Titzina Teatre busseja en l’ictus amb ‘Búho’

La companyia catalana Titzina Teatre, resident aquesta temporada a la Sala Beckett, busseja en la ment dels que han patit un ictus i han perdut la memòria a la seva nova obra de creació ‘Búho’, a la cartellera fins al 14 de maig. En aquesta, Diego Lorca i Pako Merino narren la història d’un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics a qui l’ictus causa una amnèsia greu. Els autors, actors i directors de l’espectacle conviden a viatjar amb ell en aquesta recerca de la identitat, a reconnectar amb aquest món interior ple de records per recuperar la seva identitat. «Tots tenim un món interior, una memòria que ens fa únics. Quan el perdem tot es trenca perquè els calaixos de la ment es desorganitzen i apareixen la demència, l’amnèsia. És una realitat per la qual molts passarem», recorda Lorca. La seva intenció és «remoure alguna cosa dins l’espectador».

Després d’un profund treball d’investigació amb especialistes i pacients de l’Institut Guttmann van deixar volar la seva imaginació per intentar plasmar en escena una obra suggerent que expliqui des de l’art del teatre aquest viatge personal que cada pacient ha de realitzar a la recerca d’aquests records. «En aquesta obra tornem als nostres orígens, al teatre més de l’escola de Lecoq. I el combinem amb projeccions de vídeo. Hi ha una part molt plàstica. La posada en escena és molt onírica i metafòrica». L’escenografia és de Rocío Peña i la música i so, creats per Jonatan Bernabeu i Tomomi Kubo, ha sigut composta especialment per a l’espectacle en paral·lel a la seva creació. És un treball molt diferent de la seva última obra, ‘La zanja’.

Diego Lorca i Pako Merino es van conèixer el 1999 a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq de París. Després de treballar en diverses companyies internacionals, el 2001 van fundar Titzina a Cerdanyola del Vallès (Barcelona). Els seus models són Théâtre de la Complicité, Théâtre du Soleil, Robert Lepage. També admiren Baró d’Ével.

Titzina s’identifica amb un tipus de teatre diferent, amb segell propi, que convida a la reflexió. Fa replantejar coses a l’espectador. En els seus 22 anys com a companyia han realitzat sis espectacles. «Dediquem dos anys a produir una obra i després girem amb ella. Els temps de la mal anomenada indústria cultural no van amb nosaltres.»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Han viatjat per tot el món amb els seus espectacles, especialment a Llatinoamèrica. «Allà on anem no tornen a trucar. Tenir feina i fer el que ens agrada és el nostre premi. No solem estar en mai a les travesses», comenta Lorca. Sembla no importar-los massa. Lorca recorda que ‘Canto jo i la muntanya balla’, on va actuar, va guanyar tres premis Max i vuit premis Butaca i malgrat això «no va estar tant a la cartellera i va fer una vintena de bolos». Les obres de Titzina solen tenir un recorregut molt més llarg d’exhibició.

Una altra de les companyies residents a la Beckett, Las Chatis de Montalbán, estrenaran el pròxim 26 ‘Derecho a la pataleta’, el subtítol de la qual és ‘La missió més trepidant de els Espies de veritat’. El text de Berta Prieto i Lola Rosales ironitza sobre el món actual i el difícil futur que ens espera amb humor. Tres joves actrius –Belén Barenys, Natàlia Barrientos i Paula Vicente Mascó– hi encarnen les heroïnes d’una famosa sèrie animada de la qual eren les creadores de l’obra.