De la mort sobtada al parkinson primerenc o la transició de gènere: cinc famosos que han normalitzat temes tabú

Caitlyn Jenner és actualment coneguda com a membre d’una de les famílies més famoses de tot el món, les Kardashian-Jenner: ‘socialités’, ‘influencers’, estrelles de la classe alta que capten l’atenció dels mitjans i exposen tots els detalls de la seva vida a la televisió. Però el passat de Caitlyn prové d’unes arrels molt diferents. Abans es deia Bruce Jenner i era decatleta olímpic, orador, empresari exitós... L’encarnació de tot el que a mitjans dels 70 s’esperava de l’heroi americà. 

Després d’haver derrotat la gran potència esportiva soviètica i convertir-se en una marca d’èxit, es va casar i es va separar dues vegades per després contraure matrimoni amb Kristen Houghton, que llavors s’acabava de divorciar de l’advocat Robert Kardashian, amb qui havia tingut tres filles i un fill (Kourtney, Kim, Khloe i Rob). La nova parella va ampliar encara més la família amb dues nenes més (Kendall i Kylie) i tots junts van arribar a la fama gràcies al seu propi ‘reality show’, ‘Keeping up with the Kardashians’.

Ja no era l’exatleta olímpic que va emocionar una nació, sinó el padrastre de Kim i el sogre del raper Kanye West, però el seu tercer compromís amb Houghton també va acabar el 2015. Durant aquell període, era obvi que Jenner s’estava sotmetent a operacions de cirurgia estètica per afinar la seva fisonomia. Un mes després, es va confessar en una entrevista en directe retransmesa per la cadena ABC: «A tots els efectes, soc una dona». Aquelles declaracions i la viral edició que la revista ‘Vanity Fair’ va treure amb la seva imatge en portada i el títol «anomeneu-me Caitlyn» van donar la volta al món i van ajudar a normalitzar la transsexualitat. Especialment veient que, tot i que la seva identitat canviés, la seva figura continuava sent la mateixa dins de la famosa família, continuava sent el «papa». 

L’actor que va interpretar Marty McFly en la trilogia de ‘Retorn al futur’ conviu amb el parkinson des de 1991. Va ser mesos després de l’estrena de la tercera entrega de la saga quan un neuròleg, al qual l’actor havia visitat per un dolor aparentment normal, li va diagnosticar parkinson. Tenia només 30 anys i era al cim de la seva carrera. Va aconseguir compaginar la seva malaltia amb el seu treball en el món de la interpretació durant gairebé tres dècades, fins que el 2020 va anunciar la seva retirada definitiva. 

L’any 2000 va posar en marxa la Fundació Michael J. Fox per investigar sobre el parkinson i ajudar les persones que, com ell, el pateixen. Des d’aleshores ha recaptat 1.000 milions d’euros per a la causa i el seu equip científic acaba de descobrir un biomarcador que permetria detectar la malaltia abans que es manifesti, una troballa que ajudaria a desenvolupar noves i millors línies de tractament.

Robert Redford, un dels actors més famosos i amb una de les trajectòries més llargues de Hollywood, va fer els seus primers passos en el món de la interpretació quan es va inscriure a l’Acadèmia Americana d’Art Dramàtic el 1957. Allà es va enamorar de l’ofici, però també d’una jove anomenada Lola van Wagenen, amb qui es va casar un any més tard. El 1959 la parella donava la benvinguda al seu primer fill, Scott. Redford acabava de començar a despuntar en la seva carrera i la vida li somreia, però només dos mesos després de néixer, el nadó va patir una mort sobtada, una síndrome molt poc coneguda llavors.

Passa en nens menors d’un any, aparentment saludables, que solen morir mentre dormen i sense una causa definida. Però la mort del seu fill va canviar per sempre l’actor: «Com a pare tendeixes a culpar-te a tu mateix. Això et deixa una marca que mai es curarà», ha explicat en diverses ocasions. Lluny d’enfonsar-se, va lluitar amb la seva dona per tirar endavant i van decidir tenir més fills: Shawna, Amy i James, tot i que, lamentablement, aquest últim va morir també el 2020 a causa d’un càncer de fetge per al qual esperava un trasplantament.

Juan Carlos Unzué és un exfutbolista conegut pel seu paper com a porter en equips com l’Osasuna, el F.C. Barcelona i el Sevilla, on va jugar més de 200 partits. Tot i que posteriorment també va ser entrenador del Celta de Vigo i segon entrenador del F.C. Barcelona, a més d’estar al capdavant del Numància i del Girona en Segona Divisió. Va posar final a la seva carrera esportiva l’any 2020, quan va ser diagnosticat amb ELA (esclerosi lateral amiotròfica).

Des d’aquell moment va començar a exercir com a activista i actualment és una de les cares més visibles en la lluita per millorar les condicions de vida dels malalts, sobretot reivindicant la tramitació d’una llei de l’ELA i denunciant la falta d’ajudes econòmiques quan arriba el moment en què els pacients comencen a necessitar assistència especialitzada les 24 hores del dia. «Aquesta és una malaltia classista i jo soc un privilegiat perquè, per la vida que he tingut, els diners no em condicionaran, però al 95% dels meus companys de malaltia sí que els condiciona. Són molts els que decideixen morir perquè senten que són una càrrega econòmica per a la seva família, i això és un autèntic fracàs per a la societat», declarava en una entrevista per al pòdcast ‘The Wild Project’. 

La reconeguda actriu Carme Elias havia memoritzat sense problema, al llarg de la seva vida, papers tan complexos com el de Marta de ‘Terra Baixa’ i s’havia deixat estimar per la càmera a ‘La flor de mi secreto’, de Pedro Almodóvar, i ‘Camino’, pel·lícula amb què va guanyar el Goya a millor actriu. Per això va trigar a saber que les estranyes fallades de memòria que estava patint eren els primers símptomes d’un alzheimer que li van diagnosticar el 2019. 

Des d’aleshores, ha optat per narrar les seves vivències sense embuts, però també sense llàgrimes, perquè assegura que no vol que la tristesa s’apoderi de l’última etapa de la seva vida i que mostrar-se com a veu i cara de la malaltia l’ha ajudat a ella mateixa. Assegura que no té problema a encarar el final i defensa el seu dret a una mort digna. «He tingut una vida de la qual no em puc queixar i he pogut exercir la meva professió. No em fa por la mort, però no té sentit seguir aquí quan el meu cervell ja no hi sigui. Vull tenir una mort digna, anar-me’n abans que el meu jo desaparegui del tot per l’alzheimer», explica al seu llibre ‘Cuando ya no sea yo’.