Mar García Puig: «La bogeria no es pot aturar totalment, cal acceptar que hi és»

«El 20 de desembre del 2015 vaig ser mare i vaig embogir». Aquest és el contundent i, a la seva manera, bonic inici de ‘La història dels vertebrats’ (Literatura Random House), llibre en què Mar García Puig (Barcelona, 1977) parteix de la seva pròpia i dolorosa experiència per donar veu a totes les dones que van veure i veuen com la maternitat els va arrabassar i els arrabassa el seny. Filòloga, editora i diputada d’En Comú Podem, García Puig creua en el seu primer llibre la narració personal i l’assaig històric per recordar que «hi ha una llarga estirp de vinculació entre la maternitat i la bogeria».

¿Per què escriure aquest llibre tan íntim i, alhora, universal?

Quan em va passar l’episodi d’ansietat desbocada, em vaig posar a bussejar en els llibres i en la història per trobar companyia i comunitat i treure’m la culpa. Vaig trobar una foto d’una dona victoriana, ingressada en un psiquiàtric, en què posava ‘puerperal madness’ (bogeria postpart). En aquella època es feien fotos de les boges. A partir d’això vaig començar a investigar i, quan tenia molta documentació i havia establert vincles amb algunes d’aquestes dones, em vaig sentir en l’obligació de donar-los veu. En el llibre parlo de dones que van escriure sobre la seva experiència, però també de dones anònimes perdudes en un arxiu de la història.

¿Des del principi sabia que formaria part del relat?

No, la idea era fer un assaig. Vaig fer el clic quan vaig anar a l’Hospital de la Vall d’Hebron a parlar amb la psiquiatra que em va atendre en el primer moment, i em va donar el meu historial. Al llegir-lo, em va semblar pura literatura. Em vaig emocionar, i vaig sentir que entre l’historial de totes aquestes dones hi havia de posar el meu. Llavors és quan començo a explicar la meva història.

¿Li va costar trobar l’equilibri entre l’assaig històric i el relat personal?

Una vegada va entrar el meu historial tot va ser molt orgànic. A la seva manera, la història que explico és de terror, de fantasmes. I la literatura gòtica, de la qual soc molt lectora, em va servir de suport en l’estil que em permetia embastar totes aquestes històries de bogeria, que són molt literàries i molt gòtiques, sense que quedés un tros més psicològic personal i un altre de més assaig històric. La por materna ha donat forma a la història i a la posició que tenim les dones en la societat, i la literatura gòtica em permetia fer aquest recorregut històric.

¿Va dubtar molt sobre fins a quin punt es volia exposar?

Al principi em vaig plantejar deixar fora o emmascarar algunes coses, com l’episodi de la tricofagia [la ingesta del propi cabell]. I hi va haver un punt en el qual vaig pensar en l’època quan els meus fills fossin grans i ho llegissin. Però vaig intentar marcar-me alguns límits i no sortir-me’n perquè el plantejament era anar amb totes les conseqüències. Com que en el meu procés em va ajudar llegir dones que van ser capaces de verbalitzar tot això, des de la humilitat més gran sentia una espècie de deute.

El seu llibre arriba en un moment en què la salut mental està sobre la taula.

Una cosa que volia fer en aquest llibre era treure la salut mental de l’àmbit estrictament mèdic. De vegades pensem que amb la teràpia, que a mi em va ajudar molt, resoldrem coses que són més que un fet mèdic. També hi ha un component cultural, material, històric, filosòfic, una part humana i certs límits. La salut mental, la bogeria, no es pot aturar i resoldre totalment; també hem d’aprendre a conviure-hi i acceptar que hi és. De vegades se simplifica des de massa costats i no s’assumeix la seva complexitat i la seva condició inabastable. No s'ha de glamuritzar la bogeria perquè implica molt patiment, però cal reivindicar-la com a part de la vida. I crec que anomenar-la bogeria li torna una mica aquesta quantitat de dimensions.

¿Sempre va saber que inclouria en el llibre la seva experiència en política?

No soc gens espiritual, no tinc pensament màgic i sempre he volgut deixar la part irracional fora de la meva vida. Però em vaig convertir en diputada i vaig donar a llum el mateix dia. Tot i que cregui que és casualitat, estava obligada a parlar de com d’intricades que estan les dues coses, i no deixa de ser un símbol que en el meu cas passessin el mateix dia. Hi ha una part pública en la maternitat i en la bogeria, una altra d’aquestes coses silenciades entre quatre parets, i hi ha una part irracional íntima en la política. No podia deixar de vincular-les.

Notícies relacionades

La invisible depressió postpart

¿Quins serveis de salut mental hi ha a Barcelona?

Explica la seva història d’una manera molt física, amb el cos sempre en primer pla, com si volgués deixar clar que les coses que explica són reals.

Per a moltes dones, el cos ha sigut un espai de dolor. En el meu cas, la corporalitat a què havia donat l’esquena tota la vida em va explotar a la cara amb la maternitat.