THE CONVERSATION
El Benidorm Fest, Blanca Paloma i l’aposta per la ‘marca Espanya’
Justament en el XX aniversari del memorable Europe’s living a celebration, interpretat per Rosa d’Espanya, RTVE torna a Eurovisió amb més força que mai. Tot això gràcies a la resurrecció d’un format com el Festival de Benidorm per elegir el representant espanyol en el concurs europeu de la cançó.
Si el 2022 Chanel va arrasar amb els ritmes llatins de «SloMo» i la seva «hipnòtica» coreografia, aquest 2023 Blanca Paloma arrenca amb «Eaea»: una proposta «d’arrel», que fusiona flamenc i electrònica, embolicada als serrells d’una escenografia elegant, minimalista i suggerent.
Benidorm, sol i platja
El Benidorm Fest, amb la seva evident picada d’ullet al turisme de sol i platja, clixé del país a l’estranger, és el marc incomparable per promocionar les esmentades propostes. El seu públic objectiu és majoritàriament europeu, procedent de països per als quals la costa valenciana acostuma a ser destí vacacional.
Per tant, es tracta d’un embolcall inconfusible per vendre el seu producte. L’skyline de la ciutat, present en la identitat visual del festival, es converteix en un recordatori que aviva certa «marca Espanya», ja que de l’esmentat decorat surt la proposta espanyola per a Eurovisió.
A més, al vincular-se a una ciutat, el festival es materialitza, es fa real, instant així l’espectador a fantasiejar i fins i tot peregrinar a l’esmentat lloc, donant-li una entitat.
Però el Benidorm Fest no és tan genuí com sembla. Es va inspirar en el Festival de San Remo italià, fundat el 1951 i que, al seu torn, donaria lloc a la creació d’Eurovisió el 1956.
En efecte, la retromania és un símptoma del nostre temps, la qual experimentem el 2020 quan el confinament va motivar revivals de tot signe. Així, gràcies a la xarxa, qualsevol passat, en qualsevol moment, pot ser activat i compartit, extraient-se d’ell tant com pugui ser utilitzable en el present.
La posada en escena d’Alfred García per a aquesta edició, ambientada en el Benidorm de 1962, és un bon exemple d’això. També la de Xeinn l’any passat, que evocava el pop dels 80.
¿Autoparòdia? ¿Homenatge? El cas és que el festival, prèvia traducció del seu rètol a l’anglès, torna a ser entre nosaltres. Un «toc de glitter (purpurina)» com cantava Vicco, i... voilà.
De la polèmica a l’èxit
Els excel·lents índexs d’audiència del concurs no han estat exempts de polèmica, com va passar amb la victòria de Chanel. La seva cançó encaixaria en l’àmbit de la música urbana llatina, amb molts cops d’efecte marcats pel seu tempo i il·lustrats en una sensual coreografia, jocs de llums i una desenfadada lletra en spanglish.
Però curiosament, al no semblar prou espanyola, es van afegir al tema uns arranjaments finals, com el so d’una corneta i l’agitació d’un ventall en el clímax de l’actuació, això és, en el pont de la cançó.
L’intent ad hoc d’«espanyolitzar» part de l’actuació de la cantant cubanocatalana no resulta tan estrafolari: respon a com en l’imaginari col·lectiu del públic internacional el llatí i el flamenc conviuen indistintament.
Alguns èxits de Madonna, Geri Halliwell i fins i tot David Bisbal així ho demostren. ¿Fins a quin punt l’apropiació cultural i el sincretisme encobreixen una aparença colonial?
Després d’aconseguir un tercer lloc en Eurovisió, una mica insòlit per a RTVE, Chanel va ser rebuda a Barajas com una autèntica heroïna, sent a més felicitada pels Reyes d’Espanya. Una crida molt particular a la identitat nacional.
Aquest any, segueix la seva estela Blanca Paloma (que, de fet, ja ha cantat davant ses majestats), qui participaria també en aquella primera edició, deixant clar el seu segell: predomini de la interpretació vocal, instrumentació que conjuga melodies folklòriques amb arranjaments electrònics, escenografies que combinen jocs cromàtics i ‘atrezzo’ minimalista.
Flamenco, Lorca i Carmen
En aquesta ocasió, «Eaea» es presenta com una cançó de bressol que, amb els seus continus canvis de ritme, deixa a l’espectador més absort que adormit, subvertint el seu propòsit.
L’al·lusió a la seva àvia sevillana en una buleria que remet líricament a les cançons de bressol de Lorca i a una espècie de folklòric «Hijo de la lluna» augmenta el dramatisme. La lletra explica la història d’una mare que desitja vetllar pel seu fill des de la lluna totes les nits de la seva vida, totes les nits «menys una»: això és, la de la defunció del fill.
D’altra banda, el nom de la cantant, autèntic, remet a Andalusia com a sinècdoque de l’espanyol. La que sí que està més preparada és la seva caracterització, inspirada en el mite de Carmen, la femme fatale espanyola, amb el vermell passió present en maquillatge i vestuari.
L’escena, a càrrec de la companyia La dalia negra, aconsegueix impactar des del començament, que arrenca amb un «olè» per part del cor i la silueta de la cantant entonant les notes inicials. Els primers plans i plans zenitals predominen, tot i que sense perdre els plans de conjunt, que submergeixen l’espectador en una atmosfera peculiar. Els llums sinuosos són filtrats per una estructura circular composta a base de serrells que simbolitzen el mantó de la seva àvia... que precisament es deia Carmen.
La cantant, llicenciada en Belles Arts, ha deixat el seu segell en una refinada proposta, avalada per un equip format per, entre d’altres, José Pablo Polo, compositor, artista sonor i productor musical, i Álvaro Tato, escriptor, actor i dramaturg.
Per a RTVE és la primera vegada en molt de temps que tants professionals de la denominada cultura erudita prenen part en un espectacle de masses que durant anys es va titllar de ‘kitsch’, hilarant i fins i tot de mal gust.
En efecte, tant l’actuació com el videoclip recentment estrenat d’«Eaea» i els arranjaments futurs ens conviden a pensar que es tractarà d’un número molt especial.
A més, la «marca Espanya» ha sigut reinterpretada, però no des de la distància de l’estereotip, com en el cas de la candidata d’Aritz Arén, «Flamenco», sinó des de la mateixa història de l’artista. Tot això sense impostures, tot i que sent conscients que el concurs fomenta els clixés dels participants. Només pel fet que hi participin països identificant-se a través de cançons això ha de ser evident.
Notícies relacionadesEn suma, potser aquesta sigui una oportunitat per aprofitar aquest aparador insòlit i que professionals de l’àmbit artístic contribueixin a crear imaginaris suggerents i avantguardistes a la televisió pública, més enllà dels corrents majoritaris, que estem tan acostumats a consumir.
Aquesta reconciliació, no obstant, no obvia que es tracta d’un concurs de televisió les regles del qual han sigut subscrites. Entrem en el joc... i a veure què passa.
