Tarantino arrasa al Coliseum

Tarantino i el seu ‘Cinema speculation’, títol original del llibre ‘Meditaciones de cine’, sobre el qual va girar la conversa. Dividida en dues parts, una amena xerrada i la lectura d’un dels capítols, sense col·loqui al final i amb projecció d’unes escenes d’‘American graffiti’ i ‘Harry el Brut’, dos dels films del Nou Hollywood dels 70 sobre el qual tracta el llibre. Tarantino ha trobat una nova afició, la de crític o assagista cinematogràfic. Va anunciar que escriurà un nou llibre sobre el Hollywood dels 80 i un tercer en què parlarà de pel·lícules d’altres països.

«Gràcies per passar el diumenge de Setmana Santa amb mi», va començar per guanyar-se l’audiència, si és que algú no estava guanyat per endavant. «Quan vaig començar a escriure aquest llibre, la idea era parlar de les pel·lícules del Nou Hollywood, però me’n vaig adonar que havia de parlar de mi veient aquests films quan tenia 10 anys». Assaig i autobiografia alhora, molt ben escrit i molt ben explicat en directe. 

Tarantino sempre ha sigut didàctic. «Després de la Segona Guerra Mundial, les cinematografies d’altres països van pensar en un públic més adult. Això no va passar a Hollywood. L’americà mitjà no havia sigut exposat a la guerra de la mateixa forma. El cine era com els musicals de Broadway, extravagant, amb grans pressupostos. El cine continuava sent una cosa familiar».

Va passar el temps, i es va començar a entreveure el relleu. «La contracultura es va convertir en la cultura dominant», va esgrimir el cineasta-escriptor, amb títols com ‘Bonnie i Clyde’, ‘El graduat’, ‘En la calor de la nit’ i ‘Els dotze del patíbul’. «Però com totes les revolucions, quan guanyes has de governar». I les pel·lícules nord-americanes es van fer adultes.

Un Tarantino mesurat, tot i que de vegades colpejava estrepitosament el micròfon i es trencava de riure amb algun comentari de Costa, va començar a desgranar vivències personals de quan anava al cine de petit. Un dels films que el va marcar va ser ‘Deliverance’, de John Boorman. «Llavors no sabia que era la sodomia i no vaig percebre com una cosa dolenta l’escena d’aquesta pel·lícula en què a un personatge li donen pel cul. Jo tenia 9 anys». Tarantino és fill d’una època concreta, i no va ser estrany que assegurés que «la pel·lícula que més em va traumatitzar va ser ‘Bambi’. Aquest film ha destrossat molts nens».

Notícies relacionades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

L’Inevitable, Festival d’Arts Comunitàries de Salt, premi Lluís Carulla

La seva mare i un exnòvio de la seva millor amiga, anomenat Floyd, van aparèixer diverses vegades en la vetllada. Separada del seu padrastre, la mare vivia amb dues amigues, una mexicana i una afroamericana, amb el petit Quentin. Sortia amb molts homes negres i li agradaven els atletes, va recordar Tarantino, i d’aquesta forma va veure les seves primeres pel·lícules de Jim Brown, un dels atlètics herois del cine ‘blaxploitation’. Va explicar de forma molt gràfica l’experiència de ser en una sala de Los Angeles plena d’espectadors negres. Ell era l’únic blanc. El va portar Floyd, el seu mentor. El personatge de Samuel L. Jackson a ‘Jackie Brown’ està inspirat en ell.

No va deixar de banda el cine espanyol. És molt fan de ‘La residencia’ i ‘Un verano para matar’, i «en el meu pòdcast» Video Archives va utilitzar la banda sonora d’aquesta última i va considerar que el seu director, Antonio Isasi, el Don Siegel espanyol». També va assegurar que ‘La novia ensangrentada’ de Vicente Aranda és la millor adaptació de la novel·la ‘Carmilla’ i va cridar ben alt ‘Vampyros lesbos’ en homenatge al seu director, Jesús Franco.