Carla Simón: «Ni he saltat a la política ni soc de Junts»

Acaba de sortir als mitjans la notícia que ha fet el salt a la política en les llistes del seu poble. ¿Per què ha fet aquest pas?

Crec que els titulars enganyen bastant. No he saltat a la política, perquè continuo fent les meves pel·lícules. Sí que estic donant suport a una de les candidatures del meu poble [les Planes d’Hostoles], que és molt petit i només té 1.700 habitants, i n’hi ha una en la qual crec molt pel grup de gent que s’hi presenta. Llavors, m’he posat com a primera suplent. El projecte té la idea de comunitat al centre; dinamitzar una miqueta més el nucli a través d’un centre cultural que volen crear; també, donar suport molt a l’educació d’adolescents amb extraescolars i obrir l’oferta esportiva; volen restaurar certes vivendes que estan tancades ara mateix perquè pugui venir a viure més gent, ja que hi ha poqueta oferta de lloguer; netejar boscos, perquè és una zona rural i ha d’estar controlat; energies sostenibles... Sempre he defensat la política local, des d’on crec que realment es poden canviar certes coses amb un impacte molt directe en la gent. No soc de Junts, de manera que recolzo aquesta candidatura com a independent. La idea és aquesta: estic de suplent, independent i amb un grup de gent que crec que pot fer molt bé al poble.

Seguint amb el Festival de Cine de Las Palmas de Gran Canaria, hi acudeix en qualitat de convidada a una taula en la qual compartirà la seva experiència junt amb els cineastes Alejandro Amenábar, Álex de la Iglesia i Fernando León de Aranoa. ¿Què significa per a vostè haver arribat a aquest reconeixement com a directora dins d’una indústria que sempre va somiar?

Estic molt contenta. Em fa molta il·lusió compartir aquests espais en els quals conversant sempre s’aprèn molt i escoltes altres experiències, tinguis més o menys pel·lícules. Sempre és molt interessant veure com ho fan els altres, així que serà interessant el diàleg.

¿Té un record especial d’alguna de les seves obres?

Quan estava a primer de carrera hi va haver una projecció de Familia en la qual el Fernando va venir a xerrar del seu film en una espècie de col·loqui. Era una de les primeres vegades que sentia parlar un cineasta, i per això va ser un moment molt inspirador. A més, havia vist Barrio, que m’havia agradat molt, i les seves primeres pel·lícules tenien un realisme amb què m’identificava. Al final, sobretot en el cine, cadascú ha de trobar el seu estil, com li agrada liderar els equips o li agrada dirigir, quin to busca en les seves pel·lícules, què vol explicar... Això és una cosa que no s’acumula com a tal, sinó que un ho va trobant a mesura que va provant coses. 

Justament, ha defensat el seu estil des d’un primer moment, com la nova remesa de cine espanyol de la qual forma part. ¿Què diria que distingeix aquesta generació de la que, en certa mesura, ells representen?

Sens dubte, hi ha una nova onada amb moltes veus diferents, amb pel·lícules que estan viatjant molt a diferents festivals i crec que tampoc es pot obviar el fet que hi ha moltes més dones fent cine. És més, som davant una reparació històrica respecte al nombre de dones que han explicat històries, ¿no? Ara, a poc a poc, en són més. També és una reparació històrica des del punt de vista temàtic, perquè el cine obre portes a històries de maternitat, d’adolescència, d’infància, de perspectives, amb diferents angles que expliquen aquestes coses que fins ara no s’explicaven. Després, passa a molts llocs, el cine s’ha democratitzat una mica més: no només és d’altes classes amb diners, sinó que hi ha més escoles de cine i més mitjans, malgrat que som una generació acostumada a fer cine d’una manera molt precària. El fet és que, tot i entendre la importància de tenir una mica més de pressupost, treballar des d’un principi amb molts pocs diners ens ha marcat molt l’estil i la manera d’explicar. 

En un moment en el qual es veuen pel·lícules al mòbil a doble velocitat i tanquen sales, com les del Centro Comercial El Muelle. Això ho comentava amb un grup d’adolescents en un programa de ‘Salvados’. ¿Cap a on creu que es dirigeix el sector?

