El ‘boom’ vegetal: ¿per què hi ha tants llibres sobre jardins i boscos?

¿Quina fibra toquen? La principal, coincideixen els que exploren el fil –del neurobiòleg italià Stefano Mancuso (‘El futuro es vegetal’, ‘La nación de las plantas’ i ‘La planta del mundo’), al filòsof Byung-Chul Han (‘Vida contemplativa’ i ‘Loa a la tierra’), passant per l’antropòleg Eduardo Kohn (‘Cómo piensan los bosques’) i el filòleg Marco Martella (‘Un pequeño mundo. Un mundo perfecto’), per exemple–, és la necessitat d’abandonar la (destructiva) posició central que ocupem a la natura. El contacte amb el món vegetal permet experimentar altres maneres de relacionar-nos amb la terra i amb la resta d’habitants del planeta.

Plantar és plantar-se

«El jardí és un dels pocs símbols sagrats que encara perduren en un món secularitzat», apunta Beruete. Una imitació del paradís perdut. Però, a més, assenyala, «el senzill gest de plantar és un acte de resistència, d’insubmissió. Plantar no és res més que una manera de plantar-se contra el consumisme compulsiu, contra el frenesí del ‘sempre més’». I no cal tenir hectàrees. Valen els horts urbans i fins i tot els petits testos del balcó. Segons el seu parer, hi ha dos tipus de persones: «Les que veuen la Terra com un espai de consum i explotació, i les que tenen una concepció de jardiner, que la veuen com un espai que hem de cuidar», afirma. 

Els jardins i els horts es converteixen, així, en una escola de valors ètics: la paciència, la humilitat, la tenacitat, l’esperança, la gratitud». Elles, les plantes, davant un problema, no tenen el recurs de sortir cames ajudeu-me. Col·laboren entre elles per trobar-hi la solució. «És una resiliència vegetal que podríem fer nostra», assenyala Beruete i és una cosa que també remarca el neurobiòleg Stefano Mancuso, potser el defensor més reconegut de la intel·ligència vegetal, i ha comprovat al laboratori que les plantes són ‘conscients’ del que passa al seu cos i a l’exterior. «La idea que l’home és superior a una falguera és estúpida –recalca l’italià. Si a la vida l’objectiu és la supervivència de l’espècie, l’’Homo sapiens’ és aquí des de fa 300.000 anys i la vida mitjana de la resta dels éssers vius és de 5 milions. ¿Qui és superior?».

Oportunitat de repensar

En aquesta línia, a la tardor Seix Barral publicarà en castellà ‘Planta sapiens’, del catedràtic de Lògica i Filosofia de la Ciència Paco Calvo, director del MINT Lab (Laboratori d’Intel·ligència Mínima, especialitzat en Filosofia de la ciència cognitiva i de la neurobiologia vegetal) de la Universitat de Múrcia. «Com més estudiem les plantes al laboratori, més veig que l’important no és ni cerebral ni intracranial», constata. Només que no aconseguim desempallegar-nos de la visió antropocèntrica. «Això ens impedeix apreciar que el que els interessa a elles no cal que tingui res a veure amb el que pensem que els hauria d’interessar. Gràcies a les plantes podem repensar-nos», convida.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I el filòsof Michael Marder, investigador de la Universitat del País Basc i autor de ‘El vertedero filosófico’ (Ned Ediciones) va més enllà. «Quan mirem la base de l’ànima humana, en el fons hi trobem la planta», diu. Marder va mirar cap enrere el ‘Sobre l’ànima’ d’Aristòtil, que deia que l’ànima vegetal –responsable de les funcions elementals de la vida: la nutrició i l’alimentació– es troba en tots els éssers vius, però que, des de Plató, la filosofia s’ha preocupat només de l’immutable, d’allò que es manté. «La part més sorprenent és que hem donat cos a aquests somnis bojos dels filòsofs, com els plàstics i els residus nuclears, que s’han convertit en el malson mediambiental», raona. Tocaria, diu, capgirar la metafísica occidental.

En aquest sentit, Emanuele Coccia, autor de ‘La vida de las plantas’ (Miño y Dávila), fa notar que una planta no només emmagatzema al cos l’energia solar que dona vida als animals, també la donen els rebutjos de la seva existència (l’oxigen). «S’entreguen a l’altre i viuen amb els altres sense dominar-los», afegeix Marder. «La relació fonamental que defineix el vincle entre l’humà i el no humà ja no hauria de ser la caça, el pasturatge i l’agricultura, sinó una certa manera de jardineria», proposa Coccia.