Menys formació militar i més classes d’art

Una mica desubicada (no parava de girar el cap buscant el Rei), el monarca no va acudir ràpid i veloç, sinó amb tota la parsimònia del món, cap a la seva estimada, que li va indicar que ella no podia afegir-se a l’activitat perquè el seu ‘petite robe noire’ entallat d’Hugo Boss no l’hi permetia. Excuses... Tot i que fos un disseny alemany, els serrells a l’escot amb caiguda des de les espatlles li donaven un toc flamenc. La Reina podia haver inclinat les cames o simplement haver seguit el ritme sobre la seva faldilla o picant de mans (només ho va fer un cop), però per fer-ho cal tenir ‘duende’.

Per la seva banda, Felip VI va començar a tocar i va seguir el ritme. Notícia: ¡olé!, el Rei és capaç de seguir el ritme (el Rei no té orxata a les venes, el Rei sap fer alguna cosa bé i podria dedicar-s’hi a temps complet... ¡Olé!). La sorpresa va ser enorme, fins i tot per a Letícia, que, amb els ulls com taronges i destacant amb les mans i els braços oberts la proesa, va valorar l’actuació amb un «ho fas molt bé».

No obstant, tot i que va compartir rialles amb la seva dona, el monarca va parar en sec quan va escoltar l’afalac. Sol passar: quan les persones excessivament exigents, perfeccionistes i controladores fem una crítica positiva tothom desconfia del compliment i cal insistir fins que comproven que el comentari no va amb sornegueria ni està ple d’ironia, sarcasme, segones intencions o que apareixerà a continuació un però... («Felip, sisplau, sembla mentida que siguis rei i encara no hagis après a descordar-te l’americana quan t’asseus»). Llavors l’instructor va cridar: «Tenim el primer rei que toca el calaix», una frase que va provocar gestos de timidesa i de certa incomoditat en Felip VI: sense deixar de somriure, es va fregar l’ulls (no pot ser) i es va començar a tocar la cama (per intentar tranquil·litzar-se).

Els seus homòlegs

La reina Isabel II prenent un te amb l’os Paddington durant el jubileu de plaltí o deixant-se rescatar per James Bond per arribar a temps a la inauguració dels Jocs Olímpics; el príncep Carles (ara ja rei) emulant uns passos de ‘breakdance’; Lady Di ballant amb Travolta a la Casa Blanca; Guillem i Màxima dels Països Baixos entregadíssims amb les comparses als carrers d’Amsterdam, als carnavals caribenys i a la Feria de Abril o el vídeo del rei Felip de Bèlgica per animar la selecció de futbol de cara a l’últim Mundial. És cert que, en comparació amb els seus homòlegs, la gesta de Felip VI es desinfla una mica. No obstant, les picades d’ullet de suposada espontaneïtat, improvisació, naturalitat, empatia o broma són l’única possibilitat que les monarquies aconsegueixin mantenir la simpatia o nous adeptes per part de la ciutadania.

Notícies relacionades

Una cosa petita

El Dia de la Dona de Pedro Sánchez i Felip VI

Modernitzar una institució anacrònica és simplement impossible, però aconseguir que fins i tot un republicà somrigui al veure una escena com les descrites sí que ho és. A la Zarzuela sembla que encara no han entès el nou paper que han d’exercir els membres d’una família reial. Malgrat les salutacions a nens i adults que es concentren per corejar-los, fins i tot els discursos, actes i aparicions dels Reis i les seves filles en contextos més populars segueixen sent, la majoria de les vegades, massa encotillats, tediosos, obsolets i ensopits.

Fins i tot al famós vídeo en què menjaven una cosa semblant a una sopa, el monarca confessava inconscientment a la infanta Sofia les seves carències al recalcar la dificultat de ser actor perquè «és complicat transmetre emocions en un escenari». Així com és evident que la resta d’hereus a les corones europees, a més de formació militar, han fet classes d’interpretació, aquí cal esperar que viatgin a llocs com Cadis perquè se’ls enganxi un mínim d’art.