Tinc esperança en les sales, perquè crec que l’experiència que t’ofereixen no la pots tenir en cap altre lloc. No sé si va sortir en el programa –quan faig entrevistes després no les veig [riu]–, però, després que parlés aquesta noia, hi va haver altres nois que van dir que necessiten deixar el mòbil per veure una pel·lícula, ja que, si no, no es concentren. Tot pot conviure, el que passa és que el cine com a eina per fer-nos créixer, per educar i fer-nos gent més sensible i empàtica, s’ha de treballar des de l’escola. Per tant, és una cosa que hem de continuar protegint.

Toca diversos punts que cal tractar. El primer és que les condicions per aconseguir ser reconegudes en la indústria han canviat totalment. Avui dia els recursos digitals permeten més llibertat. No obstant, aconseguir entrar al sector sense tenir un contacte idoni és difícil, ¿no?

Jo no coneixia absolutament ningú del món del cine i, a més, vaig tornar de Londres, on estudiava, per preparar Estiu 1993 sense conèixer ningú. Així que crec que el tema dels contactes ha sorgit de manera molt natural i, en el meu cas, una mica per la passió que m’ha anat portant a conèixer gent amb qui ens trobàvem a les mateixes sales de cine o en els mateixos projectes. Per exemple, he conegut molta gent de Barcelona i d’altres llocs d’Espanya a través d’un projecte que es diu Cine en Curso, en el qual ensenyem aquest art a criatures. A l’arribar em venia molt de gust endinsar-me en la part educativa, vaig contactar amb aquesta gent, vaig entrar en el projecte i vaig conèixer Meritxell Colell i Nely Reguera, per exemple, i després, a Mar Coll i a Celia Rico les vaig conèixer en laboratoris de guió. És a dir, si tens un interès, t’acabes trobant aquests contactes.

Fa uns dies, Almodóvar deia que no era conscient d’haver vist cap abús dins de la indústria. En el seu cas, ¿ha sigut conscient d’alguna dinàmica masclista?

Sí, sens dubte. No necessàriament d’abús sexual, tot i que n’hi ha de molts tipus: quan ets dona, jove, i comences a fer cine, passa d’una manera més òbvia. És molt fàcil sentir-ho. En general, a tots els primers directors els costa estar legitimats, però que entri algú al set i no entengui que jo soc la directora... M’ha passat i em continua passant. Hi ha gent que em pregunta a la cara: «¿De veritat ets Carla Simón?» «¿Tu ets la directora? No m’ho puc creure». Ho he viscut moltes vegades. Això mostra que les dones joves no estem en l’imaginari de qui pot dirigir una pel·lícula. Evidentment, això fa que alhora se’t qüestionin certes coses que crec que de cap altra manera no es qüestionarien. I com que visc amb l’acció de qüestionar constant, m’és igual que em qüestionin, perquè crec que és molt important dubtar per poder avançar i arribar-hi, potser. He après una mica a conviure amb això.

Els afectes i la unió de la comunitat per resistir són presents en la seva filmografia, tant a Estiu 1993, Alcarràs o el curt Carta a mi madre para mi hijo. Són temes que actuen com a revulsiu contra els efectes de la globalització, l’explotació de recursos, el desgast emocional... ¿Aquestes pel·lícules són un cant a l’esperança?

Sí. Crec molt en l’ésser humà. És veritat que hem passat per una època una mica fosca, temàticament parlant, en què el cine independent no era gens lluminós o tenia molt poca fe. No obstant, defenso un cine que mostri les coses boniques, complexes –no s’ha de ser naïf i no sempre tot surt bé–, però, en qualsevol cas, és bonic dir que en la vida hi ha llum. És un tipus de gènere que s’està defensant més, una mica més humanista.

¿Com va Romería, el seu nou projecte cinematogràfic?

Ara l’estic escrivint. La idea és rodar l’any que ve i estic molt il·lusionada, perquè aquest és el moment en què tot pot passar. Sento que és un projecte que tanca la meva trilogia sobre la família, el que em venia de gust explicar des de fa molt temps. És una pel·lícula sobre la memòria familiar, tot i que encara està tot a l’aire. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què li ha donat el cine i què li ha hagut de donar vostè?

El cine i la vida són molt a prop. El que m’ha donat és la capacitat d’aprendre a mirar: potser un diàleg entre dues persones, una interacció, una imatge, un gest tan bonics que em semblen molt cinematogràfics. Gràcies a les pel·lícules, veig coses en què abans no m’hagués fixat. I jo, al cine, l’hi he donat tot. Les meves històries parteixen de les meves experiències, de la meva família, coses que m’han passat de prop, i soc un tipus de cineasta que fa pel·lícules per la necessitat d’expressar coses viscudes.