Daniel Torres, un dibuixant de còmic al confessionari

Després del confinament al valencià Daniel Torres (Teresa de Cofrents, 1958) li va agafar «el rampell» i va deixar la seva casa a Barcelona per retirar-se, com un beat monacal, a la vall càntabra de Liébana, en un llogarret envoltat de natura, «amb 14 vaques i quatre persones». I d’aquesta guisa s’autoretrata el creador de Roco Vargas, il·lustrant l’Apocalipsi, en la contraportada d’‘Algunos maestros y toda la verdad’ (Norma), que havia de sortir l’any de la pandèmia, per celebrar les seves quatre dècades de professió, però la publicació del qual arriba ara, quan ja en porta 43 i s’alça en protagonista de l’exposició destacada, amb un centenar d’originals, del Còmic Barcelona, que l’any passat li va atorgar el Gran Premi a tota una carrera.

«De fet ja em vaig dibuixar a ‘El octavo día II’ com a monjo tipus ‘El nom de la rosa’. Va ser premonitori. Ara soc igual de gran», riu l’autor de ‘Picasso en la Guerra Civil’. Diu que dibuixa l’Apocalipsi. ¿Tan malament ho veu tot? «No, no. Bé, sí. A ‘El futuro que no fue’ ja denunciava tant soroll moral i tan molest. Per això utilitzo el meu truc per fugir de tot i amagar-me ben protegidet en el món de Roco Vargas, el retrofutur. Ara mateix treballo en unes memòries del personatge. Apocalipsi etimològicament ve de revelació, cosa que ha de venir. I jo parlo d’un futur que no va ser». 

En aquestes memòries, revela, Roco Vargas, galant i aventurer sideral que té un club nocturn i escriu obres ‘pulp’ sota el pseudònim d’Armando Mistral, topa el 1980 amb un sorprès jove dibuixant anomenat Daniel Torres i li demana que adapti al còmic el seu últim llibre, ‘Tritón’, el mateix en el qual naixerà el personatge el 1983 i del qual l’autor ja porta publicades nou aventures. 

«Jo sempre he defensat que il·lustració i còmic són un mateix llenguatge. Una il·lustració és ja una vinyeta única que explica una narració per si mateixa». Això es veu a ‘Algunos maestros y toda la verdad’, 12 il·lustracions de gran format a color, gens digital, plenes de referències sobre els seus 40 anys de professió destinades als que han seguit l’autor, els impressionants originals del qual figuren a la mostra del saló. L’àlbum és d’edició limitada a 999 exemplars i inclou una làmina firmada. «Estan passades pel sedàs de la ironia. Darrere la ironia hi ha la veritat. Van sortir així: em venia de gust reflexionar i em vaig ficar al confessionari a explicar els meus pecats. Em vaig preguntar: ¿d’on surts? ¿què has fet? ¿on t’has ficat? ¿què hauries volgut fer?».

«No he treballat mai amb ordinador, defenso el treball fet a mà, i no soc gens tecnoseguidor. Per això vaig venir amb les vaques, lluny de les tecnologies». Però no ha pogut evitar sentir «aquestes tonteries monumentals» de la Intel·ligència Artificial i el ChatGTP, que permet «que li diguis ‘fes-me una il·lustració de Mickey Mouse a l’estil de Leonardo da Vinci’ i el tens en 0,05 segons. El mateix per demanar un text estil Hemingway sobre la recollida de la patata». «¿Per a què em serveix? Ni com a lector ni com a creador em serveix de res. És una estupidesa. Jo vull crear. La creació és un camí, no un destí –opina–. És el que explico a ‘Algunos maestros y toda la verdad’, com arribes a crear el teu estil a través de tots aquests mestres. No surts per generació espontània. No em fio dels tecnoparadisos ni dels que diuen que tot serà així. Hi ha una cosa fosca darrere d’això. No arreglaran el món. Prefereixo apartar-me d’aquest tsunami. L’únic que ens salva com a societat és la intel·ligència i la curiositat, que ens mantenen vius. No ens poden dir que la curiositat no serveix de res. És un insult a la intel·ligència».  

¿Quins pecats ha confessat Daniel Torres? «Pecats meravellosos –diu amb picardia–. Un no deixa de pensar quina bogeria va ser això de dedicar-se als còmics a l’acabar la carrera universitària [va estudiar Arquitectura, d’aquí van sorgir les monumentals 600 pàgines de ‘La casa’, al qual va dedicar sis anys]. Llavors era com l’ovella negra de la família que volia dedicar-se al teatre. El pecat màxim era desitjar fer d’un hobby molt bonic una professió i viure d’això». 

I ho va aconseguir de seguida. Va començar a València, en fanzins com ‘El Gat Pelat’, i va venir amb tren a Barcelona el 1980 amb els seus dibuixos de Claudio Cueco, «un pollastre malcarat, tret directament de l’underground americà de Robert Crumb, que s’oposava al sistema en una granja, que vaig transformar en detectiu privat. Una idea esbojarrada sorgida de la frescor de la joventut». Va arribar a la redacció d’El Víbora i els hi va deixar al director, Josep Maria Berenguer. «Li van agradar i em va dir que ja em diria alguna cosa. Però a la nit, tornant a casa, vaig rebre la seva trucada dient-me que els publicaria». 

Sorgit de l’escola valenciana dels 80, juntament amb Micharmut, Miguel Calatayud o Sento, i referent de la línia clara, crearia després ‘Opium’ (1982), l’univers de Roco Vargas (que va tenir el 2021 un ‘spin off’, ‘El futuro que no fue’, amb el detectiu Arxi Cúper), ‘El octavo día’ (1992, on Dios escucha las historias del demonio) o la sèrie infantil ‘Tom el dinosaurio’ (1995). 

Des dels seus inicis, afirma, el mercat ha canviat molt. «En els 80 hi havia poquíssimes editorials i érem pocs. I avui cada vegada es publica més i amb tirades més curtes, però els lectors no augmenten al mateix ritme que els títols», lamenta.

«Autodidacte per obligació, perquè no hi havia on estudiar còmic», va buscar «l’aventura culta» bevent, com una esponja, des de la infància, dels mestres clàssics americans, sobretot de Milton Caniff (‘Terry y los piratas’) però també de Flaix Gordon, Little Nemo o ‘Krazy kat’. Ja de professional es va acostar a «selectes de l’escola europea com Hugo Pratt, Dino Battaglia i Jacobs», sense oblidar Moebius. 

Continuar Roco Vargas

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Avui continua llegint els clàssics, i els clàssics renovats, com el Corto Maltés de Pratt ressuscitat per Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero. «No m’importaria que quan jo no hi sigui algú doni una segona vida a Roco Vargas», assegura.  

Li agraden els jocs de miralls, ho demostra a ‘Picasso en la Guerra Civil’ o a la mateixa portada d’‘Algunos maestros y toda la verdad’. ¿Què veu Daniel Torres quan es mira al mirall? «Centenars i centenars de pàgines plenes de dibuixos. Però no he esgotat la curiositat. Davant el misteri de la pàgina en blanc m’intriga saber què hi haurà en aquest paper quan acabi de dibuixar-hi. La professionalitat i l’experiència no et priven de la sorpresa i de veure que surten coses que no sospitaves. Repeteixo: m’interessa el camí, no tant l’obra final. És l’essència del meu treball».