La caixa de ressonància
¿És tan dolent el nou disc d’U2?
¿I tan bo el de Depeche Mode? La necessitat d’esdeveniments històrics, per bé o per mal, i el regnat dels titulars estridents en la jungla de les xarxes socials ens aboquen a un no parar d’afirmacions lapidàries en què el matís és un objecte aixafaguitarres
Els més grans de la classe recordaran: durant molts anys, cada àlbum de David Bowie era saludat com «el millor des de ‘Scary monsters’», en al·lusió al disc de 1980 que va representar el final de la seva era daurada i ‘avantgarde’, abans que ‘Let’s dance’ (1983) el precipités a l’arena comercial. Una cantarella entre promocional i desesperada que es va aplicar, per exemple, a ‘Black tie white noise’ (1993), però també a ‘Outside’ (1995), i tot seguit a ‘Earthling’ (1997), i per descomptat a ‘Heathen’ (2002), i faltaria més, al crepuscular ‘Blackstar’ (2016).
Amb la qual cosa, la sentència, que s’anul·lava a si mateixa cada cert temps, deia més de la nostra ansietat per percebre una obra mestra de Bowie, i participar de l’estat de gràcia del geni a temps real, que d’una certificable bonança creativa de l’artista. Tot i que aquests discos eren tots de notable cap amunt, tot s’ha de dir.
El nou de Depeche Mode, ‘Memento mori’, ha despertat pulsions semblants. Es parla del seu «millor àlbum des d’‘Ultra’» (1997), o «del segle XXI», o, forçant una mica més les costures, «d’aquest mil·lenni». Encesos panegírics corren per les xarxes: «Un superdisc». I tot i que és possible que, en efecte, aquest treball estigui per sobre de la mitjana de la seva era recent, fa una mica de cosa comparar-lo amb un ‘Music for the masses’ (1987) o un ‘Violator’ (1990). Veurem quantes de les seves cançons aguantaran en el repertori del grup dins de tres o quatre anys.
Aquests dies, una altra banda de la mateixa generació, U2, s’ha trobat amb una acollida igual d’unànime, i de semblant furor lèxic, però en un sentit invers. Sens dubte, ‘Songs of surrender’, amb la seva minuciosa recreació de temes pretèrits, cau malament d’entrada, ¿però, és tan calamitós com s’arriba a dir? A Metacritic, on l’àlbum de Depeche Mode rep 85 punts sobre 100, U2 es queda en 66, que no és cap suspens, sinó un aprovat alt.
El que més ens costa és convenir que un disc té aspectes atractius, fins i tot sense ser una obra mestra, o que resulta fluix comparat amb els anteriors, però que pot ser escoltat almenys per als que simpatitzen amb el registre històric de l’artista. Les regles de les xarxes socials premien els titulars expeditius: «genialitat» o «daltabaix», «el millor des de...» o «el pitjor». I ‘Songs of surrender’, un disc de ‘remakes’ desmitificadors, segurament pensat pel grup sabent que és una obra menor, té tantes coses en contra que ha sigut inevitable veure’l tocat i enfonsat, fins i tot abans del dia de la seva edició.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia