques que interpel·lin el públic amb un ritme narratiu accessible. Els abonats no viuran per sempre i no es pot programar només els títols de repertori. En el món de l’òpera es donar entrada a la nova creació per garantir la continuïtat del gènere. Si no hi ha un canvi profund en aquest sentit no podrà seguir. El mateix passa a les sales de concert. En els dos casos la mitjana d’edat del seu públic és elevada i el canvi s’ha d’implementar ja per despertar interès per altres coses i atraure nous públics.

La seva anterior òpera ‘Je suis narcissiste’, que es va veure al Lliure, també va seduir espectadors i crítica.

L’òpera és el gènere que més m’agrada, amb el que sento que més puc aportar a la música i a la societat. La gran victòria d’‘Alexina B.’ per a mi és que totes les persones del col·lectiu intersexual amb les quals que he estat treballant per tenir una millor perspectiva n’han sortit agraïdes i emocionades. Però ha connectat amb moltes persones i això, després del ‘tour de force’ treballant sola a casa és la millor recompensa. Trobar-se amb gent de tot tipus que t’abraça, que plora, que et diu que s’ha emocionat és brutal. Transcendir en la vida de les persones d’aquesta manera no sol ser habitual per als compositors com jo. Tant de bo que aquesta òpera es pugui tornar a fer en més llocs.

Notícies relacionades

El Liceu ja no és el que era: a favor i en contra d’una posada al dia radical

Barcelona, capital de la innovació social

¿I ara, què serà el pròxim?

Primer, vacances. Necessito un respir, poder sortir a caminar quan surt el sol. Després ja veurem, tinc diversos encàrrecs.