Joanna Hogg, la cineasta més rellevant que massa gent no coneix

La carrera seguida per Joanna Hogg des de darrere de la càmera és un trànsit excepcionalment gradual cap a la prominència, un avenç tan pausat com el ritme a què transcorren les seves pel·lícules. Fins que la seva eclosió internacional va arribar gràcies al seu quart llargmetratge, ‘The Souvenir’ (2019) –en bona mesura gràcies al suport de Martin Scorsese, que va decidir produir-lo–, el seu cine havia tingut dificultats per viatjar fora del seu propi país; potser les seves pel·lícules eren considerades massa britàniques per trobar un públic a l’estranger, de la mateixa manera que Yasujiro Ozu –un dels seus principals referents, igual que Éric Rohmer– en el seu dia va ser vist com un director massa japonès per triomfar a la resta del món. La retrospectiva que aquests dies li dedica el D’A Festival Cine Barcelona demostra fins a quin punt aquesta assumpció era errònia.

‘The Souvenir’ va suposar per a Hogg l’adopció d’un mètode narratiu basat en l’autoreflexió i el difuminat de la línia separadora entre la ficció i els records. Tant en aquesta com en la seva continuació, ‘The Souvenir. Part II’ (2021), la directora es va inspirar en la seva pròpia vida per explicar la història de la Julie, estudiant de cine en els anys 80 que s’embarca en una relació sentimental tòxica i posteriorment en un procés de floriment creatiu; en les dues pel·lícules la Julie i la seva mare, Rosalind, van ser interpretades respectivament per Honor Swinton Byrne i Tilda Swinton, filla i mare en la vida real.

I per descomptat, no és casual que les protagonistes del nou treball de Hogg, ‘La hija eterna’ –aquests dies es projecta en el certamen barceloní, abans de la seva estrena comercial el 28 d’abril–, siguin una mare i una filla anomenades Rosalind i Julie, ni que en aquesta ocasió totes dues estiguin encarnades per Tilda Swinton. Ella i Hogg són amigues des que es van conèixer fa més de quatre dècades en un internat; van treballar juntes per primera vegada en el curtmetratge ‘Caprice’ (1986), projecte de graduació de la directora, una sàtira sobre el món de la moda influïda per ‘Alícia al país de les meravelles’, ‘Les sabatilles vermelles’ (1948), l’expressionisme alemany i l’estètica ‘new wave’.

Hogg es va estrenar en el camp del llargmetratge amb 47 anys, dues dècades després de completar els seus estudis i després de passar aquell període firmant vídeos musicals i, sobretot, dedicant-se a dirigir ficcions televisives. Les tres primeres pel·lícules que va completar a partir de llavors –cap d’elles estrenada en el seu dia a Espanya– componen una exploració cada vegada més radical del sector demogràfic a què pertany, la classe alta britànica, sobre la qual llancen una mirada inconfusiblement crítica però plena d’empatia. A ‘Unrelated’ (2007) va acompanyar una dona sumida en una versió particularment paralitzant de la crisi de la mitjana edat; a ‘Archipelago’ (2010) va contemplar una reunió familiar que ràpidament degenera en baralles i histèria; ‘Exhibition’ (2013), la seva obra més experimental, ofereix un retrat de parella a través de l’exploració de la intrigant casa on viuen, i demostra a la perfecció l’interès de la directora en com els espais que habitem afecten les nostres relacions. 

Són obres d’aparença enganyosament simple a causa de la seva minimalista bastida narrativa, el caràcter prosaic d’uns diàlegs majoritàriament improvisats –els rodatges de Hogg no es recolzen en un guió pròpiament dit– i la sobrietat de les actuacions. La seva sofisticació, en qualsevol cas, queda clara gràcies a l’ull pictòric que la directora evidencia; a la precisió dels enquadraments i les composicions de plans estàtics dissenyats per facilitar la circulació de les figures en l’espai filmat, i que dialoguen constantment amb el fora de camp; al qual aquestes decisions formals ens diuen sobre els personatges, gent que reprimeix les seves ferides emocionals –fins que deixa de fer-ho– i sobretot s’expressa a través del que calla, i a la qual sovint encarnen actors no professionals; i al clima de misteri i inquietud que aquesta contenció general produeix.

Notícies relacionades

El motor de la literatura escalfa el teatre

Kabul, apartheid de gènere

Cada una d’aquestes ficcions té alguna cosa d’autobiogràfica –a ‘Unrelated’, per exemple, Hogg es va inspirar tant en la mort del seu pare com en la seva pròpia impossibilitat de tenir fills– però, diem, és a partir de llavors que el cine de la britànica es torna una forma amb prou feines velada d’explicar la seva pròpia història. Les seves tres últimes pel·lícules, a més, es mostren menys calculades i encavalcades que les tres primeres, i més típicament cinematogràfiques; el díptic

‘The Souvenir’ abraça l’emotivitat sense objeccions –des de l’austeritat dramàtica, això sí–, i ‘La hija eterna’ fins i tot té formes de cine de terror, tot i que «la gran por que mira d’examinar és la por de perdre la teva mare», aclareix la directora. Per tot això, no és fàcil predir quina direcció prendrà la seva pròxima pel·lícula, però sí que ho és assumir que, en tot cas, la consolidarà com una de les figures més rellevants, i més insuficientment reivindicades, del cine actual.