Céline Sciamma «Fa 20 anys que les sèries de televisió li fan teràpia al cine»

Tik Tok i les protestes anti Macron

En la classe magistral amb alumnes de diferents escoles i universitats, Sciamma va relatar la seva passió per TikTok. «Em sembla que és una de les aplicacions que més té a veure amb el llenguatge del cine, que es basa en l’edició, en la disjunció de so i imatge segons la definició de Gilles Deleuze», explica. «És cert que és una aplicació xinesa i que no sabem exactament què estan fent amb les nostres dades, però em sembla fascinant que desenes de milers de joves editin cada dia aquests petits fragments de vídeo i que, a més, ho facin en gèneres tan diferents: a TikTok t’hi trobes comèdia, acció, drama i alguns vídeos molt polítics, com els que estem veient aquests dies a França. Molts clips han recollit la brutalitat policial, per exemple. És la meva manera de mantenir la fam pel present», explica Sciamma, molt pendent de les manifestacions que fa una setmana que incendia el seu país. 

«He estat molt involucrada amb les protestes des del primer dia i mai havia percebut tal malestar», confessa. «França és coneguda per ser el país dels drets humans, però s’està demostrant que drets tan bàsics com la protesta pacífica i la vaga no estan garantits i que, en el fons, som un país autocràtic. No soc la persona més oprimida del món, cert, però fa molts anys que soc activista i puc dir que mai abans havia vist una aliança col·lectiva com l’actual entre els treballadors, el feminisme i els migrants, a la qual s’hi han unit docents i universitaris. És el moment. I és important que Europa estigui mirant el que passa», reflexiona. 

Notícies relacionades

Céline Sciamma: «Les lesbianes no tenim història, i jo he volgut atorgar-nos-en una»

Barcelona, capital de la innovació social

De pare informàtic i mare mestressa de casa, Sciamma (Pontoise, 1978) ha anat construint una carrera molt personal sense oblidar d’on ve: va retratar la infància ‘queer’ a ‘Tomboy’, va escriure el guió de la multipremiada pel·lícula infantil ‘La vida d’en Carbassó’, ha dedicat diversos títols a l’exploració de la identitat sexual i de classe (a ‘Lirios de agua’ i ‘Girlhood’) i fins i tot quan ha viatjat al segle XVIII (en la majestuosa ‘Retrato de una mujer en llamas’, ambientada el 1770) ho ha fet per filmar la recerca de la llibertat individual per sobre de convencions i regles.

¿Quin consell donaria als joves aspirants a directors de cine en un moment com l’actual? ¿És Netflix l’enemic a batre? «Els diria que lluitin per ser innovadors i que aguantin. Avui tots som guionistes, qualsevol pot seure i escriure un capítol de ‘Black mirror’i això és una cosa bonica, tot i que faci vertigen. Crec que les sèries de televisió han estat fent-li teràpia al cine durant els últims 20 anys. Ens han portat tots aquests personatges nous, aquesta relació construïda setmana a setmana, aquest anhel per una nova estrena... Tenim una relació completament nova amb la ficció, quotidiana i molt forta. En certa manera, tot això ens ha tornat la funció social que té la ficció en les nostres vides».