Linn Ullmann: «La meva simpatia sempre ha estat amb les verges insensates, no amb les prudents»

Va tenir al cap ‘Chica, 1983’ molts anys abans d’escriure’l. ¿Per què li va costar tant?

Molts escriptors, artistes en general, tenen algunes històries o experiències que els persegueixen durant tota la seva vida, no cal que sigui la més dramàtica, terrible o bonica, però són la base del que escrius. Aquesta història sobre la nena del llibre, o jo a París quan tenia 16 anys, sempre ha estat amb mi. He mirat d’escriure-la moltes vegades i no funcionava, era plana. Però ara, quan miro cap enrere i penso en els meus altres llibres, puc veure que aquesta història de fragilitat, de ser a l’espai entre un sí i un no, entre un nen i un adult, sempre ha sigut aquí, entre el joc i la violència. 

En certa manera recorda ‘El consentiment’, de Vanessa Springora, que plantejava com durant una època es naturalitzava a França que una adolescent, en el seu cas de 13 anys, estigués capacitada per consentir una relació amb algú gairebé 40 anys més gran, l’escriptor Gabriel Matzneff.

Vaig llegir ‘El consentiment’ quan gairebé estava acabant el meu llibre. Però hi ha diferències substancials entre la memòria de Springora i la meva novel·la. El seu llibre, clarament una autobiografia, descriu com un autor molt conegut a França va abusar de moltes criatures i tothom ho sabia, no va ser un escàndol quan va passar. Ella era una d’aquestes criatures i tenia 13 anys, crec que hi ha una gran diferència, l’abús és molt clar. A ‘Chica, 1983’ no m’interessa tant la identitat d’A., el fotògraf, com la noia. ¿Per què va passar això? ¿Per què la nena que no era del tot una nena, però tampoc una adulta, va anar amb ell i què va sentir? Volia parlar sobre ella, el seu desig però també la seva força i la seva extrema vulnerabilitat. 

És una edat fronterera. 

Els 16 anys són molt importants, és la frontera entre el nen i l’adult. Moltes coses passen a l’ànima, el cervell i el cos. Al principi de la novel·la ella pensa que es menjarà el món, que és la dona més sofisticada i per fi ha sigut vista, descoberta a París. No té ni idea que aquest home s’hi interessaria d’aquesta manera perquè pensa que ell és un adult i ella encara una nena. I després es perd a París i acaba a l’apartament d’A. perquè ha oblidat l’adreça de l’hotel i té un paper amb l’adreça del fotògraf. Va a casa seva i se sent desconcertada pel desig, per aquests enormes sentiments que no triguen a transformar-se en por. Jo volia escriure d’això, crec que Springora més aviat retrata una societat i una cultura en què la pedofília estava més o menys permesa. Un dels llibres que jo trobo més inspiradors és ‘L’amant’, de Marguerite Duras, la protagonista també té 15 anys. 

Però a ‘Chica, 1983’ el maquillador que la prepara abans d’una sessió de fotos adverteix a la protagonista: «Somien una pederàstia general». El seu objectiu és maquillar-la perquè aparenti que té 14 anys. ¿Fins a quin punt la fam de noies tan joves és una pulsió en molts homes madurs?

Bé, no sé si he escrit un llibre sobre pedofília, a Noruega i a França als 16 anys et consideren adult. Els cossos de nenes i dones joves sempre han sigut part de transaccions, ha passat en diferents èpoques i lamentablement no desapareix, però aquesta és més una història sobre el desig de la nena i tot allò que participa en aquesta fantasia perquè vol ser vista. Això pot haver canviat en l’actualitat, però ella anhelava la mirada d’aquests homes. 

¿Què li diria a aquesta noia de 16 anys?

M’interessa molt més el que els joves puguin ensenyar-me a mi. Vaig escriure aquest llibre quan la meva filla tenia 16 anys. Ara en té 19, aviat deixarà la seva llar per anar a estudiar a Copenhaguen. Moltes dones, almenys de la meva edat, han tingut experiències similars a la de ‘Chica, 1983’. Després els fa vergonya d’explicar-les perquè no és una història clara, del tipus «jo era una bona noia, verge, i després va arribar el monstre». 

També dona a entendre que la mare de la protagonista li va dir que no anés a París, però potser podria haver fet alguna cosa més. 

No. No estic interessada a culpar. Volia retratar una relació mare i filla plena d’amor i malentesos en què cadascú ho fa tan bé com pot. Tant en els 80 com ara, durant la pandèmia, quan la filla li fa la compra ‘online’ i finalment pot fer alguna cosa per la mare, que està aïllada. Aquesta superconnexió entre mares i filles és una relació imperfecta, com totes les històries d’amor. Ser mare és un equilibri entre protegir i deixar anar realment dur, no sobre tothom fent contínuament allò que és correcte. 

Els seus pares són el director Ingmar Bergman i l’actriu Liv Ullmann. ¿Desconcerta ser filla de dos genis, a diferència de la gent que té pares corrents?

Ser filla què és, ¿un certificat? Fa 20 anys que soc escriptora, abans havia sigut periodista. Admiro immensament la feina dels meus pares, eren grans artistes. El meu fill també és cineasta i just ara comença la seva primera pel·lícula; ha fet molts curts. La meva filla sembla que serà escriptora, com jo i el meu marit. Però he escrit prou llibres perquè no se’m compari en relació amb els meus pares, sinó pels meus mèrits literaris. 

Disculpi. Abans de ‘Chica, 1983’ va escriure ‘Inquiets’, que es projectava sobre la seva infància, i aquí també tenien molt de pes les relacions familiars i en particular amb el seu pare. 

Sí, tinc al cap una trilogia que mediti sobre la ràbia, el desig i la felicitat. Probablement la trilogia es tancarà amb un llibre en què la protagonista és una mare jove. ‘Inquiets’ s’ambientava en els 70, aquest llibre en els 80. El següent se situarà en la dècada dels 90, partint de la base que tots tres també tenen el nivell temporal del present. M’interessa molt reflexionar sobre la memòria i l’oblit i les històries que ens acabem explicant sobre les nostres pròpies vides. Si escric la història la faig meva; Annie Ernaux diu «això em va passar perquè ho expliqués». 

Notícies relacionades

Els actors fetitxe d'Ingmar Bergman

Liv Ullmann: "Bergman deia que jo era el seu Stradivarius"

A ‘Chica, 1983’ parla de la paràbola de Les deu verges, cinc eren prudents i els va anar tot bé, les cinc restants insensates i hi va planar la desgràcia. ¿Tradicionalment reconfortava que a les verges insensates els anés malament?

Interessant. Sempre m’ha fascinat aquesta paràbola de la Bíblia, abans de ‘Chica, 1983’ vaig començar un llibre en què m’hi basava completament, ara estic escrivint un assaig. L’artista Tove Jansson va representar el 1935 en un mur d’una església a Teuva, a Finlàndia, les deu verges de l’Evangeli segons sant Mateu, amb els seus llums encesos i el seu nòvio ben plantat les previsores, les dolentes amb els llums apagats, es van quedar sense oli per no calcular, no van arribar a temps i no es van casar. La meva simpatia és amb les verges insensates, no amb les previsores, perquè la vida m’ha ensenyat que és impossible estar sempre preparat per als cops, per al final dels nostres dies i del nostre món. Hem tingut una pandèmia que ens ho va ensenyar i ara tenim una altra pandèmia d’ansietat, depressió i tristesa. La gent s’afligeix perquè ningú pot preveure el que ens passarà.