Els Amics de les Arts: «Ens agrada que la gent pensi que podríem ser els seus col·legues»

El món d’Els Amics de les Arts sempre ha apuntat al retrat del personatge imperfecte, vulnerable o insegur. I ara, que ja tenen uns quaranta anys, una mica més. «És que els altres personatges no són reals: són ciència-ficció», apunta Ferran Piqué, que identifica el grup amb cert equilibri entre l’escepticisme i l’efervescència. «Nosaltres som una mica allà. Per molt que et vagin bé les coses i sàpigues valorar el que tens, hi ha moments en què et trenques, i això és el que retratem en les cançons».

Allà hi ha ‘Citant Mercè Rodoreda’, feta de mencions a textos de l’autora de ‘La plaça del diamant’ i transmissora d’«un despit fràgil». I la cançó dona títol al disc, sobre «l’acceptació d’haver arribat a una edat i reflexionar si estàs on volies», indica Barceló. Dominen les lletres, com la d’aquest titular ‘Allà on volia’, que insinuen expectatives que no es compleixen i que acaben dient el contrari del que anuncien. «La felicitat necessita imperfecció». I a través d’aquests relats quotidians se senten a prop del públic. «Ens agrada que quan pugem a l’escenari la gent pensi que podríem ser els seus col·legues, que som la ‘band next door’».

Eva Amaral, en català

Un d’aquests temes que transmeten una eufòria escèptica és ‘La nit sembla que serà nostra’, en el clímax superpop del qual intervé la saragossana Eva Amaral, cantant en català, llengua a la qual ja es va acostar en el passat quan va gravar amb Sopa de Cabra i amb Roger Mas. «Aquest tema el vèiem una mica com alguns de seus, amb una pujada per cantar a crits, i ella havia de ser una cantant, almenys, de la nostra quinta per poder identificar-se amb la història. L’únic que ens va demanar és que l’ajudéssim una mica amb el català».

A ‘Allà on volia’ compten també amb Andrea Motis i Marco Mezquida, i és el seu tercer disc seguit en el qual s’alien amb l’escocès Tony Doogan, productor a qui un dia Joan Enric Barceló va proposar acudir després de llegir el seu nom en els crèdits d’un estimat àlbum de Belle and Sebastian, ‘If you’re feeling sinister’ (1996). Doogan, autor de músiques com la banda sonora de la sèrie ‘El rey proscrito’, sembla ser una barreja de científic de l’estudi, ull clínic i artista. «Ell ve, et dona la seva opinió, i ja que li pagues el que li pagues, acostumes a fer-li cas perquè sol tenir raó».

Buscar l’esquelet

Notícies relacionades

Els Amics de les Arts tornen amb ganes de fer ballar

Els Amics de les Arts, Judit Neddermann i Pau Vallvé, al festival Portalblau 2023

Després del so de superproducció d’‘El senyal que esperaves’ (2020), Els Amics de les Arts han evitat les orquestracions frondoses i han preferit buscar «l’esquelet de les cançons». Es tracta d’un àlbum curt, de vuit cançons. «Perquè són les que expliquen el nostre moment com a grup», argumenta Barceló. I han buscat reconstruir en l’estudi la vivacitat instrumental dels seus directes. «S’ha perdut molt allò d’una banda tirant cable en l’estudi», cavil·la Dani Alegret. «Avui es pot simular tot amb els ordinadors, però es perd una cosa essencial».

La presentació del disc a Barcelona serà aquesta vegada en un club, Razzmatazz (13 de maig, festival Guitar BCN), i el grup actuarà també, entre altres places, a l’Strenes, de Girona (dos sessions el 6 de maig), Canet Rock (1 de juliol), Cap Roig (22), Jardins de Terramar, a Sitges (28) i el Festival de Cambrils (29). Una gira que Els Amics diuen afrontar valorant el que tenen. «Som un grup que canta en català i que viu d’això des de fa 13 anys», reflexiona Ferran Piqué. «Hi haurà qui digui que no n’hi ha per a tant, però per a nosaltres és motiu de celebració gran».