Premi Nobel de Literatura 2022

«¿Com pots sortir amb una menopàusica?»: la història de la Premi Nobel Annie Ernaux i el seu amant 30 anys més jove

L’autora francesa recupera una relació molt significativa que va tenir als 54 anys en un llibre brevíssim, ‘L’home jove’, un «precipitat» de les seves obsessions

Christine Olsson/ REUTERS

Existeix un vell prejudici segons el qual quan el premi Nobel decideix fixar-se en un autor sempre arriba tard perquè aquest ja ha dit de la millor manera possible tot el que havia de dir, és a dir, que els seus millors dies han quedat enrere i en conseqüència la producció literària que aparegui després del premi no engrandirà particularment la seva obra. La suposada maledicció del Nobel va agafar Annie Ernaux (Lillebonne, França, 1940), última autora distingida amb el guardó suec, en plena activitat, amb un llibre acabat d’aparèixer llavors a les llibreries franceses. ‘L’home jove’ (ara a Angle i a Cabaret Voltaire) és una peça més del trencaclosques amb què l’autora francesa, de 82 anys, ha construït una literatura reflexiva i profunda sobre el que ha viscut fent més evident que mai l’eslògan d’aquesta quarta onada feminista en la qual estem inserides: «allò personal és polític». I sí, és l’última obra apareguda abans que una possible maledicció plani sobre ella.

Un llibre liofilitzat

Les novel·les d’Annie Ernaux, essencials i descarnades, solen anar directament a l’os però a ‘L’home jove’ se supera a si mateixa. Aquest és un llibre liofilitzat, pura essència. Tot just 40 pàgines per relatar un dels seus amors. El sexe i la seva significació han sigut fonamentals en la literatura de l’autora que ha necessitat valer-se d’aquestes històries per burxar en la seva experiència perquè, com assegura a ‘L’home jove’: «si no les escric, les coses no han arribat al seu terme, només les he viscut». Utilitzats per l’autora per arribar a aquesta plenitud, els seus amants, molt sexualitzats, jalonen la seva escriptura. «Sovint he fet l’amor per obligar-me a escriure», precisa aquí. Allà són, entre d’altres, el diplomàtic rus ‘partenaire’ –15 anys més jove que ella– d’una de les seves millors novel·les, ‘Pura passió’, i del text ‘Perderse’ que explora la mateixa relació des dels seus diaris. I també, ja al segle XXI, el fotògraf Marc Marie, 22 anys més jove, amb el qual va compartir a més el seguiment fotogràfic d’un càncer de pit avui superat.

‘L’home jove’ neix col·lateralment de l’encàrrec de la revista ‘Cahiers de L’Herne’ de dedicar-li un dels seus prestigiosos números monogràfics, que solen recollir textos crítics d’especialistes i inèdits de l’escriptor en qüestió. Ernaux va trobar entre els seus papers una primera versió d’aquesta ‘nouvelle’ escrita originalment el 1998, relatant uns successos que llavors tenia molt pròxims: la relació que va mantenir, quan ella tenia 54 anys, amb un jove estudiant de 25. Gairebé 30 anys els separaven. I sí, de tots els seus textos amorosos, ‘L’home jove’ és possiblement el que millor expressa el veritable significat d’aquesta diferència d’edat, concebuda no com un simplista «em sento rejovenir» sinó com un profund exercici de memòria. «El problema principal d’aquesta novel·la –va explicar l’autora en el seu moment a l’emissora de ràdio France Culture– és que m’hi enfronto viva i morta alhora. Viva, perquè efectivament va ser una relació amorosa molt intensa i morta perquè em va fer reviure moltes coses del meu passat».

Mirall de joventut

Ernaux aprecia molts d’aquests aspectes. Que la relació amb el noi es va produir a Rouen, la ciutat en la qual la mateixa autora també va estudiar filologia. Que el noi titular passa conflictes econòmics i té una extracció social baixa, com va ser el cas d’Ernaux, que s’evidencia en un pis d’estudiant gairebé sense calefacció, amb el matalàs a terra, i això dispara el record dels seus anys d’estudiant i la precarietat dels seus primers anys de matrimoni. I de nou, trobem el sentiment de culpa pel seu desclassament social ja que Ernaux, finançant les escapades que tots dos van fer junts, establint «una posició dominant», se sent una ‘burgesa’ al costat del noi.

Notícies relacionades

Però n’hi ha més. Des de la finestra d’aquell petit apartament, la madura Ernaux de finals dels 90, veu l’Hospital on el 1964 ella mateixa, estudiant de filologia, va ser internada durant una setmana a conseqüència d’un avortament clandestí i aquestes vistes li van servir, com explica, de disparador a la memòria. Poc després ja separada del noi escriurà ‘L’esdeveniment’, una de les seves obres més importants.

Significativa és també la manera en la qual Ernaux diu viure aquesta relació amb algú que «podria ser el seu fill»; de fet, ella tenia dos fills d’aquesta edat en aquell moment. La manera en la qual, malgrat la dificultat, no s’amaga i sent absurd des de la veritat de la relació el retret dels amics del noi: «¿Com pots sortir amb una menopàusica?». La idea de maternitat i el seu oposat es filtren, ambivalents, en el text mentre l’autora fantasiejava amb la boja idea de tornar a tenir fills. Com sempre Ernaux excava en les seves contradiccions i torna a facturar un text que –ha dit–, molt més que qualsevol altra obra seva, és «un precipitat de tot el que és important» als seus llibres